Joel Joan: "Soc una persona segurament més odiada que estimada"

BarcelonaHo diu ell mateix. Joel Joan és “un personatge”. Fa vint-i-cinc anys, amb Jordi Sánchez, va estrenar una de les sèries icòniques de la història de TV3, Plats bruts. Va durar quatre temporades i va marcar, sens dubte, un abans i un després. Avui, dues dècades i mitja més tard, l'actor, director, guionista, dramaturg i productor mira enrere sense ira, conscient d'on era i on és avui. Ha estat impossible ajuntar-lo amb el seu antic partenaire. No els venia de gust, simplement. No estan fets per a la nostàlgia.

Mirant amb la distància dels vint-i-cinc anys, quina importància ha tingut en la teva vida haver creat Plats bruts?

— Tot ha anat a menys! Plats bruts va ser un tupinasso. El 1994 vam estrenar Kràmpack a Sitges, després vam fer-ho a La Villarroel i va ser un èxit de seguida. Jo li vaig dir al Sánchez: "Això seria una sitcom perfecta". I ell: "Què és una sitcom?" I jo: "Doncs la Murphy Brown, Frazer, Friends...". Aquests personatges nostres són dos clowns perfectes perquè comparteixin pis i els hi passin coses, a partir del seu cretinisme, perquè tots dos eren bastant idiotes i cretins.

Tot ha anat a pitjor, doncs?

— Si hagués fet un èxit com el de Plats bruts amb tot el que he fet fins ara, en Jaume Roures seria el meu criat. Hahahaha. Porca misèria va marcar una època, tinc fans d'El crack que diuen que és el millor que he fet. He fet teatre, tv movies, pel·lícules. De tot n'estic molt content. Però res com l'èxit de Plats bruts. Van tocar la corda de l'humor molt ben tocada. En Jordi i jo ens enteníem molt bé fent acudits.

Quan us vau conèixer?

— Vam entrar a la mateixa promo de l'Institut del Teatre. A classe ja ens divertíem fent tonteries. Plats bruts va ser la culminació de tota una sèrie d'anys de fer cosetes. Comunicàvem. La clau del còmic és traspassar, que te'l facis teu, que vegis un personatge i t'hi vegis.

Has aconseguit crear un personatge de tu mateix, no?

— Sense personatge no anem enlloc. Com a persones som molt poca cosa i tots som el mateix, un manyoc de nervis, de pors, de ganes de passar-ho bé i de ser feliços. Per això, quan tens un públic gran i tots riuen alhora és perquè estem tots fets de la mateixa pasta. El personatge és el que ens diferencia els uns dels altres... Jo, sí, al cap dels anys, he sigut bastant cantamanyanes. Molt des de la inconsciència, però creient-me molt el que feia. Sempre he intentat superar-me. Em deia: "Ara tinc Plats bruts, podria continuar amb una altra sitcom, però n'estic fart, així que farem una dramèdia", i surt Porca misèria. Després dic: "Ara anem a la comèdia més adulta, tipus Larry David, Seinfeld, aquesta gent que fa autoparòdia", i fem El crack. Aquesta és, sens dubte, la millor sèrie que he fet. Però anava a un públic més reduït que Plats bruts.

Amb Escape Room 2, que encara podem veure al Condal, vas avisar els teus haters. Els vas anunciar quan no hi series.

— Això ve que és un muntatge molt bèstia, molt car. Escape Room 1 va deixar el llistó molt alt i volíem continuar sorprenent. Ens vam dir: "Siguem prudents, tinguem covers". Ja ens havia passat amb El gran comediant. Hem viscut tots els anys del covid i la gent es fot malalta i no ve al teatre... Què fem amb el cover? Doncs que un dia a la setmana faci funció perquè la tingui fresca. Com que soc una persona segurament més odiada que estimada...

Discrepo. Crec que ets més estimat que odiat.

— Em faig el misèries... Però no soc el primer actor que els ve al cap, als directors. Tenen les seves raons, gens menyspreables. Una altra cosa és el públic: amb el públic sí que hi connecto. És el meu gran aliat.

Això és l'important, no?

— Depèn. Si fóssim als Estats Units, sens dubte. Els productors agafen l'actor que té públic. Al nostre país, no. Aquí, d'entrada, poca gent fa càstings. L'Hèctor Claramunt i jo som dels pocs que en fa. Ens encanta descobrir gent nova. Aquí cadascú treballa amb la seva capelleta. Això és molt limitador.

L'única vegada que has actuat al Lliure va ser el 2003, amb Glengarry Glen Ross.

— Fa la tira, sí. Allà em va veure en Javier Daulte. I amb ell vaig ver Ets aquí i Intimitat. He fet un Lliure i tres Nacionals: Ricard III, El professor Bernhardi i Frankenstein. En el fons, la pregunta, el gran dilema, de la meva vida és: no hi ha res més plaent, que et pugi la moral, que et truqui algú per fer una cosa. Perquè et volen. Això és una de les sensacions més xules que hi ha. Però, quan et dediques a això, o ets un actor mega sol·licitat, que són tres, en Carreras, l'Arquillué, la Clara Segura i ja està, o si no, et trobes amb parades i sovint acabes fent coses que no hi estàs gaire d'acord. Com diu en Lluís Soler, per ser actor no has de pensar gaire. Si penses més enllà, què estic fent, què estic explicant, comences a tocar els ous al director. I el director no vol preguntes, vol que li xupin. Si ho fas, és molt possible que tornis a treballar amb aquesta persona. Jo no soc aquest perfil d'actor. Soc del costat dels torracollons.

