Pep Planell: "Pobre del fill que hagi de ser especial per satisfer la buidor de la vida dels seus pares"

BarcelonaLa sensació de no saber cap on tirar és general, tant d’homes com de dones. La manera com pensem i vivim la vida els humans, comença a col·lapsar i, com que és un sistema clarament masclista, pot semblar que l’home és qui hi té més a perdre.

El teu llibre ajuda sobretot els homes.

— Els homes hem sustentat aquest sistema masclista en la superioritat física i hem desatès altres fortaleses o potencialitats, com la delicadesa, la subtilitat, la sensibilitat o la dolçor. Necessitem una ajuda extra perquè no tenim models on agafar-nos.

Hem renunciat a educar des de la por.

— Ja no ens serveix l’home del sac per controlar un infant. Però també t’he de dir que, sovint, la renúncia a l’autoritarisme, ens du a fer servir mecanismes més perversos, com el xantatge emocional, és a dir, fer sentir al fill culpable del teu patiment. Si em permets parlar clar, et diré que els humans som uns grans manipuladors. Ho som perquè vivim cap enfora.

Què vols dir?

— Que són els altres els que ens han d’estimar. Són els altres els que ens han de reconèixer, validar, idolatrar. Necessitem que els altres ens estimin i que, d’una manera o altra, s’avinguin a les nostres peticions. T’estimo perquè m’estimes. Això ja és un xantatge emocional evident del qual sovint no ens adonem. Exigim als altres que siguin com nosaltres hem decidit que han de ser. No ens agrada la llibertat dels altres.

I fem xantatge als fills dient-los que són el més important.

— Els fills són extremadament rellevants, però no han vingut a donar sentit a la nostra vida. Aquesta necessitat de fer que el nostre fill ens ompli un buit com a pare o mare ens porta a ser molt intervencionistes en les seves vides. Hem d’entendre que els fills no són nostres. Quan entenem això, els podem acompanyar sense que sentin la pressió que senten quan algú vol fer d’ells alguna cosa especial. Pobre del fill que hagi de suportar la càrrega d’haver de ser especial per poder satisfer la buidor de la vida dels seus pares.

I com podem bregar amb tot plegat?

— La primera mirada ha de ser cap a nosaltres mateixos. Autoobservar-se és la clau. Aquest és el gest mental revolucionari.

No és fàcil l’autoobservació quan fas tard a l’escola i a un dels fills se li acut vomitar. Tenen aquest talent immens per fer-te perdre la paciència.

— Hi ha qui diu, i reconec que m’agrada aquesta idea, que és la seva feina, venir a qüestionar-nos. I sovint a fer esclatar en mil bocins el nostre món. Les meves filles no tenen la capacitat de treure’m de la meva pau.

No?

— Els fills són el motiu superficial que ens fa perdre la pau. Mai ens enfadem pel que creiem que ens enfadem. Sempre hi ha un motiu amagat, un motiu que no volem atendre. Aquest motiu amagat és el que hem de buscar. I per trobar-lo cal aturar-se. Però ens agrada anar ràpid. I cal silenci. Cal introspecció.

Entesos. Però la teoria sol ser fàcil. Posa-me'n un exemple concret.

— A casa els matins sempre han estat complicats. La roda es posa en marxa i la velocitat del món de les meves filles entra en col·lisió amb la velocitat dels adults. Això tensa l’ambient. El dia que em tocava dur les nenes a l’escola arribava a la feina totalment esgotat. Jo, que m’havia treballat la pau interna, que havia fet un procés de desaprenentatge per poder viure més relaxat, notava com la pressa dels matins m’afectava. L'hi vaig comentar a un amic, en Pere, un home savi, i em va dir "No hi fiquis pressa", i pam!

Pam què?

— A vegades necessites algú que et mostri el camí. Em vaig adonar d'on la cagava. La pressa al matí l’afegia jo. Des de llavors, ja no tinc pressa.

I ara arribes tard, esclar...

No, no... No tenir pressa no vol dir que no hàgim d’anar ràpid. Però l’emoció de la pressa, quan m'arriba al cervell, la descarto. La pressa amagava algunes creences que tenia jo i que em feien patir. Creences com "Si no soc puntual, perdré la feina" o "Si arribo tard, em castigaran". Aquests pensaments em prenien la pau. La tensió a l’ambient la provocava jo. Perquè realment, si arribem una mica tard a la feina un dia, què passa? S’acaba el món? Per què hem de patir-hi tant si, realment, no passa res?