Posem-nos les ulleres liles per mirar la sogra

BarcelonaHi ha temes que són recurrents als acudits i les llegendes urbanes. I un d’ells és el de la sogra. Segur que al llarg de la vida hem sentit moltes vegades acudits, històries o vinyetes sobre les dificultats de relació amb les mares de les nostres parelles. Però sovint la realitat supera la ficció i la veritat és que les sogres són un dels temes i preocupacions més recurrents a les trobades entre mares. És habitual sentir que la relació amb la sogra ha empitjorat arran de la maternitat i que és una de les grans fonts de conflicte amb la parella. 

Quan arriba un nadó tots els papers familiars canvien. Les filles es transformen en mares, les mares en àvies, els germans i germanes en tiets i tietes… I aquest canvi demana un procés d’adaptació. No és senzill habituar-te al teu nou paper: les normes del joc canvien, tenim necessitat de nous límits, de noves funcions, d’una nova manera de relacionar-nos entre nosaltres. 

A més, en la relació amb la sogra hi juguen molts factors. No és només la relació que hi tinc jo, sinó també quina relació té la meva parella amb la seva mare, com s’ha ajustat després de la ma/paternitat, com està la nostra relació de parella, tenim espais per comunicar-nos? 

De fet, quan sentim un malestar amb la sogra, una de les primeres preguntes que podem fer-nos és si estem podent dir-li a la nostra parella. Si li hem pogut demanar clarament el que necessitem, el que no ens agrada de les visites de la sogra, el que ens fa sentir malament, el que necessitem que canviï. Són les nostres parelles les que haurien de posar límits a les seves mares i pares. 

L'enrabiada és amb la parella

Observo que sovint l’enrabiada amb la nostra sogra és en realitat amb la nostra parella. Perquè no està posant els límits que necessitem. Perquè no ens sentim protegides. Perquè no ens està col·locant al lloc de mares que ara som. 

També podem preguntar-nos què és el que ens molesta tant de les nostres sogres. Amb la ma/paternitat se’ns remouen molts aspectes de la vida. I es fa difícil poder pensar-les i treballar-les totes. Potser la nostra sogra a vegades ens fa de mirall, ens posa davant coses nostres que no volem o podem veure. A vegades no és només que la nostra sigui pesada, sinó que potser li estem donant massa pes. 

I, per últim, també cal posar-nos les ulleres liles. Des de petites ens han ensenyat a competir entre nosaltres, a rivalitzar, i les dones, moltes vegades, creixem entenent així les relacions entre les dones, com a conflictives i difícils. Potser –només potser– si nosaltres li oferim a la nostra sogra una altra manera de relacionar-nos, si li oferim sororitat, si no li donem la resposta que espera, ella també canviarà, i aprendrà que entre dones ens podem cuidar. Que ens hauríem de cuidar. ¿No seria bonic poder fer comunitat també amb la sogra? ¿Poder compartir amb una altra dona que també ha estat mare? ¿Sentir-nos acompanyades també per la mare de la nostra parella?