Es pot separar la intel·ligència del cos?

Potser la ment és com el comandament d’un videojoc que desplaça el cos pel món i se l’endú a passejar per llocs divertits. O potser el cos manipula la ment amb la gana, la son i l’ansietat, com el riu que arrossega una canoa. ¿La ment s’assembla a unes ones electromagnètiques que entren i surten pampalluguejant del nostre cos fluorescent? ¿O la ment és un cotxe per la carretera? ¿Un esperit dintre de la màquina?

Potser cap metàfora hi encaixarà mai del tot perquè no hi ha cap distinció clara entre la ment i el cos: només hi ha una experiència, o una mena de procés físic, una gestalt (una unitat funcional amb propietats no derivades de les parts).

La dualitat cos-ment

Aquestes preguntes, que han assetjat els filòsofs durant segles, esdevenen més inajornables que mai ara que unes sofisticades màquines amb intel·ligència artificial comencen a infiltrar-se en la societat. En un cert sentit, els xatbots com el GPT-4 d’OpenAI i el Bard de Google tenen ment: entrenats amb enormes quantitats de llenguatge humà, han après a generar noves combinacions de text, imatges i fins i tot vídeos. Si han rebut una bona preparació, poden expressar desitjos, creences, esperances, intencions i amor. Poden manifestar introspecció i dubte, confiança en ells mateixos i penediment.

Però per a alguns investigadors en IA aquesta tecnologia no aconseguirà tenir una veritable intel·ligència ni una veritable comprensió del món fins que no vagi aparellada amb un cos capaç de percebre el seu entorn, reaccionar-hi i palpar-lo. Per a ells, parlar de ments intel·ligents incorpòries és equivocat, fins i tot perillós. La IA que no és capaç d’explorar el món i adonar-se dels seus límits –com els nens descobreixen què poden fer i què no– pot cometre errors fatals i perseguir els seus objectius posant en perill el benestar humà.

Segons Joshua Bongard, expert en robòtica de la Universitat de Vermont: “El cos, per dir-ho d’una manera molt senzilla, és el fonament d’una actuació intel·ligent i prudent. Des del meu punt de vista, és l’únic camí cap a una IA segura”.

El petit robot Moxie

En un laboratori de Pasadena (a Califòrnia), un reduït equip d’enginyers ha passat els últims anys desenvolupant un dels primers aparellaments entre un gran model de llenguatge i un cos: un robot de color turquesa que es diu Moxie. De la mida aproximada d’un nen que comença a caminar, el Moxie té el cap en forma de llàgrima, les mans suaus i uns ulls verds molt vius. Dintre del cos, de plàstic dur, hi porta un processador informàtic que executa el mateix tipus de programari que el ChatGPT i el GPT-4. Els fabricants del Moxie, que formen part d’una start-up anomenada Embodied, defineixen el dispositiu com “el primer amic robot del món fet amb IA”.

El robot el van dissenyar el 2017 per ajudar els nens amb trastorns del desenvolupament a practicar la consciència emocional i les habilitats comunicatives. Quan algú parla amb el Moxie, el seu processador converteix el so en text i introdueix aquest text en un gran model de llenguatge, que al seu torn genera una resposta verbal i física. Els ulls del Moxie es mouen per consolar-te per la mort del teu gos i et pot somriure per animar-te a anar a l’escola. El robot també té uns sensors que capten senyals visuals i responen al nostre llenguatge corporal, perquè aprèn i imita el comportament de les persones que l’envolten.

“És gairebé com una comunicació sense fils entre humans”, diu Paolo Pirjanian, especialista en robòtica i fundador d’Embodied. “Literalment comences a notar-ho al cos”. Amb el temps, diu, el robot millora en aquesta mena d’intercanvi, com un amic que et va coneixent.

PaLM-E: el robot de Google

Els investigadors d’Alphabet, l’empresa matriu de Google, han adoptat una estratègia semblant per integrar grans models de llenguatge en màquines físiques. Al març la companyia va anunciar els bons resultats d’un robot a qui han donat el nom de PaLM-E, que és capaç d’absorbir les característiques visuals del seu entorn i informació sobre la seva pròpia posició corporal i després traduir-ho tot a un llenguatge natural. Això va permetre al robot representar la seva posició a l’espai en relació amb altres coses i, al final, obrir un calaix i agafar una bossa de patates fregides.

