Poemes contra el patriarcat

En un principi va ser la novel·la, perquè com va explicar Virginia Woolf el gènere narratiu era mal·leable en les mans de les dones. No els calia haver estudiat llatí, ni grec clàssic. Podien parar l’orella i explicar el que veien al seu voltant, o el que els passava per dintre. Després va venir la poesia, sempre sense sortir dels límits que havien establert ells, els amants de la mètrica i de les regurgitacions dels clàssics, que ratificaven el seu domini de les lletres, la seva potestat incondicional.

Quan es van posar a fer versos, les dones van descobrir un món nou, on les paraules eren com sagetes i les al·literacions ocells llançats al vol. Llavors, amb els poemes cant, amb els poemes gemec, amb els poemes riallada, es van posar també a brodar poemes crit, poemes protesta, poemes bandera. I així va néixer la poesia feminista, que en la seva versió catalana ara recull l’antologia Flamarades sortiran, a càrrec de la poeta M. Antònia Massanet, feminista ella mateixa, i amb pròleg de Meri Torras, mestra de feminisme.

Dividida en vint temes —cadascun amb la seva bibliografia per poder-hi navegar–, aquesta antologia és una Medusa de vint caps que atura les inèrcies patriarcals, els insults, l’hostilitat rebuda per generacions i generacions de dones. En la veu de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Tonina Canyelles, Josefa Contijoch, Maria-Mercè Marçal, Maria Beneyto, Joana Raspall i d’altres més joves com Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell, Maria Callís, Blanca Llum Vidal i Míriam Cano –per citar només alguns noms d’entre el centenar que l’antologia inclou–, sentim històries de sororitat, d’empoderament, de maternitats, de desig, d’amor entre dones, de violència masclista... i proclames feministes, per què no.

Un segle i mig de creació literària

Hi podem llegir poemes cèlebres com la Divisa de Marçal –“A l’atzar agraeixo tres dons...”– o Qui, de Felícia Fuster; rareses com Tardor, de Víctor Català; belleses com Veu per a un fill nonat, de Maria Beneyto; poemes rebels com De la mística pagana, d’Esther Xargay; poemes cop de puny, com Crip is sexy, de Maria Sevilla. I així fins a dos-cents. Poesia per a aquells i aquelles que volen escoltar l’altre relat de la Història, el més ocult, el menys il·luminat. Ja ho va escriure Montserrat Abelló: “Parlen les dones, / la seva poesia / tendra i forta. / Ben pocs s’aturen / a escoltar aquestes veus, / que, trasbalsades, / un nou llenguatge diuen / nascut al fons dels segles” (Parlen les dones).

Amb aquest desplegament de veus de dones, M. Àntonia Massanet ha traçat una cartografia de la nostra poesia feminista que abasta un segle i mig de creació literària. Té la virtut d’aplegar sensibilitats molt diferents, per a tots els gustos, i d’oferir rutes per viatjar a través de paratges no gaire transitats. Hi trobareu la vostra poeta preferida, el vostre poema salvavides. I alguns versos genials, com ara aquests de marçalians: “Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s’estimen. / Han canviat entre elles escombres i varetes”. Una antologia necessària.