Mònica Bernabé: "El període posterior a l'Afganistan ha estat pitjor que viure a l'Afganistan"

BarcelonaMònica Bernabé, reportera de temes socials a l'ARA, va ser l'única corresponsal espanyola establerta a l'Afganistan del 2006 al 2014, tasca per la qual va ser reconeguda amb el prestigiós premi Cirilo Rodríguez de periodisme. Hi va tornar el 2016, 2017, 2019, 2021 (l'any de la retirada de les tropes dels Estats Units i de la tornada dels talibans al poder) i el 2023. La seva trajectòria professional, la va explicar al documental Vestida de negre, dirigit per Josep Morell i emès al Sense ficció de TV3, i al llibre Crónica de una ficción (Debate), però mai abans havia compartit les seqüeles emocionals que va patir. A Crónica de un fracaso (Debate) aborda en primera persona què li passa a una periodista en zona de conflicte després del conflicte, alhora que fa un retrat del país abans i després de la tornada dels talibans.

Per què vas decidir sacrificar la teva vida personal per la professional?

— Ja havia viatjat moltes vegades a l'Afganistan i m'interessava el periodisme internacional. Havia tallat amb la meva parella i no tenia cap vincle emocional més enllà de la família que em lligués i me n'hi vaig anar. Treballar a l'Afganistan és molt interessant, però viure-hi és una merda. M'emociono molt quan hi ha coses que m'indignen i a l'Afganistan m'indignaven massa coses. I llavors perdo la noció del temps i de la feina. I entres en una roda de la qual és difícil sortir. Vaig passar per sobre de la meva vida personal, la meva vida es va centrar durant vuit anys en la feina.

Al llibre expliques que ets l'única dona estrangera que assisteix coberta de negre a un míting del criminal de guerra Gulbudin Hekmatiar, que veus els talibans passejant pels carrers el cadàver d'un presumpte segrestador penjat d'una grua, que vas a una manifestació que saps que serà reprimida amb violència després de ser operada de càncer de mama... Per què hi tornes?

— Hi tinc amistats, però anar a l'Afganistan per a mi no és un viatge de plaer, és un tràngol. Però per explicar què hi passa, trobo que hi he d'anar. No em crec la informació que em pugui arribar per xarxes socials o moltes de les coses que em puguin explicar per telèfon. Ho he de veure i ho he de confirmar. Em fan molta ràbia els periodistes que parlen sense anar-hi. I també crec que hi tinc una responsabilitat. Soc conscient que soc un cert referent sobre l'Afganistan a l'estat espanyol i no m'agrada parlar per parlar si no en tinc informació.

Hi tornaràs?

— No en tinc ni idea.

El subjecte narratiu no transmet por sobre el terreny, és després quan arriben aquestes seqüeles. Has volgut deixar constància de les conseqüències psicològiques que et van dur a una depressió i, fins i tot, a pensaments suïcides.

— He passat moments de por, allà. També és cert que no ho he expressat. Entre els col·legues d'allà no ho comentaves. I quan tornava aquí, a Catalunya, no ho explicava a les amistats ni encara menys a la família. Et dirien: "I què hi fas, allà?" Vas veient desgràcies i comences a normalitzar-les. No hi dones importància, però allò et va calant i t'afecta emocionalment en el dia a dia. Quan surts d'aquesta roda és quan el cos diu: "Ja n'hi ha prou, d'aquest color". I és quan vaig caure en la depressió. Quan tornes a un país occidental, et qüestiones massa coses. Em sulfurava la poca reacció de la gent davant les situacions que passaven. En els moments que estava pitjor, entrava al metro a Barcelona i em feia ràbia que la gent estigués tranquil·lament mirant el mòbil amb tot el que passava a l'Afganistan. Havíem d'estar mobilitzant-nos. Em feia ràbia la reacció dels mitjans als atemptats perquè havia estat acostumada a viure'n gairebé setmanalment. Amb l'atemptat de la Rambla, jo mateixa em vaig sorprendre de la meva apatia. Lògicament, em passava alguna cosa: la meva perspectiva havia canviat totalment respecte a la gent que viu aquí.

I encara et passa?

— He recuperat la perspectiva, però hi ha coses que em continuen traient de polleguera. Ja no cal anar-se'n a l'Afganistan. Aquí també tenim molts drames socials. Quan escolto tertúlies de ràdio i veig els temes que tracten penso: "De veritat això és el tema més important?" Fa mesos que parlem de les estratègies polítiques entre partits i no és que no m'interessi la política, m'interessa la política per impulsar canvis socials. Soc conscient, i això em va quedar molt clar a l'Afganistan, que malauradament el periodisme no serveix per impulsar canvis socials: serveix per denunciar què està passant, però si no hi ha una reacció de l'opinió pública no hi ha canvi.

