Els llibres que Gabriel Ferrater t'hauria regalat (o prohibit) per Sant Jordi

Barcelona"Poden, els catalans d'avui, abandonar el català com a llengua literària?", es preguntava Gabriel Ferrater a l'article Madame se meurt..., escrit el 1953, en plena postguerra. Dotze anys després donava una conferència sobre el Nabí de Josep Carner a la Universitat de Barcelona, la primera d'una sèrie que analitzaria autors com J.V. Foix, Víctor Català i Josep Pla.

Els textos es van incloure al Curs de literatura catalana contemporània,que Empúries va acabar publicant el 2019 i que va tenir com a precedent l'edició de Tres prosistes el 2010. "Ferrater és un autor amb molta obra submergida –comenta l'editor del volum, Jordi Cornudella–. Ha anat apareixent a través de la transcripció de conferències, de les cartes a amics i de la publicació dels informes de lectura".

Després d'afirmar que Maria-Antònia Salvà, Josep Sebastià Pons, Marià Manent o Joan Salvat-Papasseit són "poetes apreciables però de segona categoria", Ferrater es va centrar en quatre autors que considerava superiors: Carles Riba, J.V. Foix, Guerau de Liost i Josep Carner.

"A la nostra literatura hi ha hagut una inflació de les mediocritats i una deflació de les veritables excel·lències", deia als estudiants el 29 de novembre del 1965. El cas de Carner va ser ambivalent: se'l va inflar "en la seva mediocritat (primera època)", i se'l va desinflar, en canvi, "en la seva excel·lència". Ferrater es va centrar en l'anàlisi de Nabí (1941), poema on l'autor, a través de la història del profeta Jonàs, reflexiona sobre l'exili. Nabí és la culminació d'una trajectòria literària prolífica en què, segons Ferrater, Carner va saber omplir el buit entre la poesia del Renaixement i la del segle XIX. "Va fer el que no van fer tots els poetes entre Aribau i Maragall, perquè cap d'ells no era tan competent ni tenia, ni de molt lluny, la seva capacitat creadora", assegurava.

"Quan va arribar a Barcelona des de Reus a principis dels 50, Ferrater havia estudiat a fons Josep Carner i Ausiàs March i se sabia la poesia de Carles Riba de memòria", afirma Marina Porras, que ha publicat recentment l'antologia de Ferrater Donar nous als nens (Comanegra, 2022), aplec d'entrevistes, textos sobre literatura, pintura i llengua i correspondència de l'autor.

"Riba és realment un poeta molt revolucionari en la poesia catalana", explica Ferrater en una de les conferències universitàries, abans de precisar per què: en un moment en què el realisme tornava a estar molt ben considerat, la revolució de Riba era, precisament, que es tractava de "l'únic poeta no realista" que havia tingut Catalunya. En comptes d'escriure sobre fets concrets –i partint de vivències–, "reduïa la seva experiència humana i vital a les coses essencials". "L'experiència que ell volia resumir era una experiència molt real i molt personal, però la volia despullada de tot el que era accessori", precisa Ferrater. Entre els llibres preferits de l'escriptor hi havia els dos lliuraments d'Estances i Tres suites.

Joan Ferraté va editar diversos llibres amb materials inèdits sobre el seu germà Gabriel, entre els quals hi va haver Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987), conferències que es poden llegir també a Curs de literatura contemporània. Hi afirmava: "La generació representada arquetípicament per Foix i per Pla es caracteritzava per ser la primera generació d'escriptors catalans que va preferir la seva expressió personal per damunt de, diguem-ne, l'expressió d'una idea de servei al país i d'organització col·lectiva".

De proses com les que integren KRTU (1932) en remarcava "l'efecte de fantasmagoria a base d'enorme precisió" i el seu antiromanticisme: "Elimina essencialment la intimitat de la participació personal del poeta". Ferrater dividia la poesia de Foix en el classicisme de Sol, i de dol (1936) i el barroc de Les irreals omegues (1949).D'aquest últim llibre escrivia que s'ha jutjat "pixant fora del test". "L'error ha estat de creure que era pur surrealisme, en el sentit que s'ha entès el superrealisme: com una mena de poesia buida, sense cap sentit", sentenciava.

