El consultori

Com es pot detectar que un nen és maldestre

Un 6% dels infants tenen problemes de coordinació importants

Un nen fent exercicis de coordinació
3 min

BarcelonaQuan l'Àlex tenia gairebé cinc anys (ara en té vuit), els seus pares el van portar al logopeda perquè hi havia alguns sons que no pronunciava bé. A banda de fer-li proves fonètiques, van preguntar als pares si el nen tenia una bona coordinació de moviments. "Havíem vist que era una mica maldestre, però res greu", explica la Laura, la mare. Al mateix centre li van fer un test de motricitat que va concloure "certes dificultats lleus en coordinació" per la seva edat. "No és gaire traçut amb el futbol, també li va costar aprendre a anar amb bici...", comenta la mare. Actualment fa bàsquet, cosa que li va molt bé per millorar la coordinació de braços i cames, i música, en la qual treballa els sons també picant de mans i peus. "Amb els anys ha millorat", assegura la Laura.

L'Hospital Sant Joan de Déu deixa clar que si un infant té poca destresa no ha de ser un motiu de preocupació excepte si interfereix "de manera visible" en el desenvolupament de les seves tasques diàries. El mateix hospital xifra en un 6% els menors que tenen problemes de "coordinació importants" i que poden arribar a afectar tant en termes acadèmics com d'integració social. De fet, el trastorn es coneix com a dispràxia o "síndrome del nen maldestre" i, en cas de diagnosticar-se, cal un tractament personalitzat i a llarg termini. El trastorn, que afecta més els nens que les nenes, no té res a veure amb la intel·ligència. "La intel·ligència d'un nen que té aquest trastorn pot ser perfectament normal, però, per alguna raó encara no identificada, té problemes motors o de coordinació", matisa el centre hospitalari.

Quins són els signes de la dispràxia fins als quatre anys?

Alguns dels signes que poden indicar que l'infant té aquesta síndrome són no pujar escales correctament, és a dir, no alternar un peu i l'altre, tenir dificultats per xutar una pilota, no córrer amb normalitat o no pedalar bé sobre un tricicle. També n'és un senyal no agafar bé el llapis i que li costi dibuixar figures simples, com ara un cercle o una creu.

I a partir dels quatre o cinc anys?

A partir dels quatre anys els signes que poden indicar que pot haver-hi un problema de coordinació important són que no mantingui l'equilibri sobre un sol peu com a mínim cinc segons, que no tiri bé cap endavant una pilota o no l'agafi al vol si algú l'hi llança directament, que no s'enfili bé als gronxadors del parc o que no retalli correctament formes simples dibuixades sobre paper. També n'és un indicador si ha de repetir moltes vegades una habilitat manual per aprendre-la, com ara cordar-se les sabates. "És important tractar el problema si n'hi ha, perquè la majoria d'estudis confirmen que la tendència és que els dèficits motors persisteixin fins a arribar a l'edat adulta", puntualitza l'Hospital Sant Joan de Déu.

A quina edat es diagnostica la dispràxia?

Entre els sis i els dotze anys. El diagnòstic, apunta l'hospital, s'elabora bàsicament observant la conducta del nen. El pediatre formula diverses preguntes sobre els seus hàbits i, si cal, li demana que dibuixi unes determinades formes o que imiti amb els dits una sèrie de moviments. En les mateixes proves també es descarten altres trastorns possibles, com ara alguna afecció del neurodesenvolupament, dels músculs o del cervell. "En algunes ocasions, la dispràxia pot estar associada a algun altre problema de neurodesenvolupament, com TDAH, dèficits en l'aprenentatge de lectoescriptura o problemes emocionals", afegeix el centre hospitalari.

Quin tractament se segueix?

És un trastorn que no es tracta amb fàrmacs, sinó que s'elabora una estratègia a llarg termini perquè el nen adquireixi les habilitats que li falten. Com passa amb la majoria de tractaments, és més eficaç com més aviat es comenci i és bàsic que, a banda del metge, també s'hi impliquin la família i els professors. "Això no vol dir pressionar l'infant. Un nen amb dispràxia mai ha de ser acusat de no esforçar-se prou per aprendre una tasca, perquè, de fet, li costa un esforç molt important", deixa clar el centre hospitalari. Les tasques que ha d'anar aprenent es planifiquen amb antelació i no es pot passar a la següent fins que l'anterior no estigui ben interioritzada, cosa que en moltes ocasions suposa una gran dosi de paciència i moltes repeticions.

stats