Però no hi ha més plaer en això de muntar una cosa tu i que ho peti?

— Exacte. Aleshores, dius: mira, soc de la mena d'actors que munta les seves pròpies històries. Mai no havia tingut la intenció d'escriure guions ni res. Amb el Jordi Sánchez ens vam llançar a escriure perquè ho volíem fer millor. Saps com ho fèiem, amb Plats bruts? Gravàvem en VHS els capítols de Frazer, Murphy Brown, de Boig per tu i els transcrivíem. Aleshores teníem els guions transcrits. I els analitzàvem. Aquí hi ha el gag, aquest és el conflicte, aquí el tancament, aquí es crea una expectativa. Aleshores tot això que ja està inventat pels nord-americans i els anglesos, que són els millors, ho farem a la nostra, amb en David i en Lopes, dos prototips catalans perfectes: el misèries, que no sap què vol a la vida, i l'artista vanitós, que trepitjarà qui faci falta.

Éreu molt vosaltres?

— Érem molt el nostre clown. Era una extrapolació de la nostra personalitat, del nen petit que portem a dins... La clau d'escriure és no trair-se mai a un mateix, no intentar fer una de Sòfocles. Sempre has de partir de tu mateix. Llavors, hi ha autenticitat. En la vida el que fem és dissimular el que realment som, els defectes, fem veure que riem però no ens fa gràcia. És deixar d'amagar el que sempre amaguem.

Enyores l'època en què els directors et trucaven?

— Em va trucar fins i tot Calixto Bieito per fer Macbeth, però estava fent Plats bruts...

Ara fas una altra mena de teatre.

— El teatre intel·lectual és molt trampós. Alguna cosa pot sortir bé, però dins de la intel·lectualitat, s'amaga molta mediocritat. Li poses aquesta pàtina, ben avorrit i ben sobri, i ho amagues tot.

Fer una comèdia és més difícil que fer un bon drama.

— M'agradaria fer algun clàssic. I que em truquessin directors que admiro. Sí, hi ha coses que trobo a faltar d'aquella època, sobretot sentir-me que formo part d'una professió.

No t'hi sents part?

— No, ara no. Sento que soc un productor molt diligent, que les coses que faig estan ben pensades, ben fetes, saben a quin públic van, estan ben promocionades. Tothom ha flipat de l'èxit d'Escape Room 2.

Hi haurà tercera part, oi?

— Algun dia o altre. Ho posem al final de l'obra, però és una xulada que ens marquem. Han hagut de passar cinc anys des d'Escape Room 1 perquè al país hi passessin coses, per trobar els personatges en llocs diferents i riure-te'n tant dels personatges com del propi país. Tenir el teatre ple, rient i passant-s'ho bé... Si ets popular, potser no tindràs la categoria del teatre de culte o no et donaran premis, però al final és amb el que et quedes. Mar i cel no era popular? Ni els Goldoni que muntava en Lluís Pasqual? I tant que ho eren. I les comèdies de Shakespeare? Passa que era un poeta tan elevat que fins i tot les coses populars, com Somni d'una nit d'estiu, són extraordinàries. Tots volem el teatre ple. El que estrena a la Beckett fent una fricada, també vol el teatre ple.

Però no està passada de moda la separació entre teatre comercial i teatre no comercial?

— Comercial vol dir que agrada la gent. Sembla que l'etiqueta és per als que guanyen diners. I si vull guanyar diners, què? No ens hem de poder guanyar la vida i pagar les factures?

Et veus d'aquí a deu anys fent com Lluís Homar, fent Terra baixa sol al Borràs, com un regal per al públic?

— No m'interessa gens. Els monòlegs són duríssims. Em vaig fer un, Jo soc la meva dona. Va estar molt bé, però era esgotador. Estàs molt sol. La de l'actor i guionista ja és una vida molt solitària, com per haver d'anar a treballar sol. No tinc vel·leïtats de gran actor. Ja me les he tret de sobre. Ja sé que no entro en la categoria de gran actor. Entro en la de fenomen, la d'aquest que fa fenòmens, com Plats bruts, Escape room...

No és fàcil, això.

— Això em fa feliç. Em fa feliç crear històries. Quan començo a parir una obra amb l'Hèctor, treballar els personatges, per què aquest fa això, aquest fa allò altre, et sents molt poderós.

Quantes coses t'han rebutjat en els últims deu anys?

— Des d'El crack que estem intentant fer una sèrie de ficció que no sigui de riure, que no sigui comèdia. La comèdia és molt dura. A El crack, els 45 minuts per capítol eren una autèntica bajanada. Havíem de fer autèntiques filigranes de producció, girar els personatges de cap per avall. Ens vam esgotar. La nova cosa que tenim ganes de fer, a TV3 no li agrada. Diuen que això no és per a TV3. Bojos per Molière, sí, però? Hahahà.

