Els fills han de ser progressivament més autònoms, i aquí hi entra el fet de desplaçar-se i quedar-se a casa sols. Però a partir de quin moment són prou grans per fer-ho? Com gairebé sempre, la resposta varia en funció de cada criatura, la família i les seves circumstàncies. “No hi ha una edat concreta, depèn molt de la maduració de la criatura, de les necessitats de la família i si prèviament s’han treballat habilitats o destreses que necessiten els fills per anar exercitant la seva autonomia i responsabilitat”, assegura la Sònia López, mestra i psicopedagoga. Els pares els han d'explicar com evitar els riscos i fer-los confiança de forma progressiva. Comenta que en aquells casos que la criatura potser no està preparada per anar a dinar sola a casa o marxar de l’escola per anar a extraescolars, però necessiten fer-ho perquè la família no pot acompanyar-los i no compten amb una xarxa propera que els pugui donar un cop de mà, en la mesura del possible, s’han d’anar preparant per incorporar el canvi. “Això suposa deixar-los el seu espai perquè aprenguin a desenvolupar-se autònomament, que adquireixin responsabilitats i els adults es quedin tranquils quan no puguin estar amb ells”, proposa.
Hi ha famílies que opten perquè els fills tinguin mòbil o rellotges GPS perquè avisin quan arribin i tenir-los geolocalitzats, “però així es creen dependències, tant pels adults com pels fills”, apunta López. Entén que la clau està a treballar la confiança, la responsabilitat i les possibles conseqüències. En Nahee (11) va sol pel carrer des que té onze anys. A 5è va demanar a la seva mare, la Natàlia, que deixés d’acompanyar-lo. El curs passat va començar a anar sol al matí, un trajecte de cinc minuts, de casa a la parada del bus escolar, per anar provant. I a la tarda ella seguia recollint-lo. Ara que fa 6è també torna sol a la tarda quan no té extraescolars. L’altre canvi que s’ha incorporat és que ara té mòbil: “Crec que encara és petit per tenir telèfon intel·ligent, li he comprat un Nokia 3610 amb el qual pot parlar, enviar i rebre missatges per si té qualsevol emergència”, comenta la mare. Ell està content, li agrada anar sol, diu que se sent una mica més gran i autònom.
Quan estan preparats?
Per l’Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora, les famílies sabran valorar l'edat adient per deixar anar els nens sols en funció de la distància i la perillositat dels espais que calgui recórrer, però considera que si el trajecte és senzill i segur sovint amb cinc anys ja en són capaços. En canvi, a la ciutat, per anar sols a escola haurien de ser una mica més grans, i l'edat sempre dependrà segons la distància i el tipus de trama urbana que calgui travessar, i si han d'agafar algun transport o no. Moltes vegades es descobreix el moment adient perquè l'infant diu "vull anar sol a escola".
En Mateu, de catorze anys, va començar a anar sol a l’escola quan tenia sis anys. “Llavors vivíem a Alemanya. Allà gairebé els obliguen a anar sols a partir de primer de primària”, recorda la seva mare, la Pilar. Explica que està tot organitzat perquè no suposi un daltabaix: els camins escolars funcionen de veritat, a principi de curs la policia està al perímetre de les escoles i a les famílies els donen un mapa per dissenyar el camí que farà cada criatura, cada nen té una armilla reflectant i les motxilles de l’escola també ho són, tothom respecta les normes de trànsit, i agrupen nens i nenes que viuen per la mateixa zona per anar plegats. Al curs següent ja vivien a Catalunya i van deixar l’hàbit. "Vivíem molt lluny de l’escola i no podíem anar a peu", explica. El curs passat, quan el segon fill, en Néstor, d'onze anys, feia 5è, anava caminant sol de l’escola al poliesportiu del poble els dies que tenia futbol. La Pilar va proposar a altres famílies que deixessin anar els nens junts pel seu compte. Al principi tothom era reticent, tenien por i no s’animaven, però de mica en mica es van anar sumant nens i al final eren una colla.
