Tradicions
Suplements19/12/2023

Per què ens posem escatològics per Nadal?

El tió caga i el caganer també. El gust per l’escatologia se’ns accentua per Nadal? Una antropòloga, un historiador i un expert en caganers ens treuen de dubtes

Anna Ganzinelli
i Anna Ganzinelli

BarcelonaPosem-nos en la pell d’una persona estrangera que arriba a Catalunya pels volts de Nadal. Què pensarà quan algú li expliqui que a moltes cases hi ha un tronc amb ulls somrients i barretina que les criatures alimenten perquè cagui regals? I quan descobreixi que una de les figures més estimades del pessebre porta els pantalons abaixats i està, a la gatzoneta, defecant a la vista de tothom? O que un dels dolços que triomfa a la fira de Reis ve dins un orinal de plàstic i té forma de tifarada?

És probable que el nostre visitant imaginari, parafrasejant Obèlix, pensi: "Són bojos, aquests catalans!". Això li va passar a una estudiant alemanya que havia vingut a fer un Erasmus a Barcelona. Els caganers de Santa Llúcia li van cridar tant l’atenció que va acabar dedicant la tesina a aquest personatge. “És la documentació més completa que hi ha sobre la figura del caganer i l’ha escrit una noia alemanya”, comenta, divertit, Xavier Borrell, president de l’associació Amics del Caganer. Però d’on surt aquesta afició a les tradicions escatològiques? És un tret singular dels catalans? 

Comencem obrint el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Hi trobem dues accepcions per a l’adjectiu escatològic, que no tenen res a veure una amb l’altra: “Relatiu o pertanyent a les darreries de l’ésser humà i del món”, i “relatiu o pertanyent als excrements i al seu estudi”. Ens aturem en aquesta segona. Si saltem de diccionari, l’interès pel tema queda patent quan constatem que el filòleg Joan Coromines va recollir més de cent derivats del verb cagar al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana: cagalló, cagandúrria, cagarel·la, escagarrat, cagacalçons, cagamiques, cagatinta, cagapoquet. Qui en dona més?

Cargando
No hay anuncios

L’historiador Dani Cortijo, que fa anys que investiga sobre l’escatofília barcelonina i catalana, ens fa notar que “utilitzem cagar com a sinònim d’abundància: ser ric del cagar, fer un fred del cagar. Hi ha una mena d’obsessió amb el tema escatològic. És difícil saber per què, perquè entra molt en el subconscient. L’etapa caca-pipí és normal en els nens petits, però en alguns casos es perpetua”, apunta. El gust o la tendència a l’escatologia, doncs, sembla incontestable al nostre país. Però quin paper juga en les tradicions de Nadal?

Nadal i escatologia, una coincidència

Josefina Roma, antropòloga especialitzada en l’estudi de la cultura popular i professora emèrita de la Universitat de Barcelona, sosté que la relació entre les tradicions de Nadal i l’escatologia és gairebé mera coincidència. “No és perquè els catalans tinguem una intenció escatològica més gran que els altres. Fa l’efecte que tot hagi de passar per l’escatologia i no. No necessàriament”. Per afirmar-ho recorre a l’origen tant del tió com del caganer, que tenen un punt en comú: alleujar la tensió davant un fet teològic seriós. Anem a pams.

La història del tió o la soca es remunta a abans del cristianisme. Roma explica que ve d’una tradició que s’estenia per tot Aragó i Catalunya, que té a veure amb el culte als avantpassats. “El padrí i el net seien sobre el tronc vora la llar de foc, perquè el fum que pujava per la xemeneia simbolitzava la unió entre la terra i el cel. Per comunicar-se amb els difunts, els oferien dolços, que els avantpassats beneïen i després la canalla es menjava”. Però quan el cristianisme va prohibir el culte als ancestres, es va voler infantilitzar la festa com una manera d’amagar-la, de restar-hi importància. “Es deia a la canalla que feia cagar el tió. Era una forma de treure la tensió religiosa primitiva i fer veure davant les autoritats eclesiàstiques que era una cosa de broma”, afirma. 

Cargando
No hay anuncios

En el cas del pessebre, que tracta d’un dels misteris més grans del cristianisme, la figura del caganer és com una alenada d’aire fresc. “Estem veient l’arribada de Jesús en un portal pobre, passant fred perquè ningú no l’ha volgut a l’hostal. Els pastors, que són els menys apreciats a la societat, són els primers d’arribar. Tot plegat és molt dens i es necessita alguna cosa per alliberar els ànims i fer que esclati una rialla”, explica Roma. I aquí entra en joc el caganer. Desmunta, doncs, la interpretació del folklorista Joan Amades, que sostenia que era una “figura obligada dels pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda”. “No, rotundament no té res a veure amb la fertilitat de la terra”, assegura l’antropòloga. 

