Qui és l'altre Murakami (i per què val la pena llegir-lo)?

BarcelonaEncara que comparteixen cognom i generació literària, són moltes les diferències entre Ryu i Haruki Murakami. Si Haruki és a hores d'ara conegut arreu del món gràcies a novel·les com Tòquio Blues i la recent La ciutat i les seves muralles incertes (Empúries/Tusquets, 2024), a Ryu fa anys que costa seguir-li la pista, encara que al Japó continuï publicant amb regularitat (l'última novel·la, Youtuber, va aparèixer el 2023). Melòmans tots dos, el primer és aficionat al pop, al jazz i a la música clàssica, i el segon es decanta pel rock i la salsa: durant anys, de fet, va ser propietari d'un segell discogràfic especialitzat en ritmes llatins. Si Haruki no pot viure sense sortir a córrer cada dia, Ryu practica el tenis i el submarinisme, i segueix amb devoció les curses de fórmula 1. Els lectors de Haruki Murakami saben que a les seves novel·les es desdibuixen les fronteres entre realitat i fantasia. Els de Ryu s'hi troben històries pertorbadores ambientades als baixos fons de Tòquio on abunden tres ingredients: la violència, el sexe i les drogues.

Ryu Murakami (Sasebo, 1952) podria ser el germà petit i venjatiu de Haruki Murakami (Kyoto, 1949), però en realitat no els uneix cap vincle familiar. "Vaig ser un d'aquells nois estranys que va canalitzar l'energia destructiva i la ràbia cap a l'art", explicava Ryu quan es va presentar la pel·lícula Audició (Takashi Miike, 1999), basada en una de les seves novel·les. En aquells moments ja era un dels referents indiscutibles del psicothriller, subgènere literari en què els psicòpates tenen tant de pes com els seus perseguidors i víctimes, i Audició no era cap excepció: el novel·lista no s'estalviava cap detall en relació a les tortures que la jove Asami infligia a Ayoama, l'home que organitzava un càsting per trobar una nova esposa set anys després d'haver enviudat.

Un periple sòrdid pel barri vermell de Tòquio

Gràcies al seu debut, Azul casi transparente (1976), publicat quan tenia només 24 anys, Ryu Murakami va guanyar el prestigiós premi Akutagawa –sobre el qual ironitzava, amb un punt d'agror, Haruki Murakami a 1Q84– i es va convertir en un novel·lista supervendes: només al Japó va vendre'n més d'un milió d'exemplars. L'autor de Los chicos de las taquillas (1980) i Pírcing (1994) –única novel·la disponible en català, traduïda per Albert Nolla per a Amsterdam el 2008– torna a estar d'actualitat gràcies a la recuperació d'un dels seus millors llibres, Sopa de miso (1997), per part de l'editorial madrilenya Malas Tierras. Jaime Montes ha versionat en castellà el sòrdid periple que un guia de 20 anys i un turista americà fan pels locals de strip-tease, peep shows i love hotels de Kabukicho, el barri vermell més conegut de la capital japonesa. A la novel·la, poc després de conèixer en Frank, en Kenji comença a sentir-se incòmode: "Era per culpa de la seva pell –admet–. Semblava gairebé artificial, com si, després de patir una cremada horrible, un cirurgià li hagués hagut de reconstruir la cara amb un material sintètic però increïblement realista".

Tot i les prevencions, el narrador de Sopa de miso acaba passejant el turista americà pels locals que l'altre exigeix, i a mesura que va avançant la nit l'ambient entre els dos es va enrarint. La trobada amb un indigent en un camp d'entrenament de beisbol precedeix el repte que en Frank planteja a en Kenji: si aconsegueix fer un home run amb alguna de les deu pilotes que la màquina li llançarà a 100 km/h li pagarà el doble de diners pels seus serveis; en cas contrari, no li pagarà res. L'endemà al matí, mentre en Kenji esmorza amb la seva parella llegeix que han trobat mort un indigent molt a prop del lloc on en Frank i ell van estar ahir, i comença a sospitar que aquell turista potser sigui, en realitat, un psicòpata.

El ritme tranquil i ple de detalls de la història, els diàlegs amb nervi i l'atmosfera opressiva fan de Sopa de miso una lectura addictiva, que rere la violència creixent i explícita –hi ha unes quantes escenes ambientades en un bar que es llegeixen amb angúnia– també denuncia la prostitució per part d'algunes estudiants japoneses de l'època i la fascinació absurda per tot el que vingui dels Estats Units.