¿Com és possible que tinguem cadàvers que ningú reclama, com el de la noia de Portbou?

GironaTura Soler i Jordi Grau acabaven de presentar a Girona el seu llibre Sense càstig: deu crims impunes (La Campana) quan, enmig del públic, es va aixecar Josep Corvera i, demanant el torn de paraula, va deixar la sala glaçada quan va explicar que sabia qui havia assassinat el seu pare i qui ho havia encarregat, el 1984. "Haurem de fer un altre llibre", li va respondre Grau. L'empresari Josep Corvera, conegut com el Rei de les Pinyes, va ser assassinat a trets un llunyà 1 d'octubre del 1984 mentre dinava amb més empresaris al restaurant Mas Solà de Santa Coloma de Farners. Un crim mai resolt, com els que omplen les pàgines del llibre que han escrit aquests dos periodistes. "Fent el llibre, ens ha acabat arribant informació nova d'algun dels casos", admet Soler.

El primer cop que Jordi Grau (Girona, 1957) va veure Tura Soler (Santa Pau, 1963) va ser en un bar davant la comissaria de policia de Girona, a mitjans dels anys 80. Tots dos s'hi passaven moltes hores, en bars com aquell, guanyant-se la confiança de policies, advocats i jutges. Ella era una periodista que sortia de la facultat i havia acabat a la secció de successos d'El Punt. Ell era a la competència, al Diari de Girona, on també feia successos com a càstig després d’una baralla amb la direcció. Perquè de caràcter, sempre n’ha tingut en Jordi, tant quan de jove era un davanter que marcava gols com després, quan va trobar-se fent de director de diaris. Ràpidament, tots dos van entendre que es farien amics i que s’entendrien. Veien el periodisme de la mateixa manera: calia sortir al carrer a gastar la sola de les sabates, escoltar molt i deixar-se veure. Sabien guanyar-se la confiança de la gent i eren curiosos de mena. Poc després, Grau va fitxar per El Punt, on va clavar arrels. I tots dos es van trobar treballant plegats. Quan s’asseuen en una taula, la gent que menja al voltant es gira una mica espantada, quan alcen la veu: sembla que es barallen, però res més lluny de la realitat. És la seva manera de ser, lluitant per veure qui parla més entre retrets i rialles. "Quan vam començar a fer periodisme era una altra època", raona ell. Els anomenaven “rates de claveguera i putes de carrer”, en aquella època. No els molestava. "Llavors et tocava passar hores als bars o entre prostitutes, si calia", recorda en Jordi.

"Entre el 15% i el 20% dels crims mai es resolen", afirma Grau, que arriba ben elegant amb barret. "Ens vam adonar de la quantitat de casos sense resoldre que havíem treballat. Podrien donar per a més llibres, però hem tractat aquells que vam viure en primera persona. Volem reivindicar el periodisme de tota la vida, el de sortir al carrer per anar als llocs i preguntar", afegeix la Tura, que carrega una motxilla amb el portàtil i tot el que li faci falta per si li toca sortir corrents a cobrir una notícia. "Abans et calia tenir el cotxe amb el dipòsit ple, roba i un munt de monedes, per trucar des de les cabines i poder informar de les notícies", recorda en Jordi. Ara et cal el carregador del telèfon i l’ordinador.

D'Olot a Portbou

La feinada de la Tura, tossuda com ella sola, va ser clau per resoldre el famós cas de la farmacèutica d’Olot. "Jo tenia la història guardada, que m’havia donat ella per si passava res. Ho havia anat investigant, lligant caps. Es va posar en contacte amb la Guàrdia Civil i ells van estirar el fil, mentre ens demanaven que no fos publicat. I mira que la Tura tenia la fotografia guardada d'un dels culpables", recorda en Jordi. La persistència de la Tura també va servir per posar nom a la noia que va aparèixer a Portbou, un cas en què va col·laborar amb l’equip del programa Crims de Carles Porta. "Sempre m’han impactat els casos de les persones desaparegudes. ¿Com és possible que tinguem cadàvers que ningú reclama, com va passar a Portbou? ¿Quina història s’amaga rere cada cas? Amb la noia de Portbou les autoritats van fallar, perquè la família va buscar-la trenta anys a Itàlia i ningú va lligar caps. Ara sabem que era l’Evi Rauter, però ¿i els altres casos?" es pregunta.

Les últimes dècades, a la seu del Departament de Medicina Legal de Catalunya, hi han arribat 150 cadàvers sense nom. "I en són més, perquè aquests són els casos recents. Fa uns anys va aparèixer un noi al mar, a Lloret. En tenim l’ADN, però no hi ha manera de saber qui era", explica ella. "La Tura s’encaparra amb els casos i no els deixa. Així va poder posar nom a l’Evi, un cas on encara queda per saber si va ser un crim o un suïcidi. O el que expliquem de la noia de la neu, una prostituta que va aparèixer assassinada. La Tura ensenyava la foto a les carreteres a les prostitutes, incansable". "Soc tossuda", admet la garrotxina. "És una mica bruixa", replica de broma Grau, recordant com ja abans de saber qui era la noia de Portbou la Tura va escriure un text sobre el cas en què s'imaginava que era italiana. "M’ho ensumava", admet. En un cas dels que explica el llibre, un dia que no tenia feina Soler va decidir trucar a Joan Bantí, un d’aquells personatges fascinants que havia conegut, mig empresari mig delinqüent, per veure si podia estirar un fil. Just en aquell moment va sonar el telèfon i els van informar que en Bantí havia aparegut mort en un pis de Barcelona. "Potser una mica bruixa sí que soc", bromeja recordant aquella macabra coincidència. "Impacta molt que, de vegades, persones que coneixíem van acabar sent protagonistes dels casos, com amb el policia d’Olot Antoni Guirado, detingut en el cas de la farmacèutica, que jo ja coneixia d'abans", recorda Soler. I afegeix que amb els crims, ja se sap, molts cops els criminals són persones ben normals. El llibre, a més dels casos, és un magnífic retrat dels personatges que hi ha apareixen implicats.