De fet, poses damunt la taula la precarietat del sector. T'arriben a pagar 35 euros per notícia.

— És important denunciar la precarietat laboral dels periodistes freelance. El Mundo em va pagar molt bé com a periodista en zona de conflicte, però quan em vaig traslladar a Itàlia em van reduir les tarifes un 70%. El Mundo no és una excepció, perquè malauradament això passa a tots els mitjans. Quan vaig tornar, era la supercorresponsal de l'Afganistan, una periodista molt admirada que havia aconseguit el premi Cirilo Rodríguez, i em van abaixar les tarifes. No tenia cap mena de cobertura i no tenia ni com guanyar-me la vida. Si pagues una merda als periodistes és impossible que tinguis qualitat d'informació. I si no tens qualitat d'informació, la capacitat de manipulació de la societat és molt fàcil.

Expliques què ha passat al país en l'última dècada i fas una al·legoria sobre tapiar aigües fecals i canalitzar-les al carrer. És això el que van fer els Estats Units a l'Afganistan?

— Es va donar la imatge que l'Afganistan era un país democràtic, que havia evolucionat i que l'havien reconstruït, quan la realitat era que el país no s'aguantava per enlloc. En el moment en què la comunitat internacional liderada pels Estats Units va fer caure el règim dels talibans, el van passar a liderar tot un seguit de criminals de guerra. Això vol dir gent que ha fet matances i que ha bombardejat zones civils. Doncs resulta que aquests eren els nostres aliats i que tota aquesta gent va entrar a formar part de les institucions afganeses que finançaven la comunitat internacional, que finançaven la Unió Europea, que finançaven el govern espanyol. No podia anar enlloc. L'evidència és que, tan bon punt aquest suport es va retirar, ningú va secundar les seves institucions, que es van ensorrar d'un dia per l'altre, i els talibans van tornar al poder.

Què creus que es podria haver fet?

— Els talibans feia cinc anys que eren al poder, però Occident va obrir els ulls perquè va haver-hi un atemptat contra les Torres Bessones i afectava la nostra pròpia seguretat. En aquest moment entenc que es volgués enderrocar com fos el règim dels talibans, però no podia ser que aquests criminals de guerra s'enquistessin al poder i els alimentessis financerament abocant-los milions d'euros. S'hauria d'haver començat un procés de recerca de la veritat i apartar aquests criminals de guerra i posar condicionants. Per a la indústria armamentística també va ser un incentiu brutal durant els anys en què les tropes internacionals van ser al país, de la mateixa manera que ho és ara Ucraïna. No entenc que els mitjans parlin de l'enviament d'armes a Ucraïna com si fos la cosa més normal del món. Estem alimentant una guerra i no sabem què passarà amb aquestes armes un cop s'acabi el conflicte.

Expliques la quantitat de dones que se suïcidaven pels matrimonis forçats, entre altres motius. Les dones afganeses mai han tingut els drets garantits a l'Afganistan, però ara ha empitjorat.

— Ha empitjorat perquè abans hi havia associacions que treballaven sobre el terreny a favor de les dones, i això ha desaparegut. Els talibans han condemnat les dones a un ostracisme total, fins i tot apartant-les de la vida pública o de la possibilitat d'estudiar a partir dels 12 anys o de treballar. A més, la presència internacional és gairebé nul·la, només el Japó ha tornat a obrir l'ambaixada a Kabul. Si no hi ha presència internacional, no hi ha periodistes estrangers, els locals estan collats pels talibans i la impunitat encara és més gran.

Per què tenies reticències a escriure el llibre?

— Em van demanar que ho fes en primera persona i això era explicar què m'havia passat després de viure a l'Afganistan i les seqüeles psicològiques que he arrossegat i com la meva perspectiva de la vida ha canviat. Volia dir exposar-me massa. Si ho feia, havia d'explicar-ho tot. He estat una persona sempre molt discreta amb la meva vida personal. Espero que el que explico pugui servir a altres persones que han passat per una situació semblant a la meva. El període posterior a l'Afganistan, per a mi, ha estat pitjor que viure a l'Afganistan. Ara ja es comença a parlar més de salut mental, però ho vaig arrossegar durant quatre anys i sempre feia bona cara. Són malalties que tenen un estigma i que amagues perquè no posin en qüestió les teves capacitats, però l'impacte emocional que vaig rebre va ser brutal.