A cavall de la teoria literària i l’autobiografia, Sebastià Portell ens regala, de passada, el primer capítol de les seves memòries. En alguna entrevista, es vantava provocatiu de no haver llegit o no haver connectat amb Josep Pla. Oh. Ah. Uh! El llibre s’enceta d’ençà del moment que ens rosega la pruïja lectora i vacil·lam en les primeres tentines. Del títol, ja ens adverteix d’entrada que és una frase que emmanlleva de la filòsofa Marina Garcés.
El lavabo actua com a metàfora de lloc íntim, insondable i inconfessable, però aquí Portell entra a fer-hi les feines amb la porta esbatanada de pinte en ample. Sense fer escarafalls que el vegem amb mangas. Ningú s’ha d’estripar les vestidures perquè l’humil autor se’ns despulli com a lector com Déu el portà al món. Cresqué en un entorn molt femení. Començà seguint serials sud-americans de sobretaula (per alguna cosa, s’anomenen telenovel·les), malgrat que sigui clavegueram literari –em dec deixar dur pels apriorismes?– capolat en format televisiu perquè l’esforç resulti inexistent. No estaven destinats a Portell com, en principi, tampoc ens conviden a res els llibres d’adults que reposen als prestatges de casa quan som menuts.
M’entusiasma que el jove Portell no “vagi de guais” citant la darrera pro(m)esa literària que aquí encara no ha descobert ningú, sinó que entronqui amb el cànon més estricte però alhora amb els best-sellers per hibridar un maridatge en aquest treball tan personal en el doble sentit. Ara bé, el còctel, explosiu, farà tremolar segons quins fonaments d’aquesta canonització dels White Anglo-Saxon Protestant (wasp) amb les patums de la crítica literària perorant, pontificant i ponderant “els de sempre”. Dedica passatges abundants a justificar amb exemples com les dones escriptores, però també les altres races o col·lectius, han sofert el bandejament d’aquest heteropatriarcat estràbic i dominant.
De tota manera, reconec que a mi m’han plagut bastant més els capítols en què es refereix a ell mateix que no pas quan s’embranca amb tantes citacions. És com si encara no se sentís prou segur i amb tremp i necessitàs no sortir de les faldes d’aquestes auctoritas –tant se val si homes o dones– que esmenta. Tanmateix, mentre cita els mestres que garlen, a mi els ulls se me’n van a l’enfant terrible esperant una segona remesa, com a mínim tan assolida i apassionant com aquesta, d’experiències vitals.2