Segons els experts, els robots d’aquesta mena seran capaços de fer tasques bàsiques sense cap programació especial. Pel que sembla, ens podran servir un vas de Coca-Cola, preparar-nos el dinar o ajudar-nos a aixecar-nos de terra després d’una mala caiguda, i tot plegat com a resposta a una sèrie d'ordres senzilles.

Tot i això, molts investigadors dubten que les ments de les màquines, si estan estructurades d’aquesta manera modular, arribin a estar mai connectades de debò amb el món físic, motiu pel qual mai podran desplegar aspectes crucials de la intel·ligència humana.

Accions i llenguatge

Boyuan Chen, un especialista en robòtica de la Universitat Duke que es dedica al desenvolupament de robots intel·ligents, assenyala que la ment humana –o, de fet, qualsevol altra ment animal– és inseparable de les accions i reaccions del cos al món real, configurades per milions d’anys d’evolució. Els nadons humans aprenen a agafar objectes molt abans d’aprendre el llenguatge.

En canvi, la ment artificialment intel·ligent del robot es construeix totalment a partir del llenguatge i sovint comet errors de sentit comú que es deriven dels procediments de l’entrenament. Segons Chen, li falta una connexió més profunda entre el que és físic i el que és teòric. “Crec que la intel·ligència no pot néixer sense tenir la perspectiva de les encarnacions físiques”.

Bongard, de la Universitat de Vermont, hi està d’acord. Aquestes últimes dècades ha desenvolupat uns petits robots fets de cèl·lules de granota, anomenats xenobots, que poden dur a terme tasques bàsiques i moure’s pel seu entorn. Tot i que els xenobots criden molt menys l’atenció que els xatbots capaços d’escriure haikus originals, el fet és que podrien estar més a prop del tipus d’intel·ligència que ens interessa.

“Enganxar un cos a un cervell no és intel·ligència corporitzada”, diu Bongard. “Ha de fer pressió contra el món i observar com el món li torna la pressió”. També creu que els intents de fonamentar la intel·ligència artificial en el món físic són més segurs que els projectes de recerca alternatius.

El perill dels robots

Uns quants experts –un dels quals era Pirjanian– van expressar fa poc en una carta la seva preocupació per la possibilitat de crear una IA que, desinteressadament, fos capaç de superar amb contundència els humans en la consecució d’un objectiu (com ara la producció eficient de clips), o que es pogués aprofitar per a finalitats condemnables (com ara les campanyes de desinformació). La carta demanava que se suspengués temporalment l’entrenament de models més potents que el GPT-4.

Pirjanian assenyala que, en aquest sentit, el seu robot es podria considerar com una tecnologia perillosa: “Imagineu-vos que tinguéssiu un robot que fos com un amic de confiança, com un membre de la família, però que us estigués rentant el cervell subtilment”. Per impedir-ho, el seu equip d’enginyers ha dissenyat un altre programa per controlar el comportament del Moxie i assenyalar o prevenir tot el que pugui ser perjudicial o portar a confusió.

Però qualsevol barrera de seguretat contra aquests perills serà difícil d’integrar en els grans models de llenguatge, sobretot com més potents siguin. Per bé que molts d’ells, com el GPT-4, estan entrenats amb dades humanes, cosa que els confereix unes certes limitacions, el mètode no pot preveure totes les possibilitats, i per això de vegades es poden saltar les barreres de seguretat.

Bongard, juntament amb altres científics del sector, pensa que la petició d’una pausa en la investigació podria desencadenar un alarmisme poc informat. Però està preocupat pels perills de la nostra tecnologia, que no para d’avançar, i creu que l’única manera de dotar la IA física d’una comprensió sòlida de les seves pròpies limitacions és el mètode constant de prova i error al moure’s pel món real.

Comencem amb robots senzills, diu, “i a mesura que vagin demostrant que són capaços de fer coses amb seguretat, donem-los més braços, més cames, donem-los més eines”.

I potser, amb l’ajuda d’un cos, sorgirà una autèntica ment artificial.