Enrique Vila-Matas: "Pots travessar l'infern i arribar a sortir-ne"

BarcelonaEls lectors d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) estan acostumats a la seva literatura doblement viatgera: sovint, els seus protagonistes es desplacen lluny de casa, però el periple que plantegen és, a més d'exterior, interior. A Montevideo (Seix Barral), el narrador comença recordant uns anys a París –amb la intenció d'escriure'n un assaig sobre l'estil literari–, i poc després, en un congrés a Cascais, s'adona que no sap com continuar. De quina manera podrà fugir del seu bloqueig creatiu? La novel·la ofereix una resposta enginyosa, juganera i profunda a aquesta pregunta, entrellaçant literatura, art i vida.

En aquest nou llibre, Montevideo no és únicament una ciutat, sinó "un estat d'ànim". També és el lloc on reneix creativament el seu narrador.

— L'última vegada que hi vaig anar va ser el 2017, durant la gira de Mac y su contratiempo. Després de Buenos Aires i Santiago de Xile vaig passar per Montevideo. Vaig demanar visitar només dos llocs. Un era la Torre de los Panoramas, des d'on Julio Herrera y Reissig va canviar el curs de la poesia llatinoamericana. L'altre era l'Hotel Cervantes.

Aquest hotel li crida molt l'atenció per una de les habitacions, la 205.

— És l'escenari d'un conte de Julio Cortázar que m'agrada molt, La puerta condenada. Un home arriba a l'habitació 205 i des d'allà sent un nadó plorant, tot i que li han dit que aquella habitació l'ocupa una dona sola. L'home descobreix una porta camuflada rere un armari i al cap d'uns dies de sentir el nadó de matinada comença a picar a la porta secreta i imita el seu plor. L'endemà sent que la dona explica al gerent de l'hotel que se'n va. Quan es fa de nit torna a sentir com plora la criatura. Llavors s'adona que la dona feia bé de consolar-la.

A la novel·la, el protagonista hi viu situacions divertides i terrorífiques.

— Beatriz Sarlo, la gran crítica argentina, afirmava en un assaig que la porta secreta de l'habitació 205 del conte de Cortázar era el punt d'unió entre realitat i fantasia. Em va semblar que era un bon motor d'investigació per a la novel·la. Va ser per això que vaig voler visitar aquella habitació jo mateix.

I com va anar?

— El personal de l'hotel ignorava que Cortázar hi havia escrit un conte a partir d'una estada que hi havia fet. Me'n vaig anar una mica empipat i a través d'internet vaig comprovar que no m'equivocava.

Aquella experiència real va començar a mutar cap a la ficció, llavors.

— Pots dir i fer el que vulguis, en una novel·la, així que vaig voler instal·lar el personatge a l'habitació 205. Hi troba una porta com la que surt al conte i es decideix a obrir-la. Quan ho fa accedeix a un espai de terror, un territori que fins ara no havia explorat mai en cap novel·la. Mentre ho escrivia no me n'adonava. Sense saber-ho m'estava endinsant, com diria Alfred Kubin –precursor de Kafka–, en l'altra part, un regne desconegut d'aquesta terra.

Tenia la novel·la gairebé acabada fa més d'un any, però ha trigat a sortir per culpa d'un problema de salut inesperat.

— Vaig tenir una crisi renal i em van haver de trasplantar un ronyó. Per sort me'l va poder donar la meva dona. Va ser l'hivern passat. Ara ja estic millor, tot i que el procés de recuperació està sent llarg. Mentre m'anava refent a casa vaig tornar a Montevideo i vaig anar completant-ne fragments. Els ampliava sense trair l'esperit original. Em vaig divertir molt. Diria que el llibre va guanyar profunditat després del que havia passat.

Bona part de la novel·la transcorre en habitacions tancades: o bé la de l'antic Hotel Cervantes o bé la de la instal·lació que una amiga del narrador, Madeleine Moore, munta al Pompidou de París. Només ell en té la clau, i quan hi entra hi troba l'infern.

— Pots travessar l'infern i arribar a sortir-ne. La intel·ligència serveix per fugir de les situacions més complicades. Només cal trobar un petit forat, com diu el pare del narrador. Aquest és el repte de cada llibre: sempre em col·loco en llocs que semblen cul-de-sacs, es tracta de trobar el lloc per on continuar.

