Les que es queden, una història en femení

Al port de Mbour la forta olor de peix inunda tots i cadascun dels racons que hi ha entre el mar i el mercat. En aquest espai ple de paradetes al llarg de la platja les dones netegen i transformen el peix des de primera hora de la matinada. Al mar els homes surten a navegar -cada vegada més quilòmetres enllà- per pescar. A la platja les criatures recullen el peix i el deixen a la riba perquè les dones puguin treballar-lo. És el mecanisme que ha sostingut l’economia del Senegal durant generacions, però que, arran de l’espoli pesquer d’Àsia i molts països d’Occident, ara s’està trencant i està portant molta gent a embarcar-se en perilloses travessies fins a Europa.

La Ndeye és una d’aquestes dones del port. Saluda i parla amb les seves amigues, però sobretot treballa en silenci, pensativa. El seu cos, ja envellit, està cansat de tantes hores de feina i l’angoixa d’haver de mantenir tota la família no la deixa descansar. “El meu fill Babakar se’n va anar fa 11 mesos. Ell era pescador, però la pesca ja no va bé, tots aquests vaixells acaben amb el peix. Es va veure obligat a marxar a Espanya, no podia mantenir la seva família. Jo no volia, però es va ficar en una piragua amb 100 persones. Sense dir-me res”. Els joves que decideixen emigrar no acostumen a informar-ne les seves mares ni les seves esposes perquè saben que ho intentarien impedir.

Senegal té 700 quilòmetres de costa, és una de les zones amb més peix del món, i ha generat un dels sistemes més fructífers de pesca artesanal i, per tant, més sostenibles, del món, que permet viure i treballar a milions de senegalesos. El 2020 la Unió Europea i el president del Senegal, Macky Sal, van renovar el contracte de pesca per a cinc anys més, cosa que permet pescar a 45 vaixells europeus en les seves aigües, 29 dels quals són espanyols. “Aquests vaixells acaben amb l’ecosistema i deixen el mar com un desert, sense vida”, denuncia Soda Niesse, activista senegalesa que ara viu a Gran Canària. “Les pasteres que veieu arribar a Espanya servien per pescar, ara no ho poden fer i venen aquí. Si deixes la gent sense menjar marxaran a buscar-ne, la gent sempre segueix la primera matèria”, diu. Al port les dones expliquen que els seus fills ara passen més de tres dies al mar buscant peix. “Viatgen més de 500 quilòmetres, fins a Mauritània o Cassamance, per trobar el que abans hi havia a la platja. A vegades s’estan dies al mar i tornen sense res. Totes aquí tenim algun fill que ha marxat a Europa”, diuen.

A part d’en Babakar, la Ndeye, de 56 anys, té cinc fills més al seu càrrec, els nets i el marit, que no treballa “perquè és molt gran”, explica, encara que tenen una edat semblant. A casa seva també hi viu un germà que es va quedar sense feina arran del tancament dels hotels per culpa de la pandèmia per coronavirus. Al Senegal la tradició mana que quan una parella es casa la dona se’n va a viure amb la família del marit, així que a casa de la Ndeye també hi ha lloc per a la dona del Babakar i els seus dos fills. Ella ha hagut de reinventar-se i allargar el seu horari laboral. Quan li preguntem com és un dia normal, contesta, resignada: “Cada dia me’n vaig de casa a les 6 del matí i hi torno a les 8 del vespre. Abans de marxar deixo el menjar preparat per a tots i al tornar cuinem el que he pogut comprar després de la jornada de feina”. Ella s’encarrega de tot: del menjar, de la higiene, de les cures i de l’economia de la seva família.

Al Senegal no és estrany que les dones participin de l’economia productiva, passa des de fa anys. L’expresident Abdoulaye Wade va aprovar la llei de paritat laboral entre homes i dones. Aquesta mesura es va considerar un gran avenç progressista pel país, però no va tenir en compte una tradició que obliga les dones a fer-se càrrec de la llar, cosa que les porta a suportar unes dobles jornades duríssimes que en molts casos només empitjoren quan l’home decideix emigrar.

Al mercat, un espai proper al port on venen el peix, les dones s’organitzen per crear tot tipus de negocis. En una cantonada, l’Aminata i la Mame cuinen fataya, un tipus d’empanades de carn, tomàquet i ou. Una fa la massa i les posa en una paella i l’altra les posa dins un con de paper per vendre-les. Són barates, 150 francs CFA, una espècie d’opció fast food a la senegalesa. Al seu costat una dona més gran ven mangos. Altres passegen pels carrers amb un plat al cap ple de bosses de plàstic amb aigua dins que la gent compra per rebaixar la calor enganxosa de la temporada de pluges. Una de les dones, també gran, que ven peix al mercat, ens diu mentre fa servir un bastó per rentar-se les dents: “Si poguéssim marxaríem totes també, però no podem, ens hem de quedar per cuidar la família”. És habitual que elles hagin d’esperar l’aprovació del marit des d’Europa per reunir-se amb ell. “Si ell aconseguís els papers i se me’n pogués endur, sí que hi aniria, però és ell qui ho decidirà, així és la tradició senegalesa”, diu Siga des de la seva parada. “A més, anar amb piragua és molt perillós, jo no tinc la sang freda per ficar-me en una barca plena d’homes durant dies al mar”.

