Pilarín Bayés: "Val la pena ensenyar els nens a estimar el seu país"

BarcelonaVisitem Pilarín Bayés (Vic, 1941) a casa seva i, com sempre, ens la trobem amb el somriure a la cara i treballant a l'estudi. Dibuixant la catedral de Girona en un gran tela, per a una exposició que farà a Figueres. M'assenyala que en un dels quadres hi ha infiltrada la família Puigdemont. La seva producció és imparable: acaba de sortir un llibre sobre la història del poble gitano i avui envia els originals d'un altre sobre el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Fa servir la mateixa tècnica de sempre: tinta, tremp, aquarel·la, retoladors... i cap pantalla. No és estrany que rebi el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català perquè deu ser l’autora que ha publicat més llibres, més d’un miler. Ens ha preparat un esmorzar amb coca i somalla.

Continua treballant tot el dia?

— Matí, tarda i nit. És el que em diverteix més del món. Hi ha gent que en diu grafomania i potser sí. Jo dic que és l'excusa per no haver d'escombrar, perquè normalment la gent de la meva generació érem mestresses de casa, i escombraven, fèiem el dinar... Jo, per escapar-me de tot això en què soc molt dolenta, ho justificava amb haver de dibuixar.

Encara en gaudeix tant?

— Moltíssim. I en temps difícils que he tingut, m'ha ajudat molt. Tens pèrdues a la família i sap tan greu que estaries capficat tot el dia. Et poses a dibuixar i és una estona que habites en un altre país, no t'has de preocupar de res.

Els mons que dibuixa vostè són blancs, bonics i amables.

— Vaig començar a dibuixar sense pensar si era per a nens o no, però em van enganxar els que feien llibres infantils, la Marta Mata, el senyor Dòria, i vaig veure que era un món que m'agradava molt. És divertit perquè sempre tens clients nous i són molt sincers, i com que es va renovant el personal cada quatre o cinc anys, no ets tan víctima de les modes. En pintura les modes són terribles.

Com ha canviat el seu dibuix? Els ninots s’han anat adaptant als temps.

— Qualsevol carrera d'un dibuixant o d'un pintor evoluciona sense voler. Però hi ha gent que evoluciona molt dràsticament, com Picasso, i n’hi ha que més a poc a poc, com Miró. Jo soc més aviat d'aquest segon estil. El que dibuixo ara és el que dibuixava quan tenia 6 anys, que m'agradava veure el carrer, com anaven... Llavors dibuixàvem cabines telefòniques i pantalons de campana i ara no, però en essència faig gent que es passeja pel carrer, coses així. M'agrada molt precisar quina època és. Que el nano que ho llegeixi vegi com anaven vestits a l'època, que els cotxes siguin de l'època, els edificis...

La canalla ha canviat tant: creu que, al darrere de les pantalles, els hem perdut per als llibres?

— No. No del tot. En algun aspecte sí, perquè és un parany en què els nens cauen vulguis o no. Però hi ha nens que llegeixen i s’emporten el llibre al llit. El llibre és un objecte que t’estimes i els nens volen llegir cada dia el mateix. Penso que el llibre infantil tindrà bona salut.

Rep el Premi Trajectòria de la Setmana. No crec que ningú hagi publicat més títols que la Pilarín a Catalunya.

— Hi havia algú que em deia: per què no mireu si és un rècord Guinness? He tingut la sort d'estar treballant seixanta anys bastant intensament. Al final han sortit 1.030 llibres, que em fan molta il·lusió perquè ¿saps aquella discussió de si és bona, és dolenta, m’agrada o no m'agrada gens? Doncs 1.030 editors han confiat en mi en un moment donat. Alguna cosa vol dir, no?

No deu tenir sensació d’inseguretat, després de tants anys?

— Sí, sí, sempre la en tens. Perquè hi ha molta gent que entra nova. Afortunadament, i amb la Roser Capdevila ho diem, estem ben avingudes amb els joves. Ells aporten solucions diferents, que estan molt bé, i tinc la sensació que nosaltres hem anat fent en paral·lel amb ells. En el món de la pintura les rivalitats són molt més dures i cruels, i per a mi no tenen cap sentit. El pobre Subirachs em deia: "A mi no m’ha atropellat un tramvia, però quasi". Segurament és perquè al nostre món no es mouen tants diners com en l'art. Les rivalitats són relatives i són més artístiques que personals. Catalunya té un planter d’il·lustradors formidable, som una primera potència mundial.

