La poesia com a mística corpòria

Aquesta setmana s’ha donat a conèixer la notícia que el poeta Damià Rotger Miró ha estat reconegut amb un nou guardó que amplia la seva ja destacada trajectòria: el premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2024 amb Natura elemental, que veurà la llum a Bromera en un futur pròxim. Tanmateix, seria una llàstima no celebrar el seu darrer títol de paper, Calls al gest, publicat a Vincle Editorial sota l’auspici del premi Teodor Llorente 2023. Amb aquesta darrera obra publicada, Rotger Miró dibuixa una genealogia honesta del call, i enllaça el seu treball amb Damià Huguet, que va mistificar el poeta talment un manobre dels mots, o amb Bartomeu Fiol, que en va parlar com a símbol tumefacte d’un món esgotat, exhaust i eixorc a la manera d’Eliot. A aquesta nissaga s’afegeix ara el tipògraf més poètic dels Països Catalans tot convertint les dureses dels tactes en el resultat d’una lluita filosòfica, metafísica, fisiològica i espiritual.

És clarivident el sempre preclar Emili Sánchez-Rubio al pròleg que preludia Calls al gest: l’autor de Jardín en construcción i L’afrau del nigromant parla del darrer llibre de Damià Rotger Miró com una “festassa” que ens endinsa dins “les profunditats del Bell” en una lectura “transcendent”. Per al poeta de Ferreries, tot té una consistència majúscula, una entitat identitària que se sublima en la dansa que complementa el xoc entre els elements més humils i les forces abstractes més supremes. El resultat és un clam messiànic blakià de Fe i de Fervor, com ja havíem pogut copsar en propostes seves anteriors. Però fa l’efecte que Calls al gest, concebut primordialment abans que altres volums, presenta una natura més primigènia, més primitiva, que no significa inferior. El que perpetra Rotger Miró és una oda essencial a la natura, a la insularitat i a la poesia com a forma de vida a partir d’un cos concret: el seu.

La de Damià Rotger Miró és una poesia mòrbida que, assolint punts de grotesc, converteix els processos corporals en un cant de desig i de col·lapse, de devastació i de refundació en una ressuscitació anímica constant que no pot evitar tributar cosmovisions a Friedrich Nietzsche i a les seves teories al voltant de la voluntat de poder i de l’etern retorn. En aquestes pàgines el subjecte líric és resultat d’un coit –és a dir: sublim punt de col·lisió– entre l’estructura tel·lúrica i l’ordre còsmic. Aprofitant un to exclamatiu que, com el d’Ezra Pound, transforma l’acoblament sexual en una revelació epifànica, Rotger Miró s’eleva en una alquímia de transformacions mentals i físiques, d’una poètica entesa com a motor i potència universals. No és estrany, doncs, que topem amb tributs a Ponç Pons i a Emily Dickinson, entre d'altres, poetes que, des de les respectives òrbites, han portat l’escriptura de versos a singulars maneres de ser en el món.