Profeta d’altres plagues

Laia M. Llobera va aconseguir el Premi Ventura Ametller 2019 amb el seu primer poemari, L’arquitecte, que va veure la llum a Edicions de 1984. Ara el mateix segell insisteix en l’aposta per aquesta nova veu ascendent i publica el seu segon títol, Altres plagues, amb pròleg del professor i assagista Àlex Matas Pons. No és gaire habitual que una jove poeta mostri aquest grau de compromís, d’intel·ligència estratègica i de coherència en la pròpia trajectòria, com tampoc no sol passar que una editorial de prestigi tingui tan clara, i constati, la voluntat de construir un catàleg orgànic amb les plomes de la casa, una feliç fidelitat recíproca. El llibre constitueix una atordidora amalgama de profecies visionàries: Laia M. Llobera va concebre el llibre fa molts anys, temps abans de la pandèmia de coronavirus i de la proliferació de malalties mentals derivades de l’estrès posttraumàtic del confinament global, molts mesos abans que Rússia envaís Ucraïna i, en efecte, quan l’auge de la ultradreta només era un llunyà malson. Però la poesia és una arma per descobrir el futur tot arrelant en el passat, es pot plantejar com un instrument filosòfic a la recerca de coneixement, té la potència d’una eina de reflexió i es mou talment una excavadora textual que indaga en l’essència humana. És des d’aquestes capacitats i concepcions, de vidència i de concentració, que Altres plagues es basteix com una radiografia despietada, bellíssima, del nostre present.

A través de les seves pàgines l’autora parla de pestes que assoten la humanitat, no només víriques. Com Allen Ginsberg, Laia M. Llobera ha vist les millors ments de la seva generació destruïdes per la bogeria, morint-se de fam histèriques i despullades, atipant-se de Prozac, enganxades a les pantalles, devastades per un egoisme individualista que porta a la depressió i a l’extinció. Els poemes d’aquesta obra esbalaïdora estan escrits amb la mateixa intensitat que va fer servir Pier Paolo Pasolini, que sabia que la poesia és un dels darrers refugis contra el Capitalisme, i acaben esdevenint una oda de la diferència, un cant contra l’exclusió social, una forma artística que no vol ser devorada pel poder, una defensa de la pura creació exaltada, una forma de lluita a favor de la dignitat, la consciència i la bellesa, un bastió de fosc fervor.

Una altra de les virtuts d’Altres plagues de Laia M. Llobera és que estableix diàlegs fructífers amb artistes plàstics (Pollock, Rothko i sobretot Kandinski) i amb altres veus poètiques (Carla Fajardo, Laia Carbonell, Silvie Rothkovic, Laia Noguera, Paula S. Piedad, Joan Deusa, Lucia Pietrelli…) per confirmar uns poderosos versos contundents de caràcter assagístic que esclaten en estremidors finals d’impacte. Un volum molt estimulant i corprenedor.