Entre el 1961 i el 1972, Ferrater va escriure nombrosos informes de lectura per a editorials com Seix Barral –que va arribar a dirigir editorialment– i l'alemanya Rowohlt. Va escriure sobre autors com Vladimir Nabokov, Jack Kerouac, Junichiro Tanizaki i Carmen Martín Gaite, i d'aquests textos Península en va publicar l'antologia Noticias de libros (2000), que recull 255 d'aquests informes.

"Podia arribar a ser molt contundent", diu Jordi Cornudella. De Brazil on the move, de John Dos Passos, Ferrater va escriure: "El llibre no és tan repugnant com ridícul; i, per desgràcia, no sé trobar-hi un consol millor". De Tiempo de silencio, de Luis Martín-Santos, va afirmar: "Un país de rates, poblat de persones que són com rates. Així veu Martín-Santos el seu país, Espanya".

No tots els informes de Ferrater eren negatius. Entre els autors que va salvar hi ha Susan Sontag, Allan Sillitoe i Hjalmar Söderberg, de qui va acabar traduint Doktor Glas al castellà el 1968 i convertint-se en el descobridor de l'autor suec a la Península.

Els tres prosistes dels quals Gabriel Ferrater es va ocupar durant les conferències del 1967 són Joaquim Ruyra, Josep Pla i Víctor Català, pseudònim amb què es coneixia Caterina Albert. De Ruyra va escollir La parada (1919); de Pla, El quadern gris (1966); de Català, Solitud (1905), un dels cims del Modernisme.

Ferrater rebutjava anomenar Víctor Català pel nom de ploma. "Valdria més que hi renunciéssim tots al més de pressa possible, perquè és un pseudònim ridícul", assegurava. De la novel·la en va fer una anàlisi psicoanalítica que, periòdicament, és motiu de polèmica: "És una mena d'al·lucinació eròtica, per una part, de l'autora però, per altra banda, del seu personatge". Ferrater afirmava també que hi ha una novel·la que s'assembla molt a Solitud, que va ser "produïda en les mateixes condicions" i que és "molt més gran": Cims borrascosos, d'Emily Brontë.

Gabriel Ferrater va escriure diverses entrades de la Gran Enciclopèdia Catalana. Entre elles hi havia la de Charles Baudelaire, que igual que l’autor de Les dones i els dies va compaginar l’escriptura de poesia (Les flors del mal) amb la crítica d’art i nombrosos papers íntims, recollits en part a El meu cor despullat. "La importància històrica de l'obra poètica de Baudelaire és extraordinària –opinava–: com una plataforma giratòria que ha donat una orientació nova a tota la poesia occidental".

Afegia que l'autor "és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat de Victor Hugo, però és també l'iniciador d'una nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la bellesa en el sentit grecollatí".

Uns anys abans de la publicació dels informes de lectura de Ferrater, Antártida i Empúries van editar el volum Escritores en tres lenguas (1994), on hi havia 56 articles inèdits de Ferrater sobre autors de tres tradicions literàries: l'anglosaxona (Henry James, Joseph Conrad, W.H. Auden), la francesa (La Fontaine, Diderot, Proust) i l'alemanya (Trakl, Kafka).

Ferrater va traduir en català per a l'editorial Proa El procés, que es trobava entre els nombrosos inèdits que Franz Kafka va demanar a Max Brod que cremés. A Escritores en tres lenguas lloava la decisió de publicar "les tres novel·les incompletes", però en canvi lamentava que es valoressin els relats que van aparèixer a títol pòstum "de la mateixa manera" que els que Kafka va publicar en vida. "Són molt inferiors –escrivia–. La confusió estètica barrejant tots dos grups –continuava– ha afavorit una deplorable tendència, fent que es vegi més a Kafka com un profeta que com un artista, i també a buscar interpretacions edificants, més o menys esotèriques".