Pescadores catalanes

En els últims anys, les dones han passat de només arreglar les xarxes a ser armadores, patrones majors, marineres pescadores i secretàries de les confraries (entitats on s’agrupen les persones que es dediquen a la pesca). Tanmateix, el nombre de pescadores professionals actives a Catalunya només ha variat entre sis i deu en els últims anys.

La Pat Bros, la marinera pescadora d’arts menors més jove de la costa catalana; la Miriam Artacho, patrona d’una barca d’arrossegament, i l’Iris Triola, marinera pescadora, patrona portuària i la primera dona a formar part de la junta directiva de la Confraria de Pescadors de Blanes, ens mostren com és un dia de feina a bord d’un vaixell pesquer.

Pat Bros: "És molt important que al mateix vaixell hi hagi homes i dones

A les 6.30 h la Pat arriba a la San José, la barca d’arts menors on s’embarca de dilluns a divendres amb el seu patró, el Salva. Una barca petita i amb poca tecnologia, però amb tot l’ormeig –material– necessari per fer la seva feina. Carrega les xarxes a la barca i juntament amb el Salva surten del moll del Port de la Selva en direcció al primer calador –zona on calen les xarxes aquell dia–. Pel camí comenten algunes idees per al pròxim espectacle de Pescaplastiks, una iniciativa que el patró, Salvador Manera, va crear per “mostrar la problemàtica dels residus i la pesca” a través de la comèdia i on tots dos participen com a clowns.

Es posen al dia, fan bromes i riuen, però quan arriba l’hora de calar –en argot pesquer, tirar les xarxes al mar– es coordinen com un gran equip. “És molt important que al mateix vaixell hi hagi homes i dones, perquè ens retroalimentem amb les nostres habilitats i valors”, afirma. Com a totes feines, “la diversitat suma”.

Tot passa en un obrir i tancar d’ulls. La Pat és l’encarregada de calar la xarxa de bolitxa –art de pesca tradicional i artesanal del Port de la Selva, utilitzat per a la pesca del peix blau, com el bonítol i la bacora–, mentre el Salva fa les maniobres des de la cabina de la proa. En total, és cosa de cinc o deu minuts. Després, van al segon calador per calar el tresmall –art de pesca format per tres xarxes superposades i que es fan servir per pescar rap a l’hivern i llagosta a l’estiu.

Al migdia tornen al moll per dinar i a la tarda s’embarquen un cop més per xorrar –recollir– les xarxes i veure què han pescat. Després de xorrar la bolitxa, la Pat exclama: “Zero peixos!” Avui la Pat i el Salva no cobraran res per la feina feta. L’art de bolitxa està en perill de desaparèixer. La Pat explica que en les últimes temporades ha sigut molt difícil pescar bonítol i que les bacores s’estan pagant a un preu molt baix, ja que no tenen sortida al mercat. “És un peix que es mossega la cua”, diu la Pat.

Ella estima la mar, des que és petita sent un amor especial per la natura. Durant l’estiu del 2020, després de deixar la seva feina com a coordinadora d’activitats turístiques en un càmping de l’Empordà –i a l’espera d’aconseguir una plaça de professora en l’àmbit de l’educació física–, va trobar feina de marinera pescadora a bord de la San José. Encara que va començar de “manera momentània” per la pandèmia de covid-19, actualment és la feina que més gaudeix.

Míriam Artacho: "La pesca ha arribat al 2022 sense que les dones tinguin un paper vital a bord d'un vaixell"

Són les 5.30 h. La Miriam arriba amb el seu marit, l’Isaac Giner, al port d’Arenys de Mar. Venen de Figueres, on viuen amb les seves filles. Encara és fosc, fa fred, però la seva embarcació pesquera, la Mini One, està preparada per sortir a alta mar. La Miriam entra a la cabina i obre el diari de bord on apuntarà detalladament tota la informació de la sortida. La Mini One comença a sortir del port i els mapes no són els únics que marquen la ruta: “Depèn del nivell de brossa que vulguis recollir, tries un lloc o un altre”, explica la Miriam, mentre apunta les coordenades al diari de bord.

Naveguen set milles endins per començar a calar les xarxes. Tot va molt de pressa, la Miriam controla la velocitat de les xarxes mentre l’Isaac les dirigeix des de la popa del vaixell. Són cinc minuts d’intensitat, seguits d’una espera de dues hores, arrossegant les xarxes pel fons marí. Durant aquest temps fan l’esmorzar, truquen a les seves filles i un dels dos pot aprofitar per fer una becaina.

