El pitjor Glasgow del thatcherisme, vist amb ulls d'adolescent ferit

LondresEnfrontar-se a una primera novel·la, o al que sovint acostuma a ser el mateix, a l'intent de posar la vida en ordre i passar comptes amb la pròpia història a través d'una narració que gairebé sempre és autobiogràfica, implica exposar-se a tota mena de riscos. Per exemple, voler explicar-ho tot, de la A a la Z, amb totes les virtuts i els defectes que això comporta. Assumint-los l'autor, o qui aspira a ser-ho, no només ha de plantar cara a un repte personal sinó, probablement, a un innegociable procés d'aprenentatge i de maduració.

És el que va fer al llarg de deu anys el dissenyador de moda Douglas Stuart (Glasgow, 1976), establert a Nova York fa més de dues dècades. La meitat d'aquest temps l'ha dedicat a escriure La història d'en Shuggie Bain (Edicions de 1984), a grans trets la seva vivència entre els 6-7 anys i els 16 a la capital industrial d'Escòcia. El llibre va aconseguir el premi Booker del 2020, plataforma de llançament molt més que envejable per a qualsevol novell i fins i tot per a qualsevol novel·lista consagrat.

Stuart va créixer en una ciutat maltractada pel govern de Margaret Thatcher, que va arribar al poder quan ell tenia 3 anys i que quan en tenia 8 ja havia aconseguit destruir els miners i els seus sindicats: anys d'anorreament i d'ensorrament d'un món que coincideix amb l'ensulsiada de l'entorn familiar –el de la mare, de fet– del Shuggie Bain de la narració.

Una història colpidora i emotiva

El Glasgow dels obrers –"el salvatge oest originari", on "encara poden arrencar-te la cabellera a Marylhill Road un dia entre setmana al vespre", com diu un dels personatges– és el degradat paisatge de fons. Però també és, sobretot, un dels dos grans protagonistes de la novel·la. L'altre no és pas l'esmentat Shuggie Bain del títol, sinó la seva mare, l'Agnes, una dona que vol escapar al seu destí –somiant, imaginant les vides que no pot tenir, parlant amb un accent que no és el de la seva gent– i que cau en l'alcoholisme.

Saber que la mare de l'autor també va patir la mateixa malaltia, i que finalment va morir a conseqüència de les seqüeles de la beguda quan Stuart era un adolescent, ajuda a situar les coordenades del drama personal de l'escriptor. Però en tant que és el que també entoma Shuggie Bain, pot fer que l'obra es llegeixi amb més mèrits dels que realment té, que no són pocs, però tampoc no tants com s'ha esbombat, almenys per a aquest humil lector.

Perquè, sobretot, la novel·la té un problema fonamental, ja apuntat. I és que Stuart ho vol explicar tot amb tant de detall que aconsegueix que bona part de la veritat que conté la història de l'Agnes –i la devoció que li té el fill, el Shuggie, que la cuida com ella hauria de cuidar-lo a ell i no pot fer-ho– es perdi de tant en tant enmig d'un garbuix una mica massa barroc, i amb massa actors al mig de la pista de ball; actors no necessàriament rellevants però que sens dubte pertanyen a una galeria interior a què l'autor no ha volgut renunciar. Less is more, però.

La història d'en Shuggie Bain és emotiva. Colpidora per moments. I resulta impossible no sentir empatia amb l'Agnes quan diu al seu fill, en el moment de canviar de barri: "I tu… podràs ser com els altres nens. Podrem ser persones noves de trinca". Però aquesta expressivitat no és suficient per acabar de connectar amb el to d'una narració d'estil digressiu, que es perd en meandres i que, de vegades, no acompanya gens als cops que vol etzibar Stuart Bain. La fluïdesa de la lectura, i per tant de la història, en queda força llastada.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar La història d'en Shuggie Bain a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.