Les portes obertes de Colomines

L’inici del dietari Tot el que el cor s’estima d’Agustí Colomines certifica una estada a la Universitat de Stanford a Palo Alto (Califòrnia). La feina de recerca sobre el personatge de Joaquín Maurín a les biblioteques estatunidenques el duu inevitablement a la constatació de com resolen d’aviat els entrebancs les diligents bibliotecàries nord-americanes en relació amb les catalanes –i això que no deu haver trepitjat mai les biblioteques illenques! També dona prim compte de les misèries de la vida universitària catalana i espanyola i recomana una bibliografia ben útil en el seu camp com si el llibre obrís de bat a bat al llec les portes de les aules on ensenya a la universitat.

És un moment de separació sentimental amb la parella i també de separació temporal de la pròpia terra, tot i que ambdues continuïn essent-hi força presents. D’aquesta manera, s’entén el títol. Amb vista a la publicació, el que fa Colomines és revisar el text com qualsevol altre mortal tot introduint-hi alguna nota al peu per a situacions que s’hagin pogut tòrcer o canviar, però evita la temptació de modificar res del que havia deixat escrit sobre ella.

El dietari és un gènere que sovint caldria recomanar per prescripció mèdica. La idea de suprimir-ne les dates la manlleva de La vida aèria de Ferran Sáez, del mateix 2019 que s’escriví aquest. Per ventura hi ha més exterior que interior i dubto que sigui aquest el lloc més adient per a l’exhibició exuberant de coneixements –la història de Palo Alto, posem per cas, no sé si treu cap a res; l’argument d’una novel·la, una sèrie o el darrer film que ha vist, trob que no– sinó més d’introspecció. Tal volta hi hagi pesat la deformació professional de l’historiador a l’hora de centrar-se excessivament en el que s’esdevenia fora, mentre que el llibre guanya molt més pes quan se sotja per dins parlant per exemple de la defunció de sa mare –no sé si és un poc pedant, però ja m’està bé que d’això se’n digui “literatura del 'jo'” (o 'precedent de la selfie'', per Colomines). Escriu sempre les notes a primeres hores del matí. Com a bon dietarista, té clar quins límits no vol traspassar. Sovint no amaga el nom d’altri rere cap inicial, gest valent quan no només els esmenta sinó que amolla clar i català què n’opina. I no sempre amb elogis, precisament. Un dietari amb el qual m’he anat reconciliant molt a mesura que anava passant les pàgines.