La Miriam va començar a pescar ara fa quatre anys, quan el seu marit va perdre el títol de patró per un problema a la vista. L’Isaac és la darrera generació d’una família de pescadors i l’ofici corre per les seves venes des que va néixer. La Miriam ho va veure clar: “O em treia jo el títol de patrona costanera polivalent i continuàvem amb la pesca o el treia del mar i el matava una depressió”. Actualment, estima la seva professió de pescadora: “Imagina’t que vols fer un cim. Portes una motxilla que pesa. No tens prou forma física. Fa fred. Et preguntes cada deu minuts què estàs fent, però arribes al cim i pots veure una vista privilegiada. Et sents satisfeta per haver-ho aconseguit i agraïda de la vista. Ser pescadora per a mi és un 40% bufar i un 60% agraïment”, explica.

La Mini One surt a alta mar tres dies a la setmana amb l’Isaac i la Miriam. Ella és l’única pescadora de la Confraria d’Arenys de Mar. Sobre la seva relació amb els altres pescadors, afirma que se sent “una més”. Tanmateix, diu que “la pesca ha arribat al 2022 sense que les dones tinguin un paper vital a bord d’un vaixell”.

Iris Triola: "No és una feina per a totes les dones ni per a tots els homes"

Iris Triola es desperta a les 3.30 h per anar a treballar. La seva rutina comença a 45 quilòmetres del port de Blanes, mirant la previsió del temps i fent un tomb per la natura amb el seu gos, l’Indi. De camí al moll para a comprar l’esmorzar en una fleca i cap a les 5 h arriba a la confraria per “fer gel”. Tot seguit es dirigeix al Familia León, l’embarcació on treballa juntament amb el seu patró, el David, per salpar. Cinc minuts abans de les 6 h, tots els quillats –un tipus de vaixell pesquer– s’alineen a la bocana de Blanes per sortir en punt cap al calador. És l’hora i el Familia León comença un camí de dues hores fins a la senya –lloc on volen calar i fer el camí.

Un cop hi arriben, s’equipen amb armilles salvavides i se situen a la popa per començar la maniobra d’arriar l’art –llançar la xarxa al mar–, controlant el rumb i la velocitat. “És un moment de risc perquè és una maniobra dura i brusca que no permet cap error”, explica l’Iris. Després, ella baldeja –neteja la coberta amb aigua de mar– i comprova que tot estigui correcte. A continuació, aprofita per netejar el peix, que s’ha guardat del dia anterior, i fa el sofregit per al ranxo mariner: “No fa falta remenar la cassola, a la mar, perquè es remena sola”, explica l’Iris somrient.

Cap a les 14 h es vesteixen amb la roba d’aigua –un pantaló de peto impermeable de color groc–: ha arribat el moment de xorrar les xarxes. El peix cau sobre la coberta i “comença la festa”, diu l’Iris abans de preparar-se per separar el peix per espècie i mida. Mentre estiben –separen– el peix, posen el pilot automàtic “amb mil ulls” rumb a la llotja per arribar a l’hora de la subhasta i vendre’l.

L’Iris fa tres anys que treballa de pescadora. Abans havia sigut fotoperiodista de professió. Recorda que li van encarregar fer un reportatge sobre les diferents arts de pesca i va ser quan es va “enamorar com una boja del mar”. Durant aquest encàrrec i gràcies a la seva millor amiga, Núria Bernat, que era patrona d’un vaixell a Blanes, va poder embarcar-se: “Vam estar tres setmanes pescant tonyines a alta mar, i allà va ser on em vaig adonar que deixava la càmera molt sovint. Era més d’actuar que d’observar”. Després del seu pas per un vaixell oceanogràfic fent de cuinera, va trobar feina al Familia León : “Hi vaig entrar per una emergència, perquè els van fallar els dos mariners que tenien”.

L’Iris diu que “fàcil, fàcil, cap vaixell t’ho posarà fàcil com a dona”. “Quan vaig començar a treballar ningú donava un duro per mi”, afirma. Els altres pescadors pensaven que duraria “quatre dies”. “Després de demostrar i fer molta feina, puc dir que ja soc una més”, diu satisfeta. Aquest any, l’Iris ha sigut escollida per formar part de la junta directiva de la Confraria de Pescadors de Blanes, i és la primera dona a tenir aquesta responsabilitat. Malgrat això, Agustí Simón, amic i pescador d’un vaixell d’arrossegament al mateix port, assegura que pel fet de ser dona, en el seu vaixell “costaria que l’agafessin”. No sap dir el perquè, tanmateix, opina que els patrons “no s’atreveixen” a agafar dones per treballar a bord, però que si fos per ell, “coneixent una dona com l’Iris”, ho faria. “No és una feina per a totes les dones ni per a tots els homes”, sentencia l’Iris.