Preparem-los per ser més autònoms
1. Treballem la responsabilitat dels fills. Aprofitem perquè a casa vagin assumint responsabilitats en funció de la seva edat i capacitat, i a partir d’aquí estendre-ho a altres àmbits.
2. Deixem-los margeperquè vagin prenent la iniciativa. Abans de deixar-los sols, acompanyem-los i fem que vagin prenent decisions sobre com creuar o triar el camí per anar cap a l’escola i a casa. Parlem dels possibles problemes i perills que es poden trobar sense espantar-los.
3. Fem-ho de forma gradual. Les primeres vegades que els deixem sols a casa, temporalitzem-ho i anem ampliant el temps progressivament. Quan comencin a anar sols pel carrer, que provin trajectes curts i els vagin augmentant.
4. Recordem-los que confiem en ells i que són capaços de fer-ho bé. Així se sentiran més segurs. No oblidem que hem de donar-los l’oportunitat d’equivocar-se.
5. Preguntem-los com se senten. No donem per fet que ho tenen tot controlat, ocupem-nos de com porten aquestes noves experiències.
Rutines que fomenten l’autonomia
Si els fills s’acostumen que els pares sempre els llevin, no tenen l’hàbit de posar-se despertador i de cop d’un dia per l’altre s’han d’introduir canvis, serà molt més complicat que si es crea l’hàbit de llevar-se sols quan sentin el despertador, encara que estiguin acompanyats. Optar per un tipus de rutines o unes altres és el que fa que canalla amb nou anys pugui ser més responsables que altres amb tretze.
El que necessiten els fills per desenvolupar les seves habilitats és confiança i que els pares siguin conscients que poden fallar. “Cal considerar un marge d’error –proposa López– perquè també n'aprenen”. Explica que és normal que en aquest aprenentatge un dia es despistin parlant amb un amic i potser arribin una mica tard. Quan això passi, encara que els adults s’hagin espantat, hauran de parlar-ho amb tranquil·litat, que els fills s’adonin que s’han equivocat i es comprometin a fer-ho millor.
Superar les pors
Castellví aposta per animar els fills a caminar sols i a quedar-se sols encara que no ho vegin gaire clar: “De vegades cal donar-los «una empenteta» per poder-se formar com a persones capaces de fer més del que es pensen. Quan són capaços de fer coses pel seu compte, la seva autoestima pot créixer”, assegura. Per estar-se sols a casa, si un nen té recel s’hauria de començar per estones ben curtes i ampliar-les progressivament.
La Pilar reconeix que li fa més impressió deixar els fills sols a casa que si fan un itinerari pel seu compte, tant per les pors d’ella, que és conscient que poden passar molts accidents, com perquè el més petit, en Félix (7), és a qui més li costa i qui aguanta menys temps. Intenta anar-lo deixant estones i passar de deu a quinze minuts, perquè s’acostumi. Admet que el telèfon fix de casa ha estat útil moltes vegades. Tots tres s’han sabut el seu mòbil de memòria i quan ho han necessitat li han trucat. La Pilar reconeix que a vegades es pregunta on està el límit de què podrien fer i què no: “El seu pare sempre ha estat més valent i els ha animat a ser molt autònoms. Sé que a altres llocs del món menys segurs, les criatures van al seu aire des que són més petites, però a la nostra realitat els fills estan tan ultraprotegits, que a vegades dubto”, diu.
Castellví recomana que les famílies intentin evitar tenir més por del compte, que no sobredimensionin possibles perills a causa de la difusió de notícies escandaloses sobre fets extraordinàriament poc habituals. Explica que sobreprotegir suposa avançar-se a qualsevol petit imponderable que pugui sorgir. Malgrat que cal anar amb compte que l'excés de pors dels pares no es tradueixi en frens paralitzants pels fills, sí que se’ls han de donar instruccions per poder reaccionar en cas de problemes, sabent per exemple a qui poden demanar ajuda en cas de necessitat.