Susanna Martin: "Les persones 'queer' tenim més recursos emocionals que la resta"

BarcelonaSusanna Martin (Barcelona, 1976) té una experiència dilatada com a autora de còmic, però mai havia exposat tant la seva intimitat com a Cafè americà, la historieta guanyadora de la 4a edició del Premi ARA de Còmic en Català, on comparteix la seva realitat com a persona no-binària i la decisió de sotmetre’s a una mastectomia.

No et coneixia cap historieta autobiogràfica. ¿És la primera vegada que aboques la teva vida personal a la teva feina?

— Les persones que ens dediquem a explicar històries tenim sempre aquesta necessitat d’explicar la nostra vida i el que ens passa. Fins i tot quan creem històries sobre altres persones, sempre es parteix d’un mateix. Però sí que tinc historietes curtes autobiogràfiques, el que passa és que sempre les havia publicat en revistes feministes o alternatives, i en antologies de narrativa queer, fora del circuit del còmic. Suposo que fins ara no m’he pres la meva vida prou seriosament per dedicar-li una novel·la gràfica, però estic pensant a fer un recull de totes les meves històries sobre identitat de gènere.

Una idea troncal del còmic és que no hi ha una vivència o definició única de no-binarisme.

— El terme o categoria, com en vulguem dir, no descriu un tipus de persona concreta sinó un paraigua sota el qual ens aixopluguem un ventall de gent molt diversa. Et pots sentir més dona, més home, una cosa entremig o cap de les dues. Tot ve del concepte queer, que és on va germinar tot això, però que és massa ampli. Com dic al còmic, el no-binarisme és com el color gris, que no deixa de ser una barreja de colors però també la transició d’un color a un altre que es produeix quan pintes a l’oli.

¿Aquesta idea té a veure amb l'elecció dels tons ocres i grisos del còmic?

— Sí, vaig començar a treballar en blanc i negre i grisos, amb la idea una mica inconscient de reforçar el concepte de gris matèric, i després hi vaig afegir el marró, que connectava amb la imatge del cafè.

A Cafè americà comparteixes més dubtes i preguntes que certeses. Més que un viatge amb un destí fixat, la sensació és de recerca.

— Sí. I per això crec que, tot i la canya que rebem del sistema i les institucions, les persones del col·lectiu queer tenim més recursos emocionals que les altres, perquè ens plantegem constantment qui som, cap a on anem i quins vincles familiars volem construir.

Afirmes al còmic que no vols ser un home i que no t'has sentit mai dona ni lesbiana. Deu haver sigut complicat viure sense una identitat definida.

— Vas fent el teu camí, travessant cicles en funció de l'època. Quan jo era adolescent, el col·lectiu eren LGT, la B va arribar després i més endavant la I d'intersexualitat. Algun cop he dit de broma “digue'm com et defineixes i et diré quin any vas néixer”. Jo em vaig identificar com a lesbiana, tot i que no m'hi sentia del tot a gust. Més endavant em vaig plantejar el tema de la transsexualitat, però en realitat jo no volia ser home. El pensament queer va ser tota una revolució, esclar, però el que em va capgirar el cap va ser la maternitat.

De quina manera?

— La maternitat ho canvia tot i et situa en uns límits que desconeixies, fins i tot si ets una dona cis hetero. A mi em va passar que, de cara a la societat, la meva parella i jo érem dues dones lesbianes que teníem una criatura. Però jo no m'identificava amb aquella imatge normativa. I en plantejar-me si havia de fer la lactància, com la meva parella, el meu conflicte amb els pits va esclatar i em vaig adonar que havia de resoldre aquest tema.

¿Que la societat no sàpiga en quin calaix posar-te és una dificultat afegida?