No pots anar a Netflix?

— En català? En coneixes alguna que hagin produït? Doncs, això. Com a molt han fet Smiley, en què parlen una mica de català els més carques de la sèrie. Per demostrar que els que parlem català som uns carrinclons en vies d'extinció. No hi ha més portes. I les que hi havien són encara de més difícil accés. TV3 ha creat un sistema de producció en què els productes han de ser de quatre milions, ells n'hi posen un, l'ICEC un milió i mig i la resta, busca-te'l tu. D'on treus aquests diners del no-res? D'una plataforma. Així, qui acaba decidint no és TV3, sinó la plataforma, que acaba imposant el que creu que ha d'imposar. El crack va ser la frontera.

Hi ha altres vies?

— Amb l'Hèctor estem pensant-ne d'altres, a veure com podem fer bona ficció per a adults. No per a adolescents.

I en castellà?

— És difícil, perquè has de treballar amb el món espanyol cèntric. I a mi, riure'm d'allò, em sembla que no em pertoca. Perquè no me'n sento. A mi em fa gràcia enfotre'm dels meus. És el que hem fet a Escape Room i és el que vam fer durant quatre anys a Plats bruts. Riure's de la sardana, de la castanyada. De les torrijas? No sé. El drama, si el féssim en espanyol... Això és com quan algú et parla en castellà al carrer i tu et passes al castellà perquè, de ben petit, t'han dit que és de bona educació. Per tant, parlar català és de mala educació. Aquest és l'estigma que portem els catalans... Jo crec que si fem coses en català, guanyem una autenticitat que no tenim en castellà. Aportem una cosa nova al món. Si ho fem en castellà, passes a ser un més. I a fer una cosa una mica forçada, perquè t'estàs fent l'espanyol.

Tu has intentat treballar a Madrid?

— Una vegada vaig anar a un càsting amb Pedro Almodóvar. I el primer que em va demanar va ser: "Tens accent català?". Hòstia, una pregunta racista ja d'entrada. Si el tens andalús, com l'Antonio, tot anirà bé, però si ets català... Jo li vaig dir: "Espero que sí". Cada cop que anem a treballar a Madrid, els catalans, hem de fer un gran esforç perquè no se'ns noti l'accent, cosa que no fan ni els gallecs, ni els andalusos.

Quan mires les sèries que fan ara a Catalunya, 25 anys després de Plats bruts, què en penses?

— Que no estan tan bé com haurien d'estar. Que estan molt infantilitzades. Estic molt fart de veure nens de 19-20 anys morrejant-se, en escenes de sexe molt llargues. Jo, a prime time, vull veure sèries de suspens, thrillers, drames que em facin pensar. Les trames que fan no m'arriben. No m'hi veig. A la BBC, aquestes sèries les passen a les set de la tarda.  

Per què has decidit anar a la llista de Clara Ponsatí?

— Doncs perquè m'ho va demanar. Soc un paio que sempre que em trobo un polític li foto molt la tabarra, que si has de fer això i allò, i la Clara té tan poc ego que no tenia ni clar si havia d'anar com a número 1. Jo li vaig menjar l'orella: "Per favor, tu ets la persona, ets un referent en aquest país, de coherència, de tenacitat, que mai has deixat de dir el que penses davant de qui sigui, al Parlament Europeu i a tot arreu, t'has enfrontat a l'establishment, t'han detingut els Mossos, has plantat cara des del primer dia i davant dels nostres, els has dit que ens estan fent perdre el temps, que són mentides el que ens expliquen i que van de farol". Aleshores em va dir: "Tu em demanes que em presenti, doncs jo et demano que et presentis amb nosaltres de número 10". I vaig pensar: "Doncs sí!" És molt còmode estar-ne al marge i opinar sempre i fotre canya als polítics. I, al final, els polítics són persones com nosaltres. I la Clara, si em demana de mullar-me, doncs em mullo. Em va posar contra les cordes per veure fins a on arribava el meu compromís.

Si surts elegit, què faràs al Parlament?

— No sortiré elegit! Si arribem a tenir deu diputats per Barcelona i entro al Parlament... el que jo pugui fer o deixar de fer no serà important. Seria un terrabastall tan important al Parlament que la notícia sobre què faria jo deixaria de ser important.

Deixaràs el teatre?

— No deixaré el teatre, mai. Ni el cinema ni la televisió. Soc actor. Si es poden compaginar alcaldies i tot amb el fet de ser diputat, m'imagino que es pot compaginar ser actor, unes hores al vespre fent funció. No crec que sigui un problema. Tinc energia. Potser és l'única virtut que tinc.

Tindràs argument per a 'Escape Room 3' si entres al Parlament, oi?

— L'argument d'Escape Room 3 no crec que el tregui del Parlament, però estar-hi seria una font de personatges, de misèries i d'anhels. De material per a futures produccions, en trauria segur. Però no ens flipem. No sortiré. Això ho sap el més tonto de la classe. No cal fer volar coloms.