Juga amb la idea de l'habitació pròpia de Virginia Woolf, però la seva no és cap refugi.

— A dins de l'habitació pensada per Moore, el narrador ha d'escoltar una selecció del que ha dit o escrit. No sabem si ella ho fa per fastiguejar-lo o amb la intenció que intenti escriure menys a partir de llavors... i ell pensa en un mal moment que va passar a Bogotà. S'inspira en una anècdota real. Hi vaig passar uns dies del segle passat, durant un estat de setge. Feia por, perquè la policia anava casa per casa, censant la gent. Tothom s'havia de quedar allà dins, fins i tot la gent d'una mateixa família que s'odiava.

Què hi va anar a fer, a Bogotà?

— Feia de jurat d'un premi literari. Quan vaig arribar, els altres membres del jurat em van dir qui guanyava, i jo em vaig rebotar, encara no havíem deliberat! Em va semblar corrupte, i així ho vaig dir a la premsa. Al cap de poc em van trucar de Mèxic per fer de jurat d'un altre premi. Volien que fos el membre anticorrupció del jurat.

A dins de la instal·lació, el protagonista és, simultàniament a tres llocs: Bogotà, Sankt Gallen i París.

— Ets l'únic que ho ha vist, de moment. Era un repte de muntatge, aconseguir que el lector fos, com el personatge, a tres llocs alhora, sense que jo com a autor perdés el control.

La seva narrativa ha explorat els límits de l'escriptura en llibres com Doctor Pasavento [2005] i Bartleby y compañía [2000]. Si en aquesta última novel·la parlava sobre diversos autors que deixaven la literatura, a Montevideo el procés és l'invers: hi ha un retorn a les ganes d'escriure. La paraula clau de Bartleby era no, aquí em sembla que és sí.

— Quan narres has de pensar també en el que deixes de narrar. Per això a vegades he tingut l'impuls de destruir o d'arruïnar allò que tant m'agradava. Recordo que una vegada, fa molts anys, un dia em sentia tan feliç que vaig pensar que em suïcidaria. Aquella felicitat extrema em podia portar a cometre un gest desesperat. Durant molt de temps vaig sentir atracció pel no. Ara, el m'estimaria més no fer-ho del relat Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville, s'ha convertit en un clixé. Aquesta frase m'ha perseguit durant molt de temps.

Se n'ha aconseguit alliberar?

— He pensat que una manera de treure-me-la del damunt era ironitzar sobre ella en aquesta novel·la. Tinc el costum de riure'm de tot el que he fet. És el primer pas per poder riure'm de la resta.

Hi ha, també, comentaris mordaços sobre autoficció.

— Des d'El mal de Montano [2001] vaig obrir un diàleg sobre l'autoficció. En cada novel·la el meu narrador és un avatar diferent: això escrivia Álvaro Enrigue en un article fa poc, i hi estic molt d'acord. Ara mateix es fa servir l'etiqueta d'autoficció per menysprear o insultar un llibre. Jo no ho veig com un gènere, és un invent francès del segle passat. No pots reflectir la realitat com un mirall en un text, quan l'endreces amb paraules hi dones una forma concreta. D'una banda, hi ha la realitat i, de l'altra, la literatura. A vegades, vida i literatura es confonen, però són paral·leles.

A Montevideo explica que cap autor acaba d'entendre què passa dins seu quan es posa a escriure.

— Sigui el que sigui que passa, que en alguns moments s'ha definit com a inspiració, no ve de fora, sinó de dins d'un mateix. Aquesta és una de les meravelles d'escriure. Descobreixes coses que no sabies que pensaves.

El protagonista descobreix aranyes!

— Transmeten una por ancestral. I també s'han associat a la bogeria. El protagonista comença veient aranyes mortes i al final en troba una de viva.

És una novel·la amb molts símbols, segur que faria les delícies d'un psicoanalista.

— No he llegit gaire sobre psicoanàlisi, però he tingut tendència a interpretar tot el que em passa. A vegades les conclusions que trec són estranyes, i això desconcerta la gent. Quan tenia 16 anys el pare em va portar al psicoanalista. L'home em va demanar que parlés i vaig començar a explicar coses, fins que em va dir: "Atura't! Aquí, el que interpreta soc jo!" El pare li va preguntar quant de temps hauria de fer teràpia i el psicoanalista va contestar que cinc anys. Va calcular què li costaria i ho vam deixar córrer.