BarcelonaReunió d'inici de tercer curs de primària. La mestra comunica als pares que aquest curs, i per primer cop, no es posaran deures. Alguns pares es queixen perquè diuen que els ha costat molt que els seus fills agafin l'hàbit. Davant la pressió, la direcció opta per mantenir-los; això sí, opcionals. En el grup de WhatsApp d'una altra escola, les famílies s'organitzen per demanar al centre que els seus fills facin un concert de Nadal malgrat que la direcció ha decidit que sigui una activitat interna del centre.
I encara un cas més extrem, en una escola de Girona un grup de famílies envia una carta a la direcció per manifestar el seu malestar. Critiquen, entre d'altres, la forma en què s'ensenya. Càlcul mental: "Als nostres fills no els agrada gens, la majoria ens diuen que desconnecten". Ciències: "Quants projectes es fan relacionats amb les ciències? Si només us baseu en l'art". El "puto art", ja diuen les famílies. Escriptura: "No hi ha mai cap redacció. ¿Els ensenyeu realment a escriure, a treballar diferents tipologies de textos, a fer mapes conceptuals?" També critiquen la gestió de l'aula: "La feina dels mestres és controlar el grup classe i algun any no hem estat contents. Hi ha alumnes que s'han de tallar, no potenciar només els nens bons". O el nivell de coneixements dels alumnes: "Encara és hora que sapiguem realment el que fan a l'escola... Què han après els alumnes?"
Són tres exemples reals dels molts que es donen al llarg d'un curs escolar. En els últims anys, les famílies s'han implicat més en l'educació dels seus fills. Una implicació que de vegades, però, ve acompanyada d'exigències per canviar aspectes que no els agraden de l'escola. Però fins a on han d'intervenir les famílies a l'escola? Quin ha de ser el límit? Com ho gestionen els centres? N'hem parlat amb experts, equips directius, mestres i famílies.
La línia vermella, coincideixen tots els agents consultats, és el projecte educatiu. "El projecte educatiu és l’eix vertebral de qualsevol escola i s'acorda al claustre a partir de la diagnosi de com són els alumnes. A més es proposa al consell escolar, en què participen també les famílies, però no el decideixen elles", argumenta la Sílvia, directora d'una escola pública del Vallès Occidental, que ha preferit no donar el seu nom i cognom real. "Si està ben treballat i explicat, la família ja agafa un compromís a la jornada de portes obertes amb aquell projecte educatiu. Després no té sentit que el vulguin canviar", afegeix aquesta directora, que apunta que això acostuma a passar més en les escoles públiques que en les concertades o privades.
Tres tipus de famílies
Grosso modo, la recerca apunta que hi ha tres tipus de famílies: les altament implicades, les que veuen l'escola com un servei i les desvinculades. La Sílvia, directora d'una escola pública del Vallès Occidental, explica que les primeres són famílies que s'han informat i han llegit sobre educació i pedagogia i volen parlar-ne, participen activament i volen fer xarxa. Les segones són famílies que valoren l’educació però l’usen com un servei: "Deixo el meu fill, vull que tingui bons resultats acadèmics i estigui ben tractat, i marxo". I després hi ha les famílies que estan desvinculades, sovint per diferències culturals o motius socioeconòmics.
I la participació d’unes i altres a l'escola és molt diferent. "Si tens moltes famílies del primer grup, les has de limitar perquè es traspassen línies. Mentre que en el segon grup la vinculació amb l’escola passa per l’experiència del seu fill: per si està content o no, si treu bons resultats o si té conflictes, i no vol saber res del projecte educatiu o filosòfic del centre si no l’afecta. Mentre que en el cas del tercer grup les barreres lingüístiques i culturals dificulten la participació", assegura aquesta docent. Una assignatura pendent, admet Úrsula Garrido, membre de l'AFA de l'Escola Xirinacs, és integrar famílies d’orígens diversos per recollir "totes les experiències i sensibilitats".
Qui decideix?
