Préstecs bibliotecaris: un reial decret que se'ns pixa a la cara
BarcelonaLes novetats arriben de seguida a les biblioteques. Fa uns mesos, Pere Antoni Pons feia un tuit lamentant el perjudici que això suposa per a les vendes, i el món se li tirava a sobre: és important que les novetats arribin a les biblioteques aviat per garantir un accés igualitari a la cultura i no fomentar biaixos de classe, etcètera. Això em va fer pensar en altres àmbits en els quals no ens preocupa tant l’accés a la cultura. Per exemple, l’audiovisual. De tota la vida hi ha hagut unes finestres temporals per al recorregut de les pel·lícules; als noranta: primer cinemes, després videoclubs, després televisió de pagament, després televisió en obert. El sector entenia que aquest havia de ser el recorregut de l’explotació comercial d’una pel·lícula a fi d’esprémer-ne al màxim tots els canals. Ara la cosa ha canviat una mica, i aquestes finestres s’han flexibilitzat o fins i tot han desaparegut. Però continua existint la triple franja de cinemes, plataformes de pagament i televisió gratuïta. Si vols veure una novetat, has de pagar peti qui peti, però no sembla que a ningú li molesti gaire aquesta desigualtat en l’accés a la cultura.
En el cas de la literatura i per als autors nacionals, la cosa s’agreuja perquè les nostres xifres són tràgicament irrisòries. Molts llibres, massa llibres, no venen ni mil exemplars. Vendre’n, per exemple, 4.000 és bastant excepcional. De manera que l’autor català veu els seus llibres llegits gratuïtament i pensa que part dels préstecs bibliotecaris són llibres que no vendrà.
Diria que el problema de tot plegat no és tant la inexistència de finestres temporals (per bé que tampoc hi ajuda i que potser no ens faria cap mal una mica menys d’ànsia per la novetat) com el fet que els autors no són retribuïts per les lectures dels llibres de biblioteques. Amb un sol llibre comprat, es poden produir desenes, centenars de lectures. I recordem que per cada llibre comprat l’autor s’emporta menys de dos euros. La retribució per préstecs públics està a bastament justificada i hi ha moltes maneres de posar-la en pràctica (si us interessa, podeu llegir aquest article: https://www.wipo.int/wipo_magazine/es/2018/03/article_0007.html).
Una llei mal feta que comporta una retribució insultant
El cas és que l’any 2006 es va publicar una directiva europea que establia que els autors havien de cobrar pels préstecs de les seves obres. L’estat espanyol no la va transposar fins al cap de 8 anys amb el bunyol del reial decret que ho regula (624/2014). Així doncs, ¿els autors cobren pels préstecs en biblioteques? Sí i no. Sobretot no.
En primer lloc, els drets els paga CEDRO. Crec que són molts els autors que ni saben que es paguen els drets ni estan donats d’alta a CEDRO (espòiler: no val la pena). Amb la qual cosa, no han cobrat mai ni un duro. Què en fa CEDRO d’aquests diners que no reparteix?
En segon lloc, les tarifes que es paguen són per morir-se de riure. O de ràbia. Als senyors (segur que van ser senyors) que van empescar-se la redacció del reial decret els preocupava més dir que l’Estat complia la directiva europea que no pas satisfer una reivindicació legítima dels autors per evitar la lesió dels seus drets. El reial decret estableix que les biblioteques paguen una quantia en funció de la quantitat d’obres que han prestat (0,004 € per obra) i una quantia en funció dels usuaris que han fet ús del servei de préstec (0,05 € per usuari). Així doncs, CEDRO recapta aquestes quotes semifixes independentment de les obres concretes prestades o de les quantitats de préstecs de cada obra. Després, CEDRO reparteix els imports amb un criteri que «deberá ser, en todo caso, objetivo, proporcional y público». Bé, el criteri no l’he trobat. Al web de CEDRO expliquen que les biblioteques han de comunicar les obres prestades (amb ISBN) i se sobreentén que CEDRO fa el càlcul a partir d’això. Però és mentida.
Encuriosida per tot plegat, vaig decidir consultar el detall de les liquidacions anuals que em fa CEDRO. Cavalcarem tota la nit (2020)no m’ha generat MAI cap retribució per préstec públic, és a dir, que se suposa que no s’ha prestat mai en cap biblioteca de l’Estat. Ehem. El mateix passa amb Sola en català (2021), per bé que curiosament avui hi ha més de cent exemplars prestats a les biblioteques de Catalunya. Amb Sola en castellà he guanyat uns exorbitants 0,11 € gràcies als préstecs públics. D’aquí 50 anys potser hauré estalviat prou per comprar una ampolla de cava per celebrar-ho.
No només la llei està mal feta i comporta una retribució insultant, sinó que ni tan sols es compleix. ¿Com teniu la indecència de dir-nos que ens paguen pels préstecs públics?
En resum, que els autors estem encantadíssims de ser a les biblioteques, però o posem unes finestres temporals per no perjudicar la venda de llibres o, millor encara, implementem un sistema de retribució per préstecs que no sigui una escandalosa i humiliant presa de pèl.