Queneau, que sí

AdiA Edicions publica cada any el premi de poesia Miquel Bauçà de Felanitx. La darrera convocatòria va guardonar el volum Actual, de Pere Císcar, que és un professor, investigador i poeta del País Valencià expert en escriptures experimentals i en l’ús del llenguatge de manera juganera. Afirmar això darrer no és un demèrit, sinó més aviat posar aquest autor en sintonia amb altres figures creadores que han escrit amb la consciència que tot sistema lingüístic pot ser, també, una festa: Màrius Serra ens regala contínuament troballes que ens fan redimensionar el català amb ulls jovials i Enric Casasses té la capacitat de reinventar l’escriptura amb una infinita exuberància estilística. Ara bé, si hi ha tres poetes amb els quals podem relacionar Císcar directament són Jordi Vintró, un dels seus mestres indiscutibles; Josep Pedrals, un geni de l’art de la versificació; i Rubén Luzón, un dels poetes més fascinants d’ara mateix.

Actual, de Pere Císcar, és un admirable compendi de mètriques, rimes i recursos estilístics, des de l’homonímia i l’homofonia fins a les paraules ‘cangur’ i ‘marsupials’, passant per neologismes de nova factura, al·literacions de tota casta, combinacions de mots que reinventen la parla o un ús intel·ligentíssim de la fragmentació de paraules i les locucions verbals. Cada poema, i són 31 en total, és un autèntic desplegament tècnic de virtuosisme que bastaria per justificar el valor de l’obra, però –a més de treballar la forma perquè dir no-res ja és dir– Císcar formula un fons fecund, amarat de referències a concepcions pensamentals de clàssics com Ausiàs March i Ramon Llull, i ens proporciona les seves consideracions sobre l’ésser humà en el món i, sobretot, sobre el poeta en l’ordre de la creació, i tot a través d’un seguit de faules morals que també es poden llegir com a breus balades metafísiques o com narracions en vers de gran riquesa expressiva i de terrible contundència tràgica.

Malgrat les múltiples destreses de l’autor, abunden la ironia, el sarcasme, la broma i una concepció molt humil de la pròpia personalitat, fins al punt que en més d’una ocasió el jo líric s’agenolla talment un lacai que considera “vàlid el turment” sota la constant l’amenaça de l’espant en les seves múltiples formes. Pere Císcar no hauria de ser tan humil ni apel·lar indiscriminadament, gairebé a cada composició, el flagel·lant recurs del captatio benevolentiae, ja que treballs com aquest Actual s’han guanyat el dret de ser considerats dels més genuïns i estimulants de la poesia catalana del segle XXI. Ho saben a la perfecció les criatures: tots els jocs són molt seriosos. Oi que sí, Queneau?