Quasi miracles

L’any 2022 es va encetar amb una feliç notícia: Antònia Vicens era mereixedora, més que merescudament, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest prestigiós guardó segella una trajectòria de reconeixements i una creixent repercussió entre públic i crítica. I tot gràcies a una escriptura erigida amb la màxima llibertat, visionària, amarada d’imatges brutals i d’epifanies lingüístiques. Amb la necessitat de recuperar i tornar a posar a disposició la seva obra, Lleonard Muntaner, Editor ja havia reeditat la novel·la primera i fundacional de l’autora, 39º a l’ombra, i AdiA Edicions ha incorporat al seu catàleg títols introbables com La santa o Quilòmetres de tul per a un petit cadàver. Des que Edicions del Salobre havia tancat, era difícil trobar tots els contes de Vicens; per sort, la recuperada col·lecció La Magrana, en un intel·ligent gest de bon gust, els publica com mai abans sota l’encertat títol Quasi un miracle. Es llegeixen en l’ordre invers en què foren escrits: dels més recents als més antics, i al pròleg l’escriptora reconeix que no ha pogut evitar llimar-los. Devorar aquestes composicions narratològiques és un goig.

Tota la narrativa breu d’Antònia Vicens executa una radiografia sintètica i molt precisa, fins i tot dolorosa, de les classes subalternes i les seves misèries, així com una crítica profunda, volgudament ferotge, contra el sistema capitalista i el destructiu model turístic illenc, erigit sobre uns fonaments de barbàrie i injustícia caníbals. En aquest context de devastació i de corrupció nascut de la mà de l’home, sempre sorgeix una oportunitat, malgrat mínima, per a la gràcia i la redempció. Les històries de Vicens desoculten un llindar possible a allò inesperat, sobrenatural, màgic o en efecte miraculós i, a partir d’una mirada, summament lírica, dansen entre la devastació i la mística, tot constatant que la narrativa, com la somniava Iris Murdoch, és un laboratori on s’assagen les noves morals i les possibilitats futures de la humanitat.

Entre la innocència culpable i la perfídia, les històries vicensianes són viatges heroics, normalment truncats amb clímaxs tràgics. L’estil és sempre d’una extrema expressivitat, gairebé plàstica, molt crua. En un gest ventríloc, o de possessió espiritual, Antònia Vicens captura, o exorcitza, la veu d’uns personatges oraculars retratats pels seus fluxos de consciència a través d’un llenguatge que es desplega com unes costelles obertes amb destral. Així accedim, amb privilegi i espant, a psicologies negligides, tèrboles i turbulentes. Tots els contes d’Antònia Vicens són com els poemes de William Blake: pura literatura estremidora feta de converses privilegiades amb àngels i dimonis.