BarcelonaQuan als cinc mesos de vida del seu primer fill, la Mireia Serra va passar a fer lactància amb biberó no només es va sentir "jutjada" sinó que es va adonar que a les xarxes no hi havia gaires referents ni tampoc imatges de dones donant feliçment el biberó als seus fills, com sí que n'hi ha de dones donant el pit. I així va néixer l'etiqueta #totesleslactanciesmolen per visualitzar "tota mena de lactàncies". "El que es veu sovint a les xarxes són lactàncies i maternitats molt ideals i boniques, i quan una fotògrafa a qui havia contactat per fer unes fotos em va explicar que a les mares que fan biberó els fa vergonya treure’l a les fotos va ser quan vaig decidir llançar l’etiqueta perquè mares amb diferents relats de lactància els poguessin compartir", explica Serra.

Aquella etiqueta s’ha convertit ara en un llibre coescrit amb la periodista Saioa Baleztena: Totes les lactàncies molen. Alletar des de la diversitat i la llibertat (Ara Llibres). El llibre inclou els relats d'una trentena de testimonis que expliquen la seva experiència així com la veu d'una quinzena d'expertes que resolen dubtes i ofereixen algunes claus per establir una lactància amb èxit, ja sigui amb el pit, en diferit o amb biberó.

Per què hi ha reticència a mostrar una lactància amb biberó?

— Mireia Serra: Depèn també dels entorns on et moguis. També hi ha moltes mares que són jutjades per treure's la teta en espais públics. Però té a veure amb aquesta pressió per la criança respectuosa o conscient, que implica una sèrie de paquets –lactància materna, co-llit, porteig, baby led winning, moviment lliure....–, i quan no entres en aquest paquet et fa vergonya. Però alhora es pressiona per fer un tipus de lactància que el sistema no et deixa portar a terme perquè fer un mínim de sis mesos de lactància materna, co-llit o baby led winning requereix temps i presència i el sistema demanda un ritme que no ens deixa temps per fer tot això. I no arribar a aquestes expectatives fa mal. I el llibre va per aquí. L’error és voler complir aquests paquets. No hi ha un paquet de lactància materna exclusiva i un altre d’artificial. Hi ha molts grisos i volem visibilitzar-los i viure-ho en llibertat.

Dieu en el llibre que aquest és un "sistema hostil per alletar". Per què?

— Saioa Baleztena: És hostil per alletar amb el pit perquè no s’acompanya les necessitats de les mares i alhora hi ha un discurs molt generalitzat dels beneficis de la lactància materna que fa mal a qui pel motiu que sigui opta per fer lactància amb biberó i amb llet de fórmula. Però, en canvi, el sistema no posa al servei de les dones l’acompanyament que requereix: assessorament actualitzat, no donar versions diferents o facilitar espais per desencallar els problemes que puguin sorgir al llarg de la lactància. I els permisos de maternitat no fan viable l’alletament de sis mesos que recomana l’OMS. El discurs favorable a la lactància no es correspon amb els recursos que s’hi destinen. I el sistema és hostil a la resta de lactàncies perquè hi ha l’estigma que explica la Mireia. Al final, facis la lactància que facis, et falten eines. Perquè també cal acompanyament en la lactància artificial i no n’hi ha.

— M.S.: I aquest sistema hostil també recau en la manca de confiança en el cos de la dona. En lloc d’empoderar la dona i donar recursos de salut mental i acompanyament fisiològic, ens dediquem a fer valdre artefactes com biberons, xumets i tetines per substituir el cos de la dona. No estem preparats per criar de forma present les que volem fer-ho així.

Existeix el dol per una lactància materna que no ha funcionat?

— M.S.: Una experiència que no ha sigut plaent, amb entrebancs o que no ha sigut el que esperaves et pot deixar seqüeles importants pel que fa a salut mental. No poder alletar, si així ho desitjaves, et pot generar frustració i malestar. Però no ens deixen viure aquest dol. Has d’estar feliç i contenta. "Tens una criatura sana", "No pateixis, dona-li biberó i ja està", "Tots hem crescut amb biberó i no hem sortit malament"... Aquests comentaris quan tu estàs en un pou perquè no has pogut alletar et genera malestar, és difícil de pair i cal acompanyament.