Les empremtes sense identitat

"En alguns casos, les autoritats no van estar a l’altura, com en el de la noia de Portbou: el forense no va voler anar a l’aixecament del cadàver perquè no li pagaven. Però, en uns altres, les autoritats han fet una feinada excel·lent. Però, ni així, el culpable ha estat enxampat", explica la Tura. Casos com el de l’assassinat de Jordi Bahí, on a l’escena del crim es van trobar les deu empremtes digitals del presumpte assassí, allò que tot policia voldria trobar a l’escena d’un crim. "Totes deu, eh? No una de sola. La gent pensava que es resoldria fàcilment i mira, no ha estat així. Però el comissari del cas, tot i que està prescrit, continua intentant saber qui el va matar malgrat que ja no és la seva feina. Quan els casos se solucionen, sol ser perquè un policia els fa seus, hi posa la banya i no para", afegeix Grau. Aquest policia, com Tura Soler, no pot parar quiet, intentant pensar la manera de resoldre un cas que va passar fa dècades. El crim perfecte segurament no existeix, però la fortuna o errades en la investigació poden ajudar alguns criminals a continuar fent vida normal, com si res. O ser absolts per falta de proves clares. En un dels deu casos del llibre, sí que es va enxampar el criminal. Però no va poder ser castigat perquè es va llevar la vida. És el cas de la noia de la neu, una russa obligada a prostituir-se que va ser assassinada pel camioner alemany Volker Eckert, un assassí en sèrie, que es va acabar suïcidant. La feina periodística i de les autoritats va continuar després de la detenció d'Ekcert per posar nom a la víctima, perquè durant molt de temps no va tenir identitat. La importància de seguir els casos, encara que passin els anys.

"Hi ha casos que podrien ser el guió d'un film, però han passat al costat de casa. Hi ha el cas de l’empresari Ramon Quer, a Figueres, per exemple. El van segrestar i el van passejar per la ciutat, portant-lo a oficines bancàries on li van fer firmar uns talons que algú va cobrar. Uns dies després va aparèixer el seu cos amb un tret al cap. Van passar els dies i la investigació no avançava, fins que algú s’hi va posar de veritat i va lligar caps. I van detenir una persona, un sospitós, que es va passar dos mesos a la presó. Però entre el moment en què el deixen anar en espera de tornar-lo a citar, apareix mort dins un cotxe cremat amb la que llavors era la seva dona. Es va parlar de suïcidi, d’accident... però no, era un assassinat. I és ben curiós com es va poder saber, que també era un assassinat: el forense Narcís Bardalet va entrar a la redacció d’El Punt i la Tura estava capficada amb el cas", recorda Grau. "És que m’havia arribat el teletip i parlava d’un suïcidi. Com que el cas inicial era de Figueres i això venia de Barcelona, no s’havien lligat caps que era el sospitós del cas Quer. Ho vaig ensenyar a en Bardalet i ell de seguida va trucar al forense de Granollers, que havia fet l’autòpsia, per demanar-li si s’ho podia mirar bé. I en un segon estudi dels cossos cremats van descobrir que tenien forats de bala al cap", afegeix la Tura.

Ara que s’ha jubilat, Grau treballa gairebé més que abans. No sap parar quiet. Les velles fotografies el mostren amb el seu bigoti i sempre amb un cigarro o un puro a la boca. "Semblava un guàrdia civil. Primer vaig pensar que era un d’ells", admet la Tura. "Més d’un cop em van confondre i em va ajudar amb la feina", s’enriola ell. No era la intenció del llibre, però tots dos reivindiquen el periodisme d’abans, en què per exemple calia trucar a les famílies dels morts quan entrava una esquela d’una persona jove. "Un cop ens vam trobar la mort de dos bessons joves. Quan vam trucar va resultar que eren vius i tot plegat era una venjança familiar per fer mal. Però havies d’ensumar els casos, trucar, preguntar", comenta la Tura. "Ara, amb els gabinets de comunicació, costa molt fer la feina", es queixa. No és casualitat que a la presentació del llibre, a la sala hi fossin presents familiars de víctimes o policies que van treballar casos tan misteriosos com l’assassinat de Josep Corvera, que presidia una reunió secreta per fixar el preu dels pinyons. Un marroquí passaria uns mesos detingut acusat de ser el sicari que va matar l’empresari, en un cas en què es van investigar vincles amb el crim organitzat. Històries que semblen guions de films, sorprenents. "Saps què?", diu Jordi Grau, que es coneix tots els bons restaurants de Girona: "Molta gent demana dinar a la sala dels fets, on el 1984 es va produir el crim". Els crims, resolts o no, atrauen la gent.