'Phishing', 'smishing', 'vishing' i altres estafes inquietants
Un número desconegut truca al mòbil. Contestes. I en comptes de trobar un ésser humà a l’altra banda de la línia, apareix un enregistrament sonor d’una qualitat més aviat deficient. T'obliga a parar bé l’orella per entendre el que diu una veu metàl·lica femenina. En castellà, i sense cap personalització del missatge, et comunica que tenen una oferta de feina que encaixa amb el teu perfil, alguna cosa d’un currículum, i que els afegeixis a la teva llista de contactes perquè et puguin enviar la resta de la informació.
La primera vegada que reps aquesta trucada, el missatge et deixa desconcertat. No perquè li donis cap mena de credibilitat, sinó per la sordidesa de tot plegat. És obvi que es tracta d’una estafa des de la perspectiva de qui ja té feina, fa anys que no envia currículums i sap que les ofertes no arriben de centres robotitzats que atenen les persones com si fossin infrahumans. Des d’una perspectiva moral, aquell missatge impersonal demostra menyspreu per a qui sigui que contesti la trucada, sobretot si aquella persona necessita de veritat una feina.
L’elaboració és sibil·linament tòxica. L’absència d’una salutació inicial, d’uns preliminars perquè puguis entendre el context de la trucada, té la clara voluntat de subjugar l’interlocutor. És un imperatiu, una ordre impertinent, curta i precipitada perquè obeeixis sense pensar. Indueix el receptor a actuar des de l’atabalament, des de la urgència d’una oportunitat que està a punt de passar i sense cap oportunitat per consultar o informar-se. El missatge és breu, dura uns vint segons, i després es talla la trucada. Només queda el rastre del número de telèfon arxivat al mòbil, que no goses marcar de nou per si aquella interacció és capaç de consumar el frau d’alguna manera. El cas Pegasus i altres estafes de phishing, smishing, vishing, whishing, QRshing, pharming i el que es vulguin inventar han demostrat la facilitat amb la qual es pot accedir a les dades del mòbil. Aquell enregistrament sonor deixa entreveure també l’abast de l’engany, un frau a granel que pot funcionar amb centenars de trucades gairebé de manera simultània. La policia ha advertit d’aquesta pràctica, que han batejat ridículament com a robocalling, i aconsella penjar ràpidament i bloquejar el número. El problema és que anem bloquejant telèfons però en els dies següents te’n truquen d’altres. I acabem normalitzant aquesta facilitat amb la qual els estafadors irrompen en la nostra quotidianitat. Igual que fa anys s’aconsellava a les dones que no es posessin minifaldilla ni anessin soles pel carrer per evitar ser agredides en comptes de perseguir els assetjadors, ara hem de ser els usuaris els que estiguem en permanent estat d’alerta d’uns fraus que irrompen en la nostra vida en cap de setmana i mentre estem al sofà de casa. No hi ha un lloc on denunciar els telèfons, no hi ha una oficina que reculli els rastres que deixen els estafadors. És una sensació d’impunitat fascinant en què no n'hi ha prou amb detectar la intenció del frau, sinó que t’has d’esperar que te la fotin perquè algú et doni el condol oficialment i et digui que és massa tard i que la pròxima vegada vagis més alerta. La llei i les autoritats responsables, sempre més lentes que el delicte. Les companyies de telèfon, alienes a l’abús que es comet a través de les seves línies. I la sensació que, des que signem la protecció de dades, estem més desprotegits que mai.
