Julia Roberts i George Clooney: "Tenim una química que es percep a distància"

Nova YorkJulia Roberts comença l'entrevista amb una pregunta: "¿En George ja està causant problemes?" El seu amic i tot sovint coprotagonista en algunes pel·lícules ha entrat abans a la videotrucada des de la casa que comparteix amb la seva dona Amal a la Provença. L'habitació on és està plena de llum i gairebé no se'l veu per culpa dels reflexos que provoca en la càmera de l'ordinador. Just quan Roberts s'uneix a la conversa Clooney està intentant tancar, sense èxit, les cortines estampades de les finestres.

"¿Intentes mostrar la teva llum interior amb aquestes pampallugues?", diu Roberts.

Clooney mira la pantalla de l'ordinador i etziba: "Però mira qui parla, la de la càmera amb filtres!"

"El meu ordinador té 25 anys", contesta Roberts.

Les bromes pesades són la manera com es comuniquen: "És el nostre ritme natural", diu ella. La seva compenetració s'ha traduït en una col·laboració fructífera a la pantalla gran que inclou diverses pel·lícules, des d'Ocean's eleven fins a la més recent, la comèdia romàntica Ticket to paradise, que ja es pot veure als cinemes i que els posa en el paper d'una antiga parella que es detesta però es retroba per impedir el casament sorpresa de la seva filla (Kaitlyn Dever) amb un cultivador d'algues (Maxime Bouttier) a qui va conèixer durant un viatge a Bali. Quan aquests pares divorciats es troben de nou, l'espurna de l'amor revifa.

Durant l'entrevista no entra llum a través dels finestrals de Roberts: són les sis del matí a Sant Francisco, on l'actriu i el seu marit, Danny Mode, viuen amb els seus tres fills adolescents. Roberts ha demanat començar aviat per poder acomiadar-se dels nens, que marxaran cap a l'escola quan s'acabi la conversa. Aixecar-se aviat no li costa i recorda que per a una de les escenes de Ticket to paradise va haver de presentar-se al plató a les tres de la matinada, la vegada que més aviat ho ha fet al llarg de tota la seva carrera.

"Jo vaig haver de presentar-me a la una de la matinada –diu fent broma Clooney–, per la feina que fan per arreglar-me la cara".

"Tota la massilla", diu Roberts, mentre deixa escapar la seva famosa rialla.

Quan vau llegir el guió de Ticket to paradise, vau pensar l'un en l'altre?

— George Clooney: Em van enviar el guió i vaig pensar que clarament estava escrit per a la Julia i per a mi. De fet, els noms dels personatges originàriament eren Georgia i Julian. No havia fet una comèdia romàntica des d'Un día inolvidable (1996) –no he triomfat tant com la Julia en aquest àmbit–, però el vaig llegir i vaig pensar: "Doncs, si la Jules s'anima, crec que això podria ser divertit".

— Julia Roberts: Només tenia sentit fer-la amb en George, per la nostra química. Tenim una amistat que la gent coneix i a la pel·lícula havíem d'aparèixer com una parella divorciada. La meitat dels Estats Units probablement pensa que estem divorciats, així que tenim aquest factor a favor nostre.

— Clooney: Hauríem d'estar divorciats perquè ara soc un home casat.

— Roberts: A més, en George i jo sentim molta responsabilitat al fer aquesta comèdia perquè és una manera de donar a la gent un respir després que el món hagi passat un moment molt dur. És com quan vas caminant per la vorera i fa fred i arribes a aquella zona on fa sol i t'escalfa l'esquena i dius: "Oh, sí. Això és exactament el que necessitava sentir".

És veritat que no us coneixíeu abans d'Ocean's eleven?

— Roberts: El més curiós de conèixer en George va ser que la premsa ja ens considerava amics. Jo només havia llegit alguna cosa sobre les festes a casa seva i pensava: "Bé, he de conèixer aquest paio en algun moment, perquè sembla que s'ho passa molt bé".

— Clooney: Soc divertit!

— Roberts: Tenim una certa química que es percep a distància, crec.

— Clooney: Sempre m'ha atret la Julia, per moltes raons. Una d'elles és que sempre ha estat una autèntica estrella de cine, però està totalment disposada a no prendre's seriosament a ella mateixa, i això marca una gran diferència a la vida, perquè hem passat molt temps junts. També és una actriu amb molt talent. Treballa de valent, però mai la veus suar, i és la qualitat que més aprecio dels meus actors preferits, com Spencer Tracy.

Julia, ets la productora executiva de la pel·lícula amb en George, i òbviament tens una gran experiència en comèdies romàntiques. Quin punt de vista aportes com a experta del gènere?

— Roberts: És un gènere que m'encanta i crec que és difícil fer-lo bé. Hi ha una matemàtica molt simple, però com s'aconsegueix que sigui especial? Com es manté l'interès de la gent quan es pot preveure el que passarà?

Hollywood ha tingut problemes per respondre a aquestes preguntes. Ara hi ha moltes menys comèdies romàntiques que abans. Tu has dit que Ticket to paradise ha sigut el primer guió des de Notting Hill (1999) i La boda del meu millor amic (1997) que t'ha entusiasmat.

— Roberts: Crec que no apreciem la gran quantitat de comèdies romàntiques que hi havia en aquell moment. No es valora prou tot l'esforç que hi havia al darrere perquè són històries divertides i dolces on la gent riu i es petoneja, i tenen picardia. A més, crec que és diferent llegir aquest tipus de guions amb 54 anys. No puc llegir una història com La boda del meu millor amic on caic de la cadira i totes aquestes coses perquè...

