La lliçó que ens va donar la nostra filla

GironaLa Isona, la nostra filla, va néixer el 22 de desembre del 2022, el dia de la loteria de Nadal, a Girona. Va haver de ser traslladada d’urgències a l'hospital de la Vall d’Hebron a causa d’una hèrnia diafragmàtica amb diagnòstic postnatal. Aquest ensurt ens va