Quieta nit

El 1949 en Pere Calders va escriure un conte de Nadal meravellós. Es titula Quieta nit i parla d’una família que, el 24 de desembre a la nit, quan sopen tranquil·lament sense celebrar res, mentre la canalla ja dorm, reben la visita inesperada d’un Pare Noel. “La figura rodona i vermella d’un Pare Noel obstruí la porta del menjador. [...] L’Ernest el va agafar per la màniga i el contacte de la franel·la li donà una esgarrifança”. La Isabel, la mare de la família, li comunica enutjada que li han donat malament l’adreça. L’home de vermell no és ben rebut: “En aquesta casa fem Reis” li fan saber. Calders fa una descripció magistral de les incomoditats que genera en una llar l’arribada d’un personatge que aleshores significava una perversió de les tradicions autòctones. La visita és un trasbals emocional tant per a la família com per al Pare Noel, que nota l’aversió de tots, fins i tot del nen, que es desperta i li rebutja l’escopeta que li porta. Calders crea un crescendo d’hostilitat i una batalla dialèctica magnífica que va més enllà dels valors de les tradicions per abocar-se a les normes de la convivència, l’ètica i els drets fonamentals dels humans. El Pare Noel argumenta que més enllà de repartir regals es tracta d’evitar “que la institució que representava pogués incórrer en el desprestigi”.

En un esforç de conciliació, el cap de família, l’Ernest, es defensa: “Aquí som liberals i ja va bé que cada u pensi com vulgui. Però en aquest cas se’ns ofereix un servei que no creiem haver sol·licitat”. La Isabel, molesta perquè els nens han reconegut un personatge que no els pertocaria, renya el marit perquè compra el The Saturday Evening Post : “Per això em sap greu que compris aquesta mena de revistes! [...] Fullejant-les, els nens s’acostumen a idees i noms que ens són absolutament forasters”. La tensió familiar augmenta fins que el jove Eudald té un impuls arrauxat i agafa el Pare Noel per la solapa: “Si no fos per l’uniforme que porta...!” I aquí, en el clímax de la violència, en Pere Calders escriu un paràgraf que talment sembla redactat ahir: “Un pot tenir les creences que vulgui i arribar a cloure’s dins dels cercles més hermètics, però l’espectacle de la democràcia no ha desfilat d’una manera vana davant dels nostres ulls, i ens ha quedat un respecte íntim pels símbols i les representacions que creuen els altres. La situació, doncs, ens omplí de pena. La mare es va tapar la cara amb un tovalló, somicant, i es queixà que, entre tots, li donàvem una nit de Nadal horrible”. I el Pare Noel deixa anar una frase que us sonarà a tots: “Senyora, jo també pateixo”. L’estira-i-arronsa, barrejat amb sentiments contradictoris de culpa, crea una estona de calma, però la família no es veu en cor de fer el salt als Reis Mags i el Pare Noel es dona per vençut: “Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels drets de l’home ha ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l’interessat”. I al marxar, el nen, plorant a crits, demana la seva escopeta. “La Isabel li va pegar, i reprenguérem després la placidesa nadalenca”.

Àvids de miracles, el Pare Noel ja és ben rebut a moltes llars, però les visites incòmodes, discussions indesitjades que posen a prova els sentiments i els valors democràtics potser seran presents en moltes taules. Fem un esforç. No deixeu que la tirania social del Nadal us espatlli un bon àpat. Poseu-hi enginy i sentit de l’humor i recordeu que, per sort, només és un cop l’any.