Una petita vida medieval

"Ningú no parla de pietat, compassió, indulgència, virtut, honestedat, benvolença, renúncia, lleialtat, transigència, rectitud, cordialitat, honradesa, etcètera". Ho tradueixo del castellà del llibre d’aforismes Caminos de intemperie (Galaxia Gutenberg), de l’assagista –apassionat per la música i la literatura– i poeta Ramón Andrés. Nascut a Pamplona el 1955 i barceloní d’adopció durant anys, té una àmplia obra que ara amplia amb aquests pensaments que són com una passejada tardoral, lenta, per la sensibilitat d’un home que dubta del món i d’ell mateix. Podríem dir-ne, sense precisar gaire, els valors d’antany, que algú menysprearia com a conservadors. A la llista s’hi podria afegir el perdó, l’actitud servicial, la formalitat, "la responsabilitat, i allò que els grecs en deien koinè aísthèsis, el sentit comú, haurien de ser, si estiguéssim a l’alçada, els dos elements de la nostra atmosfera".

Ramón Andrés, que mai ha estat "un modern", se sent acollit per la terra i expulsat del món, del gran mercat de les vanitats: les nacions, el diner, els galons, les càtedres, tot això que al capdavall condueix a la guerra, com ara de nou veiem a Ucraïna. "El vent, les pluges, els salts d’aigua, els ocells. El primer instrument musical va ser el món", és a dir, la terra prèvia al món dels humans. La seva, diu, és "una petita vida medieval. Poc menjar, poc beure. Monedes, menys que poques. Cap propietat. Als matins, merles. Al capvespre, merles. Treball, silenci, treball, silenci i uns senyors feudals: la Raó i el Cor".

Ja ho veieu, el llibre té una part de confessió autobiogràfica. El Ramón recorda la seva educació nacionalcatòlica, la família dividida per la Guerra Civil, uns pares "que no se suportaven però s’estimaven, o no s’estimaven però se suportaven". Ell era un nen que volia estar sol i que no s’alineava del costat de ningú: ni amb el pare ni amb la mare: "No puc comptar les vegades que jugava sota el llit mentre es barallaven".

Sempre ha fugit dels crits, de "les idees messiàniques" i dels grans somnis: "Els ideals són esbarzers que se’ns enreden als peus". La nació? "El meu nacionalisme consisteix en un paper a la taula, una cadira i un llit". Les revolucions tenen més fam "de revenja que desig de justícia", d’aquí el seu fracàs. La riquesa? "Serà una gran victòria social: hem d’arribar a un repartiment just de la pobresa". Amb mirada mil·lenària, veu l’evolució política com un camí "de l’esclavisme a l’individualisme esclau". I creu que "la llibertat és una bola. És peremptori ser lliures sense ella". "La pèrdua d’allò sagrat no ens ha fet millors; tampoc més lliures. Ara ens agenollem davant el déu que creiem ser. I li preguem", sense saber que "venim de les pregàries dels nostres avantpassats".

Pensar poèticament, com ho fa Ramón Andrés, és un art... ¿en decadència? "Quasi sempre l’amor propi destrossa l’aliè". "L’individualisme és una forma de sequera". "Si el Bé no és un acte reflex, és impostat". "Falta d’espai. No hi ha més cadires. Aviat caurem del món". En fi i per acabar: "La cosa rau en sentir-se més com a imprecisió que com a perfecció". 

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Caminos de intemperie a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.