El caganer, l’estrella del pessebre

Sigui quin en sigui l’origen, el que està clar és que el caganer desperta passions. Tant és així que el 1990 un grup de vuit persones que compartien l’afició per aquesta figura van decidir fundar una associació per reivindicar-la. Així va néixer Amics del caganer, que des de fa més de trenta anys es dedica a “donar valor a una figura molt catalana, molt pròpia, que no sempre ha estat prou defensada”, diu Xavier Borrell, president de l’entitat. Tot i que en les últimes dècades s’ha popularitzat, assegura que encara hi ha associacions de pessebristes que la rebutgen, perquè la consideren de mal gust. Borrell aclareix que el caganer té les seves normes a l’hora de col·locar-lo al pessebre: ha d’estar apartat de la cova, perquè el nen Jesús no l’ha de poder veure, i també ha d’estar amagat de la resta de personatges. És a dir, caga al camp, sí, però amb uns mínims d’intimitat.

“És una figura que crida l’atenció i que agrada, sobretot a la canalla”, diu Borrell, que té una col·lecció de 1.400 caganers diferents, sobretot dels tradicionals, amb barretina i camisa blanca, que cerca en antiquaris. Tot i això, creu que la seva afició no té res a veure amb l’escatologia. “El meu lligam ha estat més cultural, de defensar una figura catalana”, explica. Fins i tot ha arribat a parlar amb venedors de botigues de records, “perquè estava cansat de veure barrets mexicans i toreros, que no tenen res a veure amb la nostra cultura”. Ara veu amb bons ulls l’evolució que ha fet el caganer, fins a convertir-se gairebé en un “souvenir” que es desestacionalitza i es ven tot l’any, també a estrangers. De fet, a l’associació tenen socis de tot el món: d’arreu d’Europa, d’Amèrica i fins i tot del Japó.

Cargando
No hay anuncios

Escatològics, però no tant com abans

Per l’historiador Dani Cortijo, la relació entre els catalans i l’escatologia caldria investigar-la a fons, “perquè és bastant extraordinària”. Treu suc de les tradicions de Nadal: “Hem normalitzat que en un fet tan sagrat com el naixement de Crist hi posem una persona cagant i no ens grinyoli. O que tinguem a casa un tronc amb forma antropomòrfica i expliquem als nens que l’han de coaccionar perquè excreti regals que després es menjaran. Aquí ja se’ns en va anar del tot”, ironitza. Segons ell, aquests costums tenen un punt de provocació. “En el fons sabem que no és normal posar un home defecant al pessebre, però de cara a la galeria ens agrada fer veure que ho tenim normalitzat”, opina Cortijo.

Tot i això, té raons per pensar que abans la societat catalana era més escatològica que ara. “El segle XIX, l’escatologia estava disparada a uns nivells que eren per fer teràpia col·lectiva –afirma–. En la literatura hi havia una obsessió brutal per aquests temes. Es van editar obres com Virtuts del cagar o Gracias y desgracias del ojo del culo, i contes molt escatològics que arriben al punt del mal gust extrem”, assegura. El refranyer popular també en va ple: “Val més un bon cagar que un bon dinar”, “Sa gallina, si no és de pagès, menja lluç i caga sardina” o “Qui mengi molt i cagui fort no ha de témer la mort”. Durant uns anys va arribar a existir l’Institut d’Estudis Escatològics, que, entre altres obres, va publicar Escatologia popular, un text atribuït a Joan Amades que recopila tradicions marranes catalanes. 

Cargando
No hay anuncios

Vagi de caiguda o no, el que és segur és que les tradicions caganeres de Nadal estan molt arrelades. Fins i tot s’atorga, des de fa tres dècades, el títol de Caganer de l’Any a un català il·lustre que hagi contribuït a difondre i fer valdre aquesta figura tradicional del pessebre. Aquest 2023 el reconeixement recaurà en l’actor Pere Arquillué.

El món al·lucina amb nosaltres

En els últims anys, les històries sobre el tió i el caganer han arribat arreu del món. L’actor nord-americà Viggo Mortensen en va parlar al programa de la CBS ‘The late late show with James Corden’, tota una institució a la televisió als EUA. “A Catalunya, en lloc de Santa Claus tenen l’Oncle que caga”, diu en una mala traducció de tió. Al seu costat, el també actor Kurt Russell es fa un tip de riure. Mortensen va descrivint com és el tronc, com es col·loca sota una manta i se l’alimenta fins que, la nit de Nadal, la canalla el fa cagar. “El piquen amb pals i li canten cançons perquè cagui. I als nens els encanta, és clar, perquè poden dir paraulotes i donar tants cops com vulguin”, explica divertit entre les rialles incrèdules del presentador i del públic al plató. 

Al Regne Unit, l’humorista Stephen Fry també va parlar sobre el tió (“the shit log”) al programa ‘QI (Quite Interesting)’, de la BBC. No donava crèdit que veneréssim un tronc, que tingui per lema “menja bé, caga fort”. En la part de concurs, el presentador llença una pregunta a la taula: “Quina figura és imprescindible al pessebre a Catalunya?”. Com que ningú no ho sap, acaba explicant ell mateix que darrere el naixement sempre hi ha un home acotxat cagant. Els col·laboradors riuen, atònits. “Sé que deveu pensar que m’ho invento, però és real. Els catalans són gent molt escatològica”, conclou.