Quan la primera paraula d'un infant és 'Alexa'

BarcelonaCorre per les xarxes un vídeo humorístic en el qual es veu com un home que viu en una casa domòtica, on tot funciona per ordres de veu, intenta entrar-hi amb la cara desfigurada després d'una intervenció al dentista, i com que no pot parlar clar l'assistent de veu no reconeix les ordres que li dona, ni li obre la porta, ni li funciona res de res! Després de riure, molts reflexionem que real pot arribar a ser la situació.

Des de fa uns anys els assistents digitals de veu, com Alexa, Siri o Google Assistant, han anat sent habituals a les nostres cases, vehicles i entorns de treball. De manera que quan un infant arriba al món sovint veu la mare o el pare parlant (aparentment sol) amb algú, perquè o bé parla per telèfon o bé dona ordres a un dispositiu.

Actualment, doncs, un nadó no només sent música o la tele, de fons, sinó que veu com les seves persones de referència interactuen amb la veu amb alguna cosa que pot fer sonar una música, o resoldre un dubte, explicar un acudit, indicar una ruta amb el cotxe o posar en marxa un altre dispositiu... Per tant, ben aviat incorporen aquest dispositiu com un ésser més amb qui conviuen.

Una mare m'explicava com la seva filla de dos anys demana música a l'assistent de veu tot just després d'obrir els ulls cada matí. I una altra que el seu fill de quatre hi juga a "veig-veig". El més habitual és demanar-li que expliqui acudits, que es tiri un pet o coses que fan riure els infants. De fet, a moltes famílies és, com la mascota, un més dels habitants de la casa.

El cas és que hi comença a haver estudis per observar com els assistents de veu podrien convertir-se en categories ontològiques per dret propi en la comprensió emergent del món dels nens. És a dir, si els infants que han nascut amb la interacció familiar amb aquests dispositius tenen poc diferenciades les capacitats dels humans de les de les màquines precisament per les seves possibilitats interactives.

La veu fa vincle

Sabem que els infants identifiquen la veu de la mare des d'unes setmanes abans de néixer, i que només sentir la veu ja es poden tranquil·litzar quan tenen pocs mesos. Tenim tota una tradició de cançons de bressol i de tonades i versos i sons que quasi automàticament ens sorgeixen quan bressolem una criatura menuda... En definitiva, sabem que la veu fa vincle! Per això sap greu quan mares i pares se'n refien tan poc i acudeixen a sons enllaunats, a llistes de música de determinades plataformes o a assistents de veu per asserenar, distreure o delegar la seva presència.

Un nadó prefereix la veu de la mare (encara que ella pensi que desafina) que el soroll blanc de l'assecador de cabells! Un infant necessita molt més gaudir d'un adult explicant acudits o fent sons que fan riure que d'un dispositiu, encara que aquest en tingui un nombre infinit!

Els infants aprenen de pressa del que hi ha en el seu entorn habitual, i per a ells allò és la normalitat! Per això sap tant de greu saber que hi ha infants que busquen refugi emocional en un dispositiu quan la mare o el pare s'han enfadat amb ells, i li demanen música per no sentir els crits. O quan la primera paraula d'un infant amb TEA no és ni mama ni papa, sinó Alexa.

Parlar, cantar, escoltar, xiuxiuejar, riure, recitar... són formes d'acompanyament auditiu infinitament millors per al desenvolupament emocional dels infants que qualsevol dispositiu de veu o reproductor de so. Fins i tot tornant del dentista!