Pisciners estius immortals

L’Alquimista d’alquimistes, l’enyorat i rotund Josep Palau i Fabre, va assegurar, amb aquest esperit seu tan provocador i hereu de l’incorruptible Ramon Lo Foll, que tots els poemes es corresponen, espiritualment, a les diferents estacions de l’any, i és així com hi ha composicions d’hivern o composicions d’estiu. Afegeix que Arthur Rimbaud –per posar un exemple que ell apreciava amb èmfasi ja que el va traduir sobiranament al català– és sempre, sempre un poeta solar. No he pogut evitar pensar en aquestes lluentes energies cícliques tot llegint Deixar de fer peu de Marina de Cabo, premi Joan Alcover de poesia Ciutat de Palma 2023 que ara veu la llum a Sloper tot confirmant, en efecte, que es tracta d’un llibre d’estiu, perfecte per a aquests mesos de canícula.

A través d’aquestes pàgines topam amb nedades i amb depuradores, amb banyadors i estrelles de tota casta, així com amb tota una sèrie d’elements que sorprenen perquè segurament mai no havien format part de cap vers abans, com el wannabe de les Spice Girls o karmapolice, per citar casos paradigmàtics que ens ajuden a entendre com la poeta converteix records i passions en textos palimpsèstics, és a dir, escriptures que gaudeixen de diferents capes interpretatives. Per una banda, hi ha en tot moment una expressió lúcida que aconsegueix vivor extrema durant els mesos més calorosos de l’any, escenari contextual de revelacions bèsties. A més a més, Deixar de fer peu és també un llibre consagrat a les famílies, tant amples com nuclears, un savi i emotiu teixit d’energies psicoemocionals que converteixen l’obra en un veritable tractat d’afectes. Assistim al miracle de la criança, al fet de convertir-te en mare i tot el que aquesta nova part d’identitat representa en un instant de canvis de rols en la constel·lació familiar. És ver: quan tens criatures tornes a aquell estat idíl·lic, edènic, però també a despertars no sempre amables, i és aquí on Marina de Cabo s’enfronta a traumes d’infantesa, com les comparacions amb companyes aparentment divines que mostren, talment un mirall, els defectes propis.

Finalment, i potser aquest és el punt estructural més destacat, Deixar de fer peu de Marina de Cabo és un piscinari, perquè captura, amb alè enciclopèdic i irònic com un joc de Joan Perucho, moltíssimes piscines mundials, des de les de Sencelles i Algaida fins a les que han acabat immortalitzades, tant per films de Hollywood com de Godard, des de Sunset Boulevard de Billy Wilder fins a Somewhere de Sofia Coppola. Jo, que durant dos estius seguits vaig fer de socorrista a Caimari, no puc evitar somriure i celebrar la gràcia i l’enginy d’un volum com aquest, que s’ha guanyat un lloc d’or a l’hora de caçar l’essència de totes les vides que converteixen el fet d’anar en remull en un goig etern.