Una de les últimes decisions que va prendre l'escola concertada Sadako, a Barcelona, va ser suprimir les disfresses per carnaval. "Vam explicar que provocaven una despesa econòmica a casa que creiem innecessària i que, si hi havia famílies que la volien comprar, ho podien fer igualment disfressant les criatures el cap de setmana", explica el director, Jordi Musons. La decisió, però, no va agradar a tots els pares i alguns van fer arribar el seu desacord. "Passa constantment que ens diguin què pensen o el que volen, i és important que ho comparteixin perquè ens ajuden a entendre què està passant fora de l'escola", admet el director. Ara bé, Musons també insisteix amb el blindatge del projecte educatiu. "Ha d'estar ben definit, hi ha d'haver un fonament pedagògic fort, ja que l'escola no pot anar d'un cantó a un altre per peticions puntuals de famílies", deixa clar. "És important escoltar els pares, però seria un error anar canviant de rumb de forma precipitada", afegeix.
La Sílvia coincideix que s'han de poder debatre algunes qüestions i demanar l'opinió a les famílies. "Però això no vol dir que s’hagi de fer com volen elles. Les famílies han d'estar com més implicades millor, però ha de quedar clar fins a on decideix cadascú", afirma. I posa un exemple: "Si ensenyem a llegir d'una manera o d'una altra les famílies no ho han de decidir". Reconeix que és "difícil" posar aquests límits però admet que, com a directora, arriba un moment que ha de dir: "Soc jo qui té la informació de com funciona tota l'escola (i no només un grup classe) i és la direcció qui decideix perquè és la responsabilitat que tinc amb la informació que tinc".
Per a una directora d'un centre concertat del Maresme que ha preferit mantenir l'anonimat, el problema recau en el fet que les famílies sovint confonen el terme atenció individualitzada: "Es pensen que a l'alumne l'hem d'atendre de manera singular, però això és impossible si parlem d'una escola amb 900 estudiants. Atendre de manera individualitzada vol dir generar protocols que s'acostin a grups de persones", aclareix. En aquest sentit el pedagog, mestre i filòsof Gregorio Luri matisa que l'escola ha caigut en una trampa al dir contínuament que "el centre és el nen". "Què passa? Que moltes famílies han entès que el centre és el seu nen, i no és el mateix", assegura. Segons ell, si cadascú té clares les seves funcions, "no cal posar límits sinó salvaguardar l'interès prioritari, que és el nen".
Com ho viuen els mestres?
La intervenció dels pares arriba també fins als docents. La Laura és mare i mestra de primària d'una escola pública de Barcelona on les famílies participen molt: "A les festes, a les activitats i projectes de classe i a les comissions, algunes de les quals són mixtes". Però troba a faltar més empoderament dels mestres per defensar el projecte educatiu. "Hem de defensar que prenem aquestes decisions perquè som els professionals que ens dediquem a això, tenim les dades i considerem que és el que s’ha de dur a terme, ja que sinó [aquest qüestionament constant] fa trontollar com treballem", argumenta.
I constata que aquestes ingerències han anat a més en els últims anys. En part, perquè l’educació i la criança preocupen més a les famílies. "Ens hem passat de frenada. Abans es confiava plenament en la tasca dels docents i actualment no. Ara sembla que tothom sap de criança i d'educació i tothom intenta que es porti a terme el seu ideari", assegura. La Sílvia afegeix que acaba sent un exemple d'hiperpaternitat traslladada a l'escola: "Les famílies no són capaces de limitar el mòbil dels seus fills però sí de venir a dir-te a tu si els alumnes tenen poques o massa pantalles i com ho has de fer". El que és desitjable, afirma la directora, és que les famílies comparteixin "la voluntat educativa amb l’escola i es vinculin amb ella", però "respectant els límits". "És com si qüestiones el metge que t’ha d’operar d’apendicitis, Per molt que hagis llegit d’apendicitis, hi ha una part de criteri professional", reivindica. La clau, diu, és "la confiança" de les famílies en el projecte i en els docents. "Deixar marge a la professionalitat de l'equip pedagog, que és qui té els coneixements", afegeix la directora del centre concertat del Maresme.
