Gemma Ventura i Manuel Vilas guanyen els premis Pla i Nadal

BarcelonaDes de fa unes quantes dècades, la primera cita literària anual té lloc a l’Hotel Palace de Barcelona la nit del 6 de gener, encara amb el record fresc del pas dels Reis d'Orient. Aquest és l’escenari –d’un luxe clàssic i un pèl tronat– escollit pel segell Destino, actualment a Grupo Planeta, per donar a conèixer els premis més matiners de l’any, el Nadal i el Pla.

Els llibres guanyadors d’aquest 2023, La llei de l'hivern, de Gemma Ventura Farré i Nosotros, de Manuel Vilas, podrien semblar a primer cop d’ull un mal presagi, perquè tots dos tenen com a punt de partida la mort. Els seus autors, però, no es proposen enterrar la literatura –com pretenia Dublinesca, d’Enrique Vila-Matas–, sinó que presenten dues històries de superació del dol per algú que els protagonistes de cadascun dels llibres estimaven.

El Nadal, guardó literari més antic en actiu a l’Estat –que enguany ha passat dels 18.000 als 30.000 euros– ha recompensat un autor ja veterà, Manuel Vilas (Barbastre, 1962), per Nosotros, un "thriller existencial sobre amor i solitud”.

La novel·la arrenca quan una dona de 50 anys, la Irene, “que creu haver viscut el matrimoni més perfecte del món”, perd el seu marit, Marcelo, "la persona que més estimava", ha dit Vilas. Aquesta desfeta íntima la convida a emprendre un viatge per la costa catalana i valenciana durant el qual trobarà “una manera de continuar vivint amb la seva parella a través d'un ritual d'amor". A través del record i la invocació del marit, la Irene aconsegueix tirar endavant en un moment vital delicat. "Per a mi, la Irene és una rebel amb causa –ha sentenciat l'autor–. La novel·la indaga en aquesta utopia que consisteix a passar del jo al nosaltres".

La descoberta d'una nova veu

El 55è premi Josep Pla ha crescut en dotació –de 6.000 a 10.000 euros– i premiant La llei de l'hivern, de Gemma Ventura Farré, es manté fidel a l’esperit d’incorporar noves veus al panorama literari català. En l’última dècada ha descobert Laia Aguilar, Cristian Segura i Genís Sinca, i aquest 2023 dona a conèixer com a narradora la periodista Gemma Ventura Farré. "Escrivint pots fer aparèixer el que ja no tens –ha dit l'autora al Palace–. És confiar en aquell que dintre teu et diu: «Ves cap aquí». Llavors, quan hi vas, descobreixes i també reconeixes".

La novel·la comença “amb la vetlla d’una noia del seu avi en un poble imaginari”. La protagonista només compta amb dues eines per passar el temps: la memòria i la imaginació. El llibre, que l’autora va presentar amb el pseudònim de Laura Vallclara i el títol provisional Quan obri els ullsapareixeràs, vol acostar el lector a “les persones que ja no hi són però que ens guien a cau d’orella”. És una defensa de “l’amor que fem existir sempre que el necessitem i que dona sentit a les nostres vides”. En paraules del jurat, format pels escriptors Laia Aguilar, Marc Artigau, Montse Barderi, Manuel Forcano i l’editora Glòria Gasch, la novel·la és “d’un lirisme extraordinari”.

"Vaig crear el llibre en un poble a Escòcia i em vaig imaginar un lloc on hi ha algunes de les tares del món d'avui –ha recordat l'autora–. La protagonista, després de perdre el seu avi, s'enamora d'un rodamon. Ell és l'ideal d'algú que ens demostra que res ens pertany. ¿Què queda? El que no toca, però sí que és. Hi ha un temps que s'escapa dels calendaris, el de la memòria. El que és important no és el que més dura, sinó el que ens acompanya més".

Nascuda el 1990, Gemma Ventura Farré està vinculada a la revista digital de cultura Catorze, on, en els últims anys, s’ha fet un nom gràcies a les seves entrevistes en profunditat a cantautors com Pau Riba, Joan Manuel Serrat i Ivette Nadal, a pallasses com Pepa Plana i a escriptors com Manuel Forcano, Sebastià Alzamora i Eloy Fernández Porta. Va ser a Catorze on l’autora va escriure el 2015 l’article "Els esbarzers del dol", on feia referència a la malaltia que afectava el seu avi: "Et veig indefens, vençut, i a mi em fa ràbia, perquè sé que dins teu hi ha tanta vida continguda i silenciada. I tot per aquesta punyetera malaltia que et paralitza i et roba el que ets, el doctor del poble, sí, però també la persona que m’ha ensenyat a estimar el seu ofici. No ho saps, però d’amagat els diumenges entro amb els germans a la saleta i ens rifem a pedra, paper o tisora qui curarà a qui". Ha calgut que passessin uns anys perquè l’autora transformés en matèria narrativa la seva dolorosa experiència autobiogràfica. 

El talent literari d'un antic professor

La trajectòria de Manuel Vilas va arrencar el 1990 amb el llibre de poemes El rumor de las llamas. En aquells moments, l’autor aragonès tenia 28 anys i es dedicava a la docència en un institut. Durant tota aquella dècada va continuar publicant, sempre en petites editorials, fins que el 2005 la prestigiosa Visor va llançar Resurrección, el primer de sis llibres que el van consolidar com un dels poetes confessionals més destacats del panorama espanyol, amb títols com Gran Vilas (2012), El hundimiento (2015) i Roma (2020).

En paral·lel a l’obra poètica, Manuel Vilas va inaugurar amb España (DVD, 2008) la seva faceta com a narrador. En només una dècada, la creativitat de Vilas va tastar el gènere fantàstic (Los inmortales, Alfaguara, 2012), la narrativa de viatges (América, Círculo de Tiza, 2017) i la crònica autobiogràfica (Lou Reed era español, Malpaso, 2016). Va ser gràcies a l’autoficció que va aconseguir una repercussió extraordinària. Ordesa (Alfaguara, 2018) narrava la crisi existencial d’un narrador divorciat que acaba de perdre els seus pares. Es va traduir a una vintena de llengües i, només en castellà, se’n van vendre més de 120.000 exemplars. “Aquest llibre em va canviar la vida”, assegurava l’escriptor, que des de llavors passa mig any a Madrid i l’altre mig a Iowa, on és professor d’escriptura creativa. A finals del 2019 va ser finalista del premi Planeta amb una altra novel·la d’arrel autobiogràfica, Alegría, traduïda a més d’una desena de llengües. Los besos (Planeta, 2021) va inaugurar una nova etapa creativa en l’obra de l’autor: l’amor romàntic i idealitzat reemplaçava els dimonis –personals o no– que abundaven en els llibres anteriors.