En una de les cantonades de Saly Portudal, el barri de la perifèria de Mbour, ens trobem un pati on un grup d’unes vint dones s’asseu en rotllana. Porten vestits tradicionals i turbants. Estan contentes, parlen fort en la llengua materna, el wòlof, i fan grans riallades. Avui la Fary ha de portar els cacauets i preparar el te. És la més extrovertida del grup i explica una broma rere una altra mentre posa el te a les tasses. La Seynabou, amb el seu turbant rosa fúcsia, passa llista. “Soc la directora del grup, em van escollir per assemblea. Això significa que passo llista i faig el recompte de diners, però no prenc sola cap decisió”, aclareix. Com ella, les dones de tot el país es reuneixen als seus barris amb familiars i veïnes un cop per setmana per realitzar el tontin, un grup d’estalvi organitzat per dones i per a dones. Mentre parlen, cadascuna aporta el preu establert, entre 500 i 1000 francs CFA. La Seynabou apunta curosament en una llibreta l’aportació de cadascuna i, un cop al mes, s’entreguen rotativament els diners estalviats a una de les membres del grup, que podrà comprar el que li faci falta a la seva família o invertir en un nou negoci. “És com un préstec del banc, però sense interessos. El que reps un mes ho tornes a poc a poc els següents”, expliquen. Com la tontin, existeixen altres estratègies similars. “Nosaltres ens reunim també els dilluns. Aquell dia portem alguna cosa de diners per estalviar pel Tabaski”, la festa del xai, segurament la festa més important del país, per a la qual s’ha de comprar menjar i vestits per a tota la família. “Això ens ajuda molt; si no, no podríem celebrar la festa com cal. A més, sempre acabem ballant per alliberar-nos de l’estrès”, diu la Seynabou amb un gest burleta.

Tot i que les estratègies d’estalvi són antigues, la crisi econòmica al país ha fet que moltes dones no tinguin diners ni per aportar aquests 500 francs i llavors es veuen obligades a dissoldre el seu tontin. “Fa tres anys que ja no ho fem, el que guanyo ho gasto cada dia. Hem de prioritzar el menjar, l’escola, els nens...” diuen al mercat. El 2020 s’estimava que hi havia 767.000 persones al Senegal en “situació de crisi alimentària”, segons un informe del programa d’aliments de les Nacions Unides. La pandèmia de covid-19 no ha fet més que agreujar aquesta situació.

Un dia de descans

Diumenge la Ndeye ens convida a dinar a casa seva. Ha estat tot el matí preparant el típic thieboudienne, una recepta d’arròs amb peix i verdures. Col·loca l’enorme plat al centre de l’habitació i tota la família s’asseu a terra per menjar. Després les dones més joves s’aixequen per fregar els plats i els coberts. Ara sí, deixen descansar la Ndeye, que s’adorm al sofà, a prop del ventilador. El diumenge és el seu únic dia de descans, però al cap d’unes hores ja es prepara per marxar. “He de tornar al port, he de parlar amb els pescadors per assegurar el peix de demà”, diu. L’acompanyem i durant el camí reflexiona: “Abans tot era més fàcil perquè el Baba ajudava, portava alguna cosa per menjar cada dia. Ara només treballo jo i és més dur. Si jo no vaig al port, no tenim res per menjar. Abans venia mangos davant de casa, unes hores cada dia, però quan ell va marxar vaig haver de començar a treballar més i me’n vaig anar al port”.

Declaracions similars es repeteixen en diferents zones del país. A Saloum, l’Awa explica que, quan el seu marit va marxar, va haver de començar a vendre cacauets i entrepans per pagar l’educació dels fills. A Dakar, la Sokhna diu que les dones tenen més experiència i coneixement i per això decideixen anar a la platja i al port a treballar. “Tenim més confiança en els pescadors i ens poden fer un preu millor”, explica. A més, moltes coincideixen que amb aquestes jornades tan llargues han de buscar temps per deixar el menjar del dia preparat, i per això s’aixequen a les 5 del matí.

Abdou Aziz Seck és president del grup de metges comunitaris de la zona de Patte D’oie , a Dakar. Aquesta figura s’encarrega d’atendre les necessitats socials i sanitàries de les comunitats per traslladar-les als polítics de cada zona. Aziz s’ha especialitzat en les necessitats sanitàries de les dones i la prevenció de la violència que pateixen. “Hem constatat que dins dels matrimonis no es comparteixen les tasques de la llar. Hem separat homes i dones i els hem fet apuntar les tasques que feien del matí a la nit. Bàsicament, els homes no feien res i les dones tot”, declara, mentre la seva dona prepara l’arròs i escolta de lluny l’entrevista.

De la mateixa manera que les dones han trobat formes d’organitzar-se econòmicament, en comunitat, també ho fan amb totes les tasques de criança. “A l’Àfrica totes som mares i germanes. Al meu fill l’han criat les meves germanes i les meves veïnes. Ell els deia mama a elles i també a mi, sempre és així, ens diu la Soda des de Gran Canària, que troba a faltar aquest sentit de sororitat. “Aquí ni les teves veïnes del davant et saluden”. La criança en comunitat permet que una dona vagi a treballar tot el dia mentre les altres es queden fent-se càrrec de la casa, de les criatures i dels grans. Aquesta mateixa companyia és la que ajuda també a suportar els moments d’estrès i ansietat. Entre dones comparteixen el dolor per haver perdut un marit o un fill, de trobar-lo a faltar, de patir per ells.

La Ndeye fa temps que no dorm bé. “Quan el meu fill va marxar, no podia deixar de pensar en ell, en com estava, en si era viu... vaig sentir molt dolor. Encara avui me’n vaig a dormir cada nit pensant en el Baba. Jo el vaig intentar convèncer que no marxés, però no em va escoltar”. Darrere de la història més visible de l’emigració hi ha una altra història quasi igual de dolorosa: la de totes aquestes mares, esposes, filles o germanes que decideixen quedar-se, donant tota la seva energia a la familia. Un heroisme silenciós que suposa una part essencial de la complexitat de les migracions.