Resultats de l'informe PISA
Musons assegura que tampoc hi ajuda que els docents estiguin constantment assenyalats per tot allò que no funciona en l'educació. "Som una figura molt feble. Si l'educació d'aquest país estigués entre les millors d'Europa segurament hi hauria menys demandes, però com que tothom ha estat alumne tothom creu que pot opinar", assegura.
Els mals resultats de l'últim informe PISA i el relat dels mitjans de comunicació han generat, segons els docents consultats, un clima d’incertesa que ha propiciat que les famílies encara qüestionin més l’escola. "Hi ha certa inseguretat i neurosi entre els pares, que estan més angoixats pels seus fills però també perquè l'increment d'incertesa [sobre el futur dels seus fills] és real", argumenta Luri.
També perquè, en alguns casos, els mètodes d'aprenentatge d'ara disten molt dels de la generació que ja són pares. "De sobte veus famílies molt preocupades per si s’està arribant al nivell o no, i això denota certa ignorància. Anem a modes i no ens fixem en l'essència dels projectes educatius, que són molt cuidats i elaborats, i aquesta por dels pares es transmet en inseguretat a les escoles", opina la Laura.
Falta de comunicació
Ara bé, les escoles també fan autocrítica. El director de l'Escola Sadako reconeix que part d'aquests desacords amb les famílies són per les dificultats que tenen els centres a l'hora de comunicar-s'hi. "Els canals de comunicació amb els pares no són tan senzills, perquè encara que s'informa no sempre tenen temps de llegir tots els comunicats", admet. És per això que Musons és partidari de crear espais per trobar-se les dues parts o comissions. "No sempre sabem explicar-nos", reconeix la Sílvia. "Potser les famílies no entenen com es treballen les matemàtiques i potser s’ha d’explicar d’una altra manera", afegeix.
La gran pregunta per a Lidón Gasull, directora de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya (aFFac), és com s'han d'implicar les famílies amb l'educació del seu fill. Coincideix amb els directors que amb temes pedagògics els centres s'han de limitar a informar dels canvis als pares. "D'una banda, la família ha de poder preguntar, escoltar i entendre el procés d'aprenentatge del seu fill però no forçar un canvi. I, de l'altra, part de la feina del claustre és explicar a les famílies com s'ensenya. Si les dues parts entenen el seu paper no hauria de ser traumàtic", admet la portaveu de les famílies.
Per a Úrsula Garrido, membre de l’AFA de l’Escola Xirinacs de Barcelona, l'AFA hauria de vetllar, sobretot, per l’escola pública en general. "Les famílies han d’estar informades i poder incidir. No en el procés pedagògic però sí en qüestions econòmiques, extraescolars, la gestió del menjador, coses que tinguin a veure amb el barri...". Reconeix, però, que a vegades es poden passar de frenada i, si bé l’AFA pot ser el canalitzador de "malestars o inquietuds", no és el seu paper opinar de mètodes pedagògics. De fet, l'Escola Xirinacs es va crear fa només set anys i al principi eren només 48 famílies. El fet d'aixecar el centre des de zero va fer que contínuament es fessin reunions de pares amb la direcció. "Hi va haver moments en què les famílies van voler intervenir massa fruit de l’entusiasme i l’emoció de crear una escola i la direcció es va adonar que potser estàvem fent coses que no tocaven i ens va recordar el paper de cadascú", recorda.
Explica que com a AFA no han hagut de gestionar conflictes per l’aprenentatge, tot i que reconeix que hi ha famílies inquietes que "no es fiquen tant en com s'ensenya sinó en el resultat: «feu-ho com vulgueu però ha d’acabar sabent sumar i llegir»". També creu que als centres educatius innovadors és més fàcil i és "gairebé un acte reflex" posar primer en dubte el mètode quan les coses no van bé, sigui això o no, mentre que "a l'escola més tradicional és més difícil qüestionar el que es porta fent fa 40 anys".
