Parentela a cabassos

¿On comencen i on s’acaben la meva gent, els de casa, el clan? ¿Hi ha una frontera precisa entre la família d’un nen i qui no n’és, entre la família nuclear (pares, fills i para de comptar) i l’extensa, que formen també avis, oncles, cosins, padrins i fins i tot, segons com, amics, col·legues, veïns? ¿Com són les relacions de les criatures amb els parents, i quin pes hi tenen la genètica i l’afinitat?

En això de les dues famílies hi ha hagut -hi ha- una revolució. La psicopedagoga i artista Maria Helena Tolosa descriu tres fenòmens. Primer: “Els canvis són molt diferents segons si ets a la ciutat o en un poble. Si no vius a prop dels avis no pot ser, però si els tens a la vora, realment, encara ara els avis poden tenir molt de protagonisme. A Barcelona és habitual que la parella se’n vagi al cinema o en una reunió i agafi un cangur; en un poble, la gent no recorre a cangurs perquè ja té la família extensa. Potser no és tant la realitat de poble-ciutat, tot i que en un poble és més palès si els tens a la vora o no. Això seria una qüestió més de logística: l’entorn et condiciona”.

Segon fenomen: “Els fills, per situació laboral o per relació amb la família o el que sigui, opten per no voler que la família extensa tingui tant de protagonisme. I és una opció. Hi ha qui opta per viure prop dels avis per conciliació laboral o per tradició, i hi ha qui opta perquè això no sigui el condicionant del lloc on decideix viure”. I tercer fenomen: “Aquestes decisions no sempre estan condicionades per una qüestió logística, sinó també per com has viscut la teva relació amb els pares. No idealitzem els avis, perquè hi ha pares i mares que han condicionat molt els seus fills i, si visquessin amb ells, seria insuportable; hi ha relacions de pares i fills que no estan sanejades, que són tòxiques. Hi ha avis i avis, i hi ha famílies que o bé se’n van de l’entorn dels avis o els fagociten”.

I n’hi ha que se n’aïllen injustament: “Tu no pots culpar els teus pares per si van fer o van deixar de fer una cosa, sinó que eren fruit d’una època. Dins aquest paradigma, a vegades sí que es dona el fet que els fills decideixen criar ells sols els fills, en aquest fenomen de desvalorar els avis. També he vist pares deixant els nets amb un historial de: «Li has de fer fer això, li has de fer fer allò, li has de fer fer allò altre...» Tot un seguit de demandes que dius: «Escolta’m, doncs si vols que sigui això, queda-te’l tu, perquè el teu pare o la teva mare tenen el seu estil». A vegades, amb un excés de zel i de proteccionisme cap als fills en relació amb el que els avis els puguin aportar, els invaliden. I això, en el fons, també és una sobreprotecció, perquè és molt sa que els nostres fills vegin diferents estils. Quan ens tanquem molt a la nostra família nuclear sense donar peu a la família extensa, els pares a vegades acaben cremats i es converteixen en monitors de colònies perquè ho han de fer tot ells”.

Poc o molt, la família extensa és inevitable i, fins i tot, recomanable. Tolosa ho explica: “Els models familiars poden haver canviat molt, però els dos primers anys de vida, en principi, si el nen ha estat parit, la funció de la mare és vital. A partir dels dos anys és la figura paterna la que t’ajuda a llançar-te a l’exterior en el descobriment. Hi ha aquests dos protagonismes, però no són exclusius. Si un nen el deixes amb l’àvia cada matí, evidentment, el nen hi tindrà un vincle especial, i també tindrà un protagonisme molt gran. Crec que el paper de la família extensa, independentment de com tinguis d’elaborats els vincles familiars, és indiscutible. En la mesura que sigui possible, que els nens sàpiguen les històries dels avis, que els escoltin, que aprenguin a cuidar-los, que els avis els expliquin les batalletes, tot això és bàsic per entendre de quina pasta estàs fet, quina és la teva història. I això crec que és una de les coses que a vegades es perd en aquest tornar a una família molt nuclear”.

UNA BONA FRONTISSA

A més, avis, oncles i companyia relaxen tothom: “En alguns moments en què hi ha tensions entre fills i pares, els avis o la família extensa poden ser una frontissa d’amorosiment. O fan que et puguis confessar. Poden jugar un paper molt interessant: poden ajudar els pares a descongestionar la feina, a tenir el seu cap de setmana de relax. Sense abusar dels avis ni de la família extensa, és bonic comptar amb el seu suport per a la criança, perquè fer-ho tot un sol es fa difícil”. I tots contents.

Maria Helena Tolosa adverteix que no és bo subestimar el factor estrictament genètic, un gran tabú. “Una cosa és que tens una família obligada, biològica, i una altra que tens una família que pots escollir. Però no reconèixer aquest pes genètic, des d’un punt de vista sistèmic, és com que vas coix tota la vida”. Sol passar, diu, en adopcions i separacions. “Una cosa és que odiïs els teus orígens, i una altra més greu és que els neguis. Creure que no existeixen és antinatural. Sempre pots escollir la família que vols, però no neguis mai els teus orígens”.

VIURE I CONVIURE

L’escriptora i orientadora familiar Victòria Cardona hi diu la seva: “La família extensa és com un braç que s’allarga i que ajuda a aprendre a viure i a conviure. Al món rural i als pobles és més fàcil la trobada de tothom, però es procura buscant ocasions festives”. Cada actor, remarca, exerceix una funció diferent: “A la família nuclear els nens saben que hi troben afecte i protecció dels pares permanentment. És al caliu de la llar on neixen els vincles afectius que proporcionen la felicitat. Als nens, de la seva família extensa, el que els va bé és la relació amb els cosins i amics per aprendre empatia i per jugar, i l’estimació dels avis”.

Cardona subratlla: “Un nen que ha establert bons vincles afectius amb els progenitors té sempre una autoestima més bona. Alhora, s’haurien de rebre també petons i abraçades de la família extensa”. Quan el covid-19 ho permeti. Sobre els avis, sosté: “Sempre han estat fonamentals per a la vida de família, i contemplen embadalits una vida que comença i que dona continuïtat a la seva. La relació entre avis i nets no és la de pares i fills. No són ni els educadors ni els malcriadors. Han de fer, senzillament, d’avis, perquè la responsabilitat d’educar és dels pares, excepte si falten”. No sempre pot ser: “Els nens fan l’aprenentatge de la vida veient el tracte que es dona als avis vellets. Dolor i amor van de bracet; ho acabem de viure en aquesta pandèmia. Procurem que els avis mai estiguin sols”.

Un deute que cal saldar?

Maria Helena Tolosa afirma que els pares de les criatures no deuen res als seus pares: “Hi ha alguns avis que estan sols perquè s’ho han guanyat amb escreix. Jo no estic en deute amb els meus pares: jo els estic eternament agraïda, però si jo hi estigués en deute voldria dir que tota la meva vida estaria condicionada a saldar aquest deute: aleshores, ¿on és la meva llibertat com a filla per escollir el meu camí? ¿I on s’acaba la responsabilitat de complir aquest deute amb els meus pares per prendre decisions que potser són millors per als meus fills? També al revés: hi ha fills que no han trencat mai el vincle amb els pares i que no han fet la seva família, sinó que continuen sent un annex de la seva família biològica”. Tolosa és autora d’ 'Els nostres conflictes de cada dia' (Ediciones del Serbal).