— La societat està muntada d’una manera que ens provoca la necessitat de categoritzar, etiquetar i ordenar-ho tot. Jo soc mare, mare no gestant, però perquè el sistema em reconegui com a mare m’he hagut de casar. En canvi, qualsevol home pot dir que és pare d’una criatura sense passar pel mateix. I per fer-te una mastectomia, almenys al País Basc, que és on visc jo, t’obliguen a passar per la unitat de gènere i tot el procés de transsexualitat, quan jo en realitat no vull hormonar-me ni ser un home. Sempre és el mateix: o ets cis o ets trans, una cosa o l’altra. No hi ha mitges tintes.

És impactant la frontalitat amb què et dibuixes al còmic quan expliques la teva mastectomia, i els detalls que aportes. ¿Volies esvair tots els prejudicis i mites que arrossega?

— Sí. La gent associa les mastectomies al càncer de mama, i a aquelles mastectomies que es feien fa uns anys que et deixaven una mena de monyons al pit. En vaig parlar molt amb Isabel Franc, la guionista del meu còmic Alícia en un món real, on la protagonista passa un càncer de mama: el càncer fa por, però també hi ha la por de com et quedarà el cos després de treure't els pits, amb aquells plecs arrugats. Però ara tot ha millorat molt, sobretot pel que fa a les cicatrius. De fet, la mastectomia que m'he fet no es diu així, sinó masculinització del tòrax.

¿T'ha resultat difícil aquesta exposició de la teva intimitat?

— Una mica sí, la veritat, perquè abans sempre que em dibuixava ho feia en un to més aviat caricaturesc, però aquí sentia que m'estava exposant molt. Però el fet de dibuixar-me i pensar que la història s'acabaria publicant i que la gent sabria que m'he operat m'ha ajudat a mostrar-me també a les meves xarxes i penjar fotos del meu cos i les meves cicatrius, perquè la gent que està pensant a operar-se pugui preguntar-me el que sigui. De fet, vaig escriure un diari en què m'anava fent fotos cada setmana o cada mes. I quan el tors comença a prendre forma i tot es posa al seu lloc, quan tot comença a ser bonic i ja no és una ferida... Bé, aquí és on comença el narcisisme, com jo dic. [Riu.]

I com et sents ara?

— Lleugera. Aviam, tot això té les seves coses, perquè visc en un poblet i no sé què faré a la piscina quan arribi l'estiu. Després de sortir de l'armari per la persona amb qui vas de bracet, ara vinga, un altre cop, però per com és el meu cos. Però per a mi ha sigut una experiència molt positiva.

Al còmic recrees el moment en què li expliques l'operació a la teva filla, i reacciona molt bé.

— Sí. Va ser la segona persona a qui vaig explicar-l'hi, i ho va entendre perfectament. Ara sap que tinc tetes, però que són petites, com les seves. De fet, l'únic que va preocupar-li és que ara que tenim les tetes iguals jo li prengués la seva roba.

Tot i definir-te com a persona no-binària, conserves el nom de Susanna, i també el femení “com a acte polític”. En quin sentit?

— El nom vaig plantejar-me canviar-lo o reduir-lo, però un parell d'editors em van recomanar que, com que tinc força títols publicats, seria un pollastre i que seria millor mantenir-lo. Pel que fa al femení, l'utilitzo tant com el gènere neutre, però és perquè no em dona la gana que hi hagi un femení menys en aquest món, en què ja s'utilitza tan poc.

Per tant, podríem dir que aquest any, per primera vegada, el Premi ARA només té autores com a finalistes. També hem rebut més obres d'autores que mai. Com ho valores?

— Cada vegada som més autores, el problema és que se segueix donant més visibilitat als autors, perquè ens movem en un món creat i pensat per ells. A les xerrades o salons, per exemple, no hi pots anar si ets mare, perquè no tenen un servei d'escola bressol ni una sala de lactància. Que ens hi hàgim presentat tantes autores potser té a veure també amb la dotació del premi, que és molt llaminera i, per tant, amb la nostra precarietat i la falta d'oportunitats que hi ha en el sector.