— S.B.: Considerem que se li resta importància a l’impacte que la gestió de la lactància té en les dones i persones gestants. La manca d’acompanyament o el maltractament que reben les dones per part del sistema sanitari quan tenen problemes de lactància també és violència obstètrica. En el llibre hi ha una trentena de testimonis amb lactàncies diverses i el fil conductor de tots és la manca de recursos que han trobat i molt sovint el qüestionament i menyspreu rebut.

Accedir, però, a aquest acompanyament fora del sistema sanitari públic acaba sent una qüestió de privilegi, ja que les consultories de lactàncies són, en molts casos, privades i només qui ho pot pagar s’ho pot permetre.

— M.S.: Tal com diu al llibre la pediatra i consultora a IBCLC Hortènsia Vallverdú, qualsevol especialista sanitari hauria de tenir coneixements de lactància i la capacitat de poder escoltar i acompanyar d'acord amb els desitjos de la mare. Jo em vaig fer assessora de lactància arran de l’experiència amb el meu primer fill i quan acabes el curs et diuen que és una professió per fer com a voluntariat. Però com que el sistema té aquestes mancances, les assessores ens anem carregant de consultes perquè a les mares no les han acompanyat bé i busquen assessores privades. Hauria de ser voluntari i gratuït, però algunes necessiten que sigui remunerat per poder-ho continuar fent.

— S.B.: Tenim moltes professionals que, com la Mireia, ho estan fent de manera altruista i cobrint les necessitats que hauria de cobrir el sistema, i mares que han de prioritzar les seves despeses en funció dels recursos que tinguin perquè en el postpart necessites assessorament de lactància, psicologia perinatal o fisioteràpia del sol pelvià i res d’això ho cobreix el sistema. Al llibre reivindiquem aquest acompanyament i considerem que només incorporant totes aquestes professionals que ja estem treballant lluitarem contra aquesta desigualtat existent.

Ens falta coneixement de com funciona el cos de la dona?

— M.S.: Les dones arribem a la lactància sense gairebé tocar-nos els pits ni saber què poden fer. Sabem què pot fer el cos de l’home però la gent no sap com s’activa la producció de la llet. Tampoc hem crescut veient com les dones alletaven i ens cal confiança en el nostre cos.

De la trentena de testimonis entrevistats, quin us ha marcat més?

— M.S.: Quan hi ha una mort perinatal la lactància per fer-ne donació pot ajudar en el procés de dol però el sistema està totalment desactualitzat i s’inhibeix la lactància a la mare. I recordo el testimoni de la Laia. El seu segon fill va morir a les 38 setmanes de gestació i quan va explicar com va parir, com la van tractar i com no li van oferir alternatives com la donació, vaig pensar que si ho hagués sabut o ho hagués viscut acompanyada, ho hauria viscut diferent.

— S.B.: Ho comparteixo. Jo vaig parlar amb dues mares que van perdre els seus fills poc després de néixer i les dues, com que ja anaven informades, van poder rebutjar la pastilla per inhibir la lactància i van optar per la donació i a través de la lactància es van acomiadar de les criatures mortes. Aquests recursos també poden canviar la teva experiència. També em va impressionar el testimoni de l'Olaya, que va patir cinc pèrdues gestacionals i va acabar adoptant una criatura i es va induir la lactància. La Bel Olid també parla de la seva inducció i també destacaria el testimoni del Pol Galofré, perquè encara està molt estigmatitzada la gestació en homes trans i es ridiculitza perquè no es concep que ho faci una persona amb cos d’home.

Per què continua havent-hi aquest enfrontament absurd pit versus biberó? Cal més sororitat?

— S.B.: Aquesta és una de les crides que fem. La conclusió del llibre és que deixem de comparar-nos i de jutjar les mares que tenim al nostre voltant. És hora de superar aquesta rivalitat patriarcal. Com explica la periodista Esther Vivas, aquesta és una construcció que ens ha arribat imposada, però la seguim alimentant. Prou complicada és la criança per continuar alimentant aquesta rivalitat i convidem a tothom a superar-ho.

— M.S.: Quan en parles, t’adones que no estàs sola i que cal treure’s aquesta pressió i culpa. Molta gent viu processos complicats, no tot és idíl·lic. Sempre hi ha alguna cosa que no és com esperaves: sigui el part, el postpart o la lactància, i quan crees espais entre les mares per compartir es crea una xarxa.