Peter Stamm: "Al sopar amb antics companys d'institut, m'agradava la mateixa noia d'abans"

BarcelonaL'escriptor suís Peter Stamm (Münsterlingen, 1963) escull amb una meticulositat elogiable les premisses de les seves novel·les. A l'última d'elles, L'arxiu dels sentiments (Quaderns Crema, 2024; traducció de Marina Bornas Montaña), un documentalista madur que s'ha quedat sense feina s'obsedeix amb retrobar la companya d'institut de qui es va enamorar fa dècades. Mentre rumia com arribar-hi –ella és ara una cantant melòdica famosa que defuig els seguidors– repassa la seva vida, amb por d'haver-la malgastat.

Aquesta novel·la ens arriba ara, però la va publicar en alemany el 2021. És la seva particular visió de les històries de pandèmia?

— Potser sí. És estrany que l'actualitat em motivi a escriure, però en aquest cas va anar una mica així. Ens vam trobar enmig d'aquesta situació tan singular i delicada de la pandèmia, i se'm va acudir escriure sobre un personatge que viu una mica fora del seu temps.

El protagonista és un home sense nom que s'ha dedicat a fer d'arxiver en un diari, quan els diaris tenien arxiu.

— Una constant en les meves novel·les i contes és escriure sobre mons que ja no existeixen.

Els seus personatges són grans solitaris. El preocupa especialment, la solitud?

— Si jo visqués totalment retirat, la solitud no m'interessaria tant. Els temes que m'interessen són els que per a mi tenen certa ambivalència: és veritat que passo hores sol, però també és cert que combino la solitud amb el contacte social. Vaig a presentacions, meves i d'altres autors, i participo en grups de lectura. Són feines que valoro molt. La literatura sempre és comunicació, tant si ens reunim amb altres persones com quan l'interlocutor no hi és físicament. Jo no escriuria llibres, si no tingués lectors.

Deixi'm que formuli la pregunta d'una altra manera: encara que no sigui un solitari, els seus personatges ho són. Per què?

— Potser en realitat mai no estic sol. Fins i tot quan escric m'acompanyen els personatges. Existeixen només dins el meu cap, però també em molesten menys que les persones. Fan el que jo els demano que facin! [riu].

El personatge de L'arxiu dels sentiments pensa constantment en la Franziska, una antiga companya d'institut de qui havia estat enamorat. La noia se li apareix i mantenen diàlegs imaginaris.

— Sovint penso que les fantasies són igual de reals que la realitat. I a mesura que passa el temps no estem segurs de què és real i què no ho és.

Mentre el documentalista decideix si busca o no la Franziska, que ara es fa dir Fabienne –és una cantant famosa– anem coneixent la seva curiosa psicologia. És un home que se situa sovint al marge de la normalitat.

— Jo el veig peculiar, però no més que altres persones. Potser està una mica desequilibrat, però no està boig.

Vostè va estudiar psicologia. L'ha marcat a l'hora d'aproximar-se als personatges?

— No vaig arribar a exercir mai de psicòleg. Vaig fer, això sí, les pràctiques en clíniques de psiquiatria. M'he adonat que les persones que pateixen una malaltia psíquica no són rares, sinó que simplement han perdut el seu equilibri.

Entre les peculiaritats del documentalista hi ha qui evita tocar les vores de les rajoles quan camina. Això també ho feia, vostè?

— Reconec que sí [riu]. I tu, no ho feies?

He passat per èpoques en què sí.

— Ho veus?

Li faré una altra confessió: també vaig mantenir un arxiu obert durant un temps.

— Un arxiu de classificació d'articles periodístics?

No, més personal i literari.

— A la novel·la l'arxiu del documentalista consistia en agrupar continguts per facilitar la feina dels periodistes en cas que li demanessin. Internet va fer obsoleta aquesta feina. D'altra banda, molts arxius de diaris no eren cap meravella. Els continguts es copiaven els uns als altres fins i tot abans de Google.

Una de les entrades de l'arxiu del documentalista és sobre la Fabienne: sobre els seus èxits musicals, però també sobre els amors que ha tingut... Ha idealitzat aquell vell amor.

— Ell està disposat a arribar a la realitat, que és menys ideal, més lletja i fa més pudor. Soc un gran defensor de la realitat.

Però vostè escriu ficció!

— Pot semblar absurd. Escric ficcions per defensar la realitat. Entenc aquesta realitat com una cosa que fa caure les màscares i prejudicis que tenim. Les novel·les ens poden ajudar a obrir els ulls.

Hi ha un moment de la vida en què necessitem buscar la veritat?

— A la vida arriba un moment en què et comences a preguntar què més arribarà. Fas balanç. Et demanes si has aprofitat el temps.

Vostè acaba d'entrar a la seixantena. El seu balanç és positiu?

— Els meus personatges tenen una edat similar a la meva quan escric. Si mires enrere, sempre penses que les coses havien de passar com han passat, tot i que hi havia moltes altres opcions. Diria que a la meva vida, a grans trets, tot ha arribat al seu moment.

"Ens fem vells. Si no ens fa mal alguna cosa, és que som morts", diu un dels personatges.

— A mi encara no em fa mal res. Toco fusta per continuar així molts anys [riu].

Un dels capítols de la novel·la recrea una trobada entre antics estudiants d'institut. L'hem d'imaginar havent assistit a un d'aquests sopars?

— Sí, sí, no me n'he escapat.

I com va ser?

— Els sopars amb antics companys d'institut ens recorden que no canviem gens. Això em sembla fascinant. Quan hi vaig anar, pensava que no reconeixeria ningú, i m'equivocava. Tothom era igual, sobretot pel que fa als rols que desenvolupàvem anys enrere. El que explicava mals acudits continuava explicant mals acudits. El que era avorrit continuava avorrint els altres. I m'agradava la mateixa noia d'abans.

Retrobar-se amb la Franziska real és positiu o decebedor?

— La realitat sempre és preferible a la idealització. Els ideals són incomplets.

Cada cop més les relacions creixen al marge del contacte real, s'hi arriba des de la virtualitat. Com ho viu, vostè, això?

— La fricció és un fenomen que només es dona en contacte amb els altres i és crucial. En les relacions amoroses passa el mateix. En aquests fòrums d'internet en què la gent comparteix fantasies es dona aquest tipus de bogeria que no existeix a la realitat.