— Clooney: Et trencaries el maluc.

— Roberts: Em trencaria el maluc! Ai, George. Però amb aquest guió va ser agradable llegir alguna cosa apropiada per a la nostra edat, en què els acudits tenen sentit, i jo aprecio i entenc el que aquestes persones estant passant. Això és el que la gent vol veure, la teva connexió amb una obra. Volen veure que tens un lligam amb la història més que no pas "Fes alguna cosa graciosa perquè ens encanta".

Però les coses divertides segueixen sent importants. Hi ha una escena a Ticket to paradise on els vostres personatges ballen borratxos la cançó Gonna make you sweat (Everybody dance now), avergonyint la filla i els amics. ¿Va ser coreografiada o vau improvisar?

— Roberts: La gent sempre vol coreografiar-ho tot, però no pots posar-hi passos. Has d'obrir la caixa i deixar que voli la màgia.

— Clooney: Recordo que al principi de la meva carrera havia de gravar una escena d'un petó amb una noia i el director em va dir: "Així no". I jo vaig contestar: "Home, aquesta és la meva jugada! Així és com ho faig a la vida real!" Va ser una mica com en aquesta pel·lícula. Perquè tothom tenia plans sobre com havíem de ballar, i després vam dir: "Bé, realment tenim alguns moviments de ball molt dolents a la vida real". La Julia i jo hem fet tots aquests moviments abans, aquesta és la part més tremenda.

— Roberts: Oh, a tot el món.

— Clooney: La Kaitlyn i en Max estaven horroritzats, no?

— Roberts: Feia riure molt, es van quedar sense paraules. Si en Danny, el meu marit, i jo féssim això davant dels meus fills, s'haurien mort de vergonya.

George, no acabo de processar l'anècdota del director criticant els teus petons. No sé com ho vas superar.

— Clooney: I ens fem un petó en aquesta. Però no vull desvelar tota la història.

És una comèdia romàntica. Crec que el públic espera un petó.

— Roberts: Un petó. I ens el vam fer durant uns sis mesos de rodatge.

— Clooney: Li vaig dir a la meva dona: "Hem fet 80 preses". I em va contestar: "Redimonis!"

— Roberts: Van fer falta 79 preses de nosaltres rient i després una única fent-nos un petó.

— Clooney: Home, ho havíem de fer bé.

Vau rodar la pel·lícula a Austràlia, oi?

— Clooney: Vam començar a l'illa de Hamilton, amb tot d'ocells salvatges, i la Julia tenia l'allotjament molt a prop de casa meva, on hi havia la meva família. Era la tieta Juju per als meus fills.

— Roberts: Els Clooney em van salvar de la completa solitud i desesperació. Estàvem ficats en una bombolla i mai havia estat tan lluny de la meva família. Crec que no havia passat tant de temps sola des que tenia 25 anys.

— Clooney: A més, quan en Danny i els nens van venir de visita van haver de volar a Sydney i passar la quarantena durant dues setmanes sols abans que ella els pogués veure.

— Roberts: Tan a prop i tan lluny. A l'arribar a Austràlia i passar la quarantena tens la sensació que et tornes una mica boig. Recordo que cap al dia 11 em preguntava: "Qui soc?, On soc? Què és aquesta habitació de la qual no surto mai?" És una cosa curiosa. Realment no ho havia previst, tot això.

— Clooney: Per a això van inventar l'alcohol.

— Roberts: O les galetes de xocolata.

— Clooney: Això també.

Julia, aquest és el teu primer paper en una pel·lícula en quatre anys. Has dit que et consideres una mestressa de casa, però els teus fills ja són adolescents. ¿Creus que el teu equilibri entre feina i vida canviarà quan siguin grans i estiguin fora de casa?

— Roberts: M'ho prenc tot tal com ve. Intento estar molt present i no planificar, i no tinc cap feina d'interpretació a l'horitzó. Tornar a la rutina em fa sentir molt bé. I m'encanta ser a casa, m'encanta ser mare. Viatjar a Austràlia va ser un veritable repte per totes les normes que hi havia arran de la pandèmia, i crec que l'experiència és tot un testimoni de l'amistat i de l'entorn creatiu en què estàvem.

George, tu també t'has pres recentment uns anys de descans com a actor. Després d'un llarg període de descans entre pel·lícules, ¿sents ansietat quan estàs a punt de tornar a començar?

— Clooney: Si no tens aquesta sensació de nerviosisme a l'estómac cada vegada que comences a treballar, és que tens massa seguretat en tu mateix per a aquesta feina i es notarà en l'actuació. En el moment que creus que ho tens o que saps el que fas, no hauries de seguir fent-ho.

Una de les coprotagonistes de Ticket to paradise és Billie Lourd, filla de la desapareguda Carrie Fisher. El seu pare, Bryan Lourd, ha estat el teu agent durant molt temps, George, així que coneixes la Billie des de...

— Clooney: Des que va néixer.

¿És estrany compartir escenes amb una actriu que coneixes des que era un nadó?

— Roberts: El més curiós de tot és tenir als braços el seu fill al plató. Què et sembla? La vida segueix el seu curs.

— Clooney: Sí. És divertit tenir 61 anys, deixa'm que t'ho digui. No trigaràs gaire, home.

Seixanta-un anys però encara disposat a fer una escena sense camisa... davant d'un dofí enfadat.

— Roberts: I lluint molt bé, moltes gràcies!

Clooney: Va ser una presa ràpida, t'ho asseguro. El dofí tenia molt millor aspecte.

Copyright: The New York Times