La seva obra té una gran vocació de servei públic. Va omplir buits culturals. Amb la primera història de Catalunya il·lustrada, la col·lecció de contes tradicionals, les petites històries, les biografies de grans personatges, en Pau i la Laia... Ho vivia així o es va trobar en un moment històric ple de necessitats?

— M'atribuiria un mèrit que no tinc, la veritat. Quan començava hi va haver gent que deia: convé que els nens llegeixin llibres en català amb il·lustracions catalanes. Si traduïm un llibre, la il·lustració no pot ser amb nens que esmorzen una panotxa de blat de moro, si aquí no ho fem. Jo m’he trobat que necessitaven un il·lustrador i m’ho he cregut: necessitem llibres en català, necessitem ajudar la cultura popular, necessitem donar llum a personatges o acostar-los als nens petits. Tot això m'ho he cregut, però no ho he inventat.

En algun moment devia poder triar quins encàrrecs fer i quins no.

— He procurat fer-los tots. He tingut pocs nos, només per coses una mica estranyes. Una vegada fins i tot em vaig trobar un home que em va encarregar una caputxeta per a una discoteca porno. I vaig dir: "Valdrà tant". I em va dir: "No, fes-me'l més mal fet i cobra-me'l més barat". I esclar, entre una cosa i l'altra, que jo ho vull fer el màxim de bé i que això del porno no em va gaire, li vaig dir que ho deixéssim córrer. Però la majoria de gent saben què dibuixo i no em demanen coses que no puc fer.

La seva fe religiosa ha condicionat els llibres que ha il·lustrat?

— La Bíblia em va fer molta il·lusió, la demanava des de feia molt de temps. En el fons, sempre penses que a la vida has de ser útil per a alguna cosa i m’agradaria haver ajudat a introduir els nens en el món de la cultura. Que tinguin amor pel seu país i la cultura pròpia.

El seu dibuix ha anat lligat, també, a la defensa del català.

— Ha anat tot junt. La meva mare era mig argentina i mig andalusa, i a casa amb ella parlàvem castellà. Però hi va haver un moment que vaig entendre que aquesta llengua era maltractada. I em va semblar molt injust que una llengua antiga, amb una literatura formidable, fos minoritzada. Hem d'anar en contra d'això. He tingut algun missatge que deia que la Pilarín "alecciona los niños en la catalanidad». Home, sí, això sí, penso que val la pena ensenyar els nens a estimar el seu país, que té coses molt xules.

Ja que hi som, com veu el país?

— És un moment de transició. Venim d'aquella gran il·lusió que no va poder ser, però crec que hem de tenir confiança en nosaltres mateixos, en la gent. A la manifestació de la Diada érem molts, malgrat tot. Hem d'agafar una altra vegada la il·lusió i buscar un camí. Crec que això forma part d'un moviment global, com a Escòcia i la Bretanya, de recuperar aquest àmbit més petit en què et governes més tu. No és per anar contra ningú, és per poder ser més nosaltres. L'estat espanyol moltes vegades, no dic sempre, treballa en contra nostra. Això és molt empipador, viure amb algú que et va sempre a la contra. Si fossin els veïns, podríem ser amics, i tan bé.

Creu que veurà la independència?

— Jo no ho sé perquè soc molt gran, però estic segura que es veurà. La història fa pèndol.

Li va fer por posicionar-se públicament aquests darrers anys, o ja estava prou consolidada per no patir?

— Mira, algun encàrrec hem perdut, però tampoc en depenia per viure. I arriba un moment a la vida que em sembla que està bé ser sincer amb la gent i dir què penso.

No sé si hi pensa, en el pòsit i el llegat que deixarà.

— Potser passaré de moda, eh, depèn de moltes coses. Et dic la veritat, seria mentidera si et digués que quan es parli de llibres per a nens, en aquest període d'anys que he treballat, si no m'esmenten... Poden dir que soc dolenta, però no esmentar-me... penso que els faltaria alguna cosa en la seva descripció de l'època, perquè he fet molta feina.