El moment d'escollir escola
Que hi hagi famílies que sobrepassin el paper que els pertoca, assegura Gasull, comença en part en el moment de l'elecció de l'escola dels fills. "Se'ls diu als pares que tenen dret a escollir el centre en funció de la seva metodologia i això fa que les famílies ens acabem creient que sabem quin és el millor projecte educatiu per als nostres fills, quan en realitat qui ho sap és un professional de l'educació", puntualitza. "És normal, doncs, que un cop a l'escola algunes famílies es vegin empoderades per qüestionar la metodologia del centre", reflexiona. En aquest punt Gregorio Luri deixa clar que, si es fomenta l'autonomia de centre, també s'ha de fomentar la llibertat real d'elecció d'escola: "I si et toca una escola que té un projecte amb què no combregues?", es pregunta.
A aquest context s'hi ha de sumar, tal com apuntava Musons, el desprestigi que està vivint la professió de docent. "Falten professionals i cada cop s'obren més filtres per aconseguir-los", lamenta Gasull. I enmig d'aquest clima la portaveu de les famílies coincideix amb la directora del centre del Maresme: els constants canvis educatius per part del govern espanyol i el departament d'Educació no ajuden gens. "Es llança un missatge que qualsevol experiment s'hi val, avui fem una cosa i demà una altra. Però els països que triomfen han fet de l'educació una qüestió d'estat. Els canvis han de ser més lents, duradors i fer-los en un terreny ferm", apunta Gasull. El col·lectiu recorda que s'està treballant amb menys recursos que mai i cada cop és més difícil atendre els nens. Per això lamenten que l’única queixa de les famílies sigui cap a l’escola i no cap a l’administació: "Quan és el moment de queixar-nos ens trobem molt sols. Quan hi ha vagues o protestes les famílies no s’hi adhereixen i m'agradaria que se sumessin a aquesta lluita", diu la mestra de primària. Úrsula Garrido hi està d’acord: "L’educació no és només cosa del departament de torn, dels mestres i de la direcció de l’escola: incumbeix a tota la societat".
"Sempre som els mateixos"
La participació de les famílies a l’escola es fa, generalment, a través de les AFA, i són un actiu important. "Que les famílies formin part de l’escola construeix moltíssim. Fa comunitat i vincle, es construeixen relacions, els nens veuen que els seus pares en formen part i les famílies poden aportar la seva experiència laboral i personal", valora la Sílvia, directora d'una escola pública del Vallès Occidental. Sovint, les famílies també arriben allà on no ho fa l’administració, com ara en la gestió de la biblioteca escolar o la renovació d’espais. També tenen un paper cabdal en la reivindicació de millores per al centre.
Però la gran majoria d’AFA es queixen del mateix: falten voluntaris per a les comissions. "Són les mateixes famílies a totes les comissions i la majoria de participants són mares", diu Úrsula Garrido, membre de l'AFA de l'Escola Xirinacs. "Costa molt trobar voluntaris perquè anem de bòlit. Tens fills, treballes i la gent vol temps per a l’oci i, a més, no hi ha interès. És una cosa que passa a tot arreu, la vida associativa cada cop costa més", opina.
El pedagog Gregorio Luri considera que la participació de les famílies a l'escola hauria de ser "sempre voluntària" i no culpabilitzar els que no fan. "No s'ha de jutjar mai els pares que no participen, perquè no saps si s'han aixecat a les 4 del matí i arriben cansats a la nit. Si no, es crea un narcisisme participador. No s'han de fer comentaris tipus «és que sempre som els mateixos». Hi ets perquè vols, ningú t'hi obliga. Perquè això crea dinàmiques estranyes i l'escola és de tots i no és de ningú", argumenta. Tampoc creu que les famílies hagin de participar "necessàriament" a l'escola. "I, en contra del que diu tothom, tampoc han d'anar en la mateixa direcció, perquè escola i família tenen missions diferents". Segon Luri, les famílies volen ser "perfectes" i triar escoles "perfectes". I això no és possible. "Família i escola han de ser prou bones", conclou.