Des de l’1 de gener del 2021 els pares i mares no gestants també gaudeixen de 16 setmanes de permís de paternitat. Per a Albert Guardia, la mesura "és vital" no només per ser-hi present i poder ajudar més, sinó també per empatitzar i entendre què passa: "Perquè abans quan el pare o la parella arribava de treballar, no entenia com la dona no havia estat capaç de fer les tasques domèstiques després d’estar-se tot el dia a casa, i ara ho entens perfectament, com també entens les emocions per les quals passa la dona durant el postpart”. Un pensament que comparteix la seva dona, Elisabet Lleyda: “Dono gràcies d’haver tingut l’Èric en l’època actual. Primer, per haver compartit les primeres setmanes de la seva vida junts com a família i, després, per haver-ho pogut compartir amb algú com l’Albert, perquè en un moment tan emotiu i tan dolç, però alhora també tan vulnerable emocionalment, tenir una persona al costat que et sosté, t’acompanya i posa seny quan a tu te’n falta és fonamental”. Que la parella pugui estar amb la mare i el nadó durant les primeres setmanes, a parer de Lleyda, té un valor molt gran perquè els fa entendre moltes coses que, si no, les mares viuríem en soledat. "I no és el mateix que t’ho expliquin quan arribes de la feina que viure-ho en primera persona”.
Quin ha de ser el paper de la parella durant el postpart?
Els pares o parelles no gestants s’involucren cada cop més en la criança primerenca dels fills, però troben a faltar més informació dirigida a ells
L’Albert Guardia i l’Elisabet Lleyda van ser pares de l’Èric fa poc més de tres mesos. Per a ell, la paternitat era una de les experiències a les quals tenia clar que no volia renunciar i reconeix que no l'havia idealitzat. “Amb la Bet n'havíem parlat molts cops i crec que teníem unes expectatives força realistes”, admet. A més, comptava amb maternitats pròximes, com la de les seves germanes i la d’algunes amistats.
“El tòpic que un no esdevé pare fins al dia que és pare és cert. És molt difícil empatitzar amb la teva dona durant tot el procés previ al part”, explica Guardia a l’hora de descriure la seva cursa de fons cap a la paternitat un cop la Bet va quedar-se embarassada. Assistir als controls gestacionals i al curset prepart va ser de gran ajuda, sobretot el curset, on també els van parlar de criança, de lactància i de les primeres cures del nadó: "Allà ens van remarcar que el part no és la meta, sinó una part més del procés".
No obstant això, Guardia troba que a les xarxes socials i als llibres especialitzats falta informació que interpel·li els homes, en el cas de parelles heterosexuals. "Hi ha referents molt interessants, sobretot llevadores, però l'enfocament és molt femení", assegura, i ho emmarca en el fet que fins ara l'home, tradicionalment, "sempre ha estat al càrrec d'aspectes que no tenien a veure amb la maternitat". Creu que les parelles no gestants se n'haurien de corresponsabilitzar molt més, però admet que no és fàcil: "Perquè no el gestem ni el sentim a dins". “Ens falta més informació per dur a terme un encaix més primerenc i sap greu no poder aportar més coses des del minut zero", diu. Tot i ser conscient, afegeix, que la mare és la figura "cabdal" en aquests primers mesos i cal donar-li suport en les seves decisions. En el seu cas, el pla de part el va esbossar ella i, després, tots dos el van debatre i perfilar.
Ara que el seu fill ja té tres mesos, constata que la figura del pare durant el puerperi continua relegada a un segon pla i es resumeix bàsicament a fer-se càrrec dels temes logístics, domèstics i a tenir cura de la mare: “I ha de ser així”. “Si la mare fa pit, tampoc pots fer gaire cosa més i és una mica frustrant, sobretot quan hi ha moments que veus la dona superada i voldries ajudar-la, però no saps com".
La psicòloga perinatal Paola Roig subratlla que la parella (pare o mare no gestant) té un rol importantíssim durant el postpart. “La mare gestant està sostenint una vida sencera a sobre seu, literalment i simbòlicament, i per poder fer-ho alhora necessita ser sostinguda. Tenir uns braços en els quals deixar-se caure. Saber que algú altre s’està fent càrrec de tota la resta”. És cert, reconeix, “que no és un rol protagonista, perquè el focus el té la parella mare-nadó, però sí que fonamental, perquè sense aquest rol la resta no funciona”.
Responsabilitat compartida
Guardia explica que es fa càrrec d’aspectes com treure-li els gasos i canviar-li el bolquer a l’Èric després que faci pit, banyar-lo o calmar-lo quan té moments de crisi. "I ara que la Bet es treu llet, la primera presa del matí l'hi dono jo, amb biberó, abans de marxar a la feina perquè ella pugui dormir d’una tirada les últimes quatre hores de la nit”. De tota manera, insisteix que és "difícil" trobar el lloc dins l’equació.
En aquesta paternitat cada cop més corresponsable, fer-se càrrec de les primeres cures del nadó (bany, rutines del son, biberó, primeres visites al pediatre, vacunes...) també caldria que fos la nova normalitat. Esther Vivas, autora de Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, creu que si bé cada cop hi ha més pares involucrats en la criança de la criatura des del naixement, "encara queda molt camí a recórrer perquè s’associa la maternitat a una responsabilitat de la dona que ha tingut la criatura, quan es tracta d’una responsabilitat dels progenitors, d’aquella família i, si anem més enllà, també hauria de ser social”. La també periodista i sociòloga advoca perquè les parelles s’informin de tot allò que envolta el procés de gestació, part, postpart i lactància "perquè de la mateixa manera que és fonamental saber tot això si ets tu la dona que ha de parir perquè et donarà més eines per transitar aquesta experiència, a l’altra part li aportarà més eines per acompanyar a transitar aquesta experiència”.
La Laura -nom fictici-, una de les coses que més va trobar a faltar durant el postpart va ser que la parella s'informés també de qüestions relatives a la lactància. "Semblava que només era cosa meva i quan van aparèixer els problemes hauria agraït que m'ajudés a buscar solucions, a buscar especialistes, a llegir informació per internet... en definitiva, a remoure cel i terra com vaig fer jo per intentar salvar la lactància". Però, en canvi, continua, "el que vaig trobar és algú que em deia que ho deixés córrer i que li donés un biberó, i aquesta no és l'ajuda que necessitava". "Em va decebre", afegeix.
Mostrar-se disponible, clau
Que la mare gestant sigui qui sosté el nadó durant la majoria d’hores no vol dir que l’altre progenitor no tingui un espai amb ell. De fet, afirma Roig, “és interessant que les parelles puguin gaudir també d’estones de pell amb pell, de portar el nadó i de nodrir-lo afectivament”. Tot i que les primeres setmanes el rol protagonista el tingui la mare, segons Roig “és capital" que la parella estigui disponible i a prop de mare i nadó. "Perquè el nadó també coneixerà el seu pare o l'altra mare a través de la mirada materna i a través de la seva disponibilitat i proximitat aquest altre progenitor també entrarà en el món emocional del nadó”. Aquest rol essencial, però no protagonista, sovint costa d’entendre i de sostenir perquè, com explica Roig, "no és fàcil ser present amb un nadó a qui potser li costa estar amb tu, prefereix la mare, plora i no saps com calmar-lo”. La psicòloga perinatal insisteix: “Serveix molt pensar en la importància d’estar disponibles ara perquè així, quan arribi el moment, tindrem un espai construït”.