On pots xuclar el cap d’una gamba mirant el mar?

Diuen els cambrers que van servir el cantant Bruce Springsteen que sabia menjar gambes perquè les menjava amb les mans i en xuclava el cap. També ho va fer la guitarrista Pati Scialfa, i l'exprimera dama i l'expresident nord-americans Michelle i Barack Obama. I mentre m’ho explicaven, t’imagines l’escenari, i et ve un desig de menjar-ne, de gamba vermella del Mediterrani, que tota és la mateixa malgrat que hi ha ports pesquers que han sabut fer millor la seva feina per promocionar-la. I ben fet que han fet, queda dit.

Ara bé, ¿a quins restaurants pots xuclar-ne el cap i estar segur que és fresca, i per tant podràs assaborir-ne els coralls interns que són de gust intens de mar? A l’Estimar de Rafa Zafra, com van fer els convidats nord-americans, per descomptat, i n’apunto un més: a La Taverna del Mar, a la platja de Sant Pol de S’Agaró. A casa nostra, amb un litoral amb ports pesquers tan importants, amb cuiners de primer nivell, amb reconeixements externs de guies estrangeres i amb ovacions dels clients locals, podríem allargar-ne la llista. Afortunadament. Avui, però, trio La Taverna del Mar. I ho argumento. 

Les taules estan situades davant de grans finestrals oberts de bat a bat a la millor pantalla 3D possible: el mar amb els seus blaus, blancs i brillants per efecte del sol del dia i del capvespre de la nit. Per continuar, hi ha un tòtem que es passeja de taula per taula, que empenyen els cambrers com si fos un trofeu valuós -ho és- i que fa que els comensals s’aixequin de les cadires per observar-lo de prop i desitjar-lo alhora. És el carro de peixos del dia. El Sant Grial de les novel·les artúriques, que tantes pàgines de ficció han omplert, i la comparació és més actual que mai, en un temps en què els productes del mar que s'han de desitjar són els més propers, els que aconsegueixen també que l'economia local continuï a bon ritme.

Si hi va haver un temps en què els carros de formatges van fer que els restaurants escalessin esglaons de prestigi gastronòmic, actualment el de peixos l’enfila encara una mica més amunt. Per la innovació, pel significat que comporta (que podria ser: t’acosto a taula el que tinc avui per a tu) i perquè visibilitza la feina de pescadors i llotges, que un dia han pescat galls de Sant Pere i l’endemà no. Pescar no és fer peces exactes de cotxe cada dia, pescar vol dir flexibilitat, volubilitat i imprecisió. 

El dia en què baso el meu relat hi havia rèmols, pagells, escórpora, daurada, sonsos, gambes i escamarlans, tots de proximitat. De Galícia, un virrei, amb els seus ulls imponents. I a partir d’aquí va començar la tria. Em vaig inclinar pel menú, amb un plat d’escamarlans, un altre de vieires amb cebes encurtides, un tercer de sonsos amb ou ferrat, i, per acabar, gambes i rèmol. Un passeig pel mar, que va acabar al primer pis del restaurant, una terrassa oberta, en què un bàrman prepara còctels i begudes fins a altes hores de la nit. De música de fons, el mar. I si ho demanes, també cançons segons l'estil musical que es desitgi. I ja no cal res més. Només pensar en la sort d'uns oficis, pescadors, restauradors (gràcies, família Ensesa), cuiners, que fan que les nits sempre siguin com les de la família Springsteen i Obama: xuclant caps de gamba per assaborir-ne tot el gust del mar.