La ignorància com a forma de coneixement
L'últim llibre de Peter Burke se centra en el paper de la ignorància com a paradoxal eina de coneixement, com a estratègia d’actuació i com a camp d’estudi
BarcelonaPeter Burke (Stanmore, 1937) és un dels grans historiadors culturals del nostre temps, amb una trajectòria consolidada i llibres referencials sobre aquesta disciplina que és, alhora, una manera de mirar-se el món. Aquest bagatge –en què es barreja erudició, curiositat i poliglotisme— va tenir la seva culminació en els dos volums de la seva Historia social del conocimiento, on el primer cobria De Gutenberg a Diderot i el segon De la Enciclopedia a la Wikipedia (Paidós, 2002 i 2012, respectivament). Després d’uns anys de parèntesi editorial, amb algun intent no reeixit com El polímata (Alianza, 2022), torna a lliurar-nos una nova i estimulant aproximació al(s) saber(s).
Perquè qui vulgui entendre La ignorància com el revers del coneixement, s’equivocarà de mig a mig. Certament, Burke inclou la seva traslació com a ignorància o estupidesa, però no són la preocupació principal del llibre, ni ocupen més espai que l’estrictament necessari. En realitat, el seu interès se centra en el paper de la ignorància com a paradoxal eina de coneixement, com a estratègia d’actuació i com a camp d’estudi. Així, veiem com negligir –voluntàriament o involuntàriament— allò que es desconeix per focalitzar-se permet superar límits mentals; o com identificar el que és ignot permet entendre millor el que és sabut o cap allà on hem de dirigir els nostres esforços; o com el creixement exponencial de la ciència en general genera límits insalvables entre disciplines, així com espais propis i autoreferencials de difícil socialització.
Sabem més que els nostres predecessors?
Aquesta multiplicitat d’usos –exemplificada en la presència d’un glossari de cinc pàgines amb variacions del concepte— es desplega a través de dues parts: una primera sobre el paper que aquesta ha jugat en la filosofia, l’educació, la història, la religió, la ciència i la geografia, i una segona sobre les conseqüències generades en àmbits tan diversos com la guerra, els negocis, la política, els mitjans de comunicació, la gestió o les noves tecnologies. De la mà d’una prosa volgudament clara, generosament amanida de referències pertinents –malgrat alguna reiteració inevitable— i amb un ventall d’interessos increïble, Burke transita per èpoques històriques i disciplines diverses amb una seguretat admirable i amb una capacitat suggestiva envejable, fent realitat el subtítol d’Una història global.
Burke endreça el seu relat a partir d’un plantejament amb un ordre cronològic i acumulatiu on, malgrat subratllar que tothom és ignorant d’una manera o altra, semblaria extreure’s un missatge positiu. Tanmateix, aquesta lectura va torçant-se cap al final del llibre, fins al punt de cedir a una mirada un punt ombrívola: “Col·lectivament, la humanitat sap més que abans, però individualment no sabem més que els nostres predecessors […] El problema és que sovint aquells que exerceixen el poder no tenen els coneixements que necessiten, mentre que els que sí que els tenen no exerceixen el poder”. Cert o no, després de llegir-lo, és evident que no podrem al·legar ignorància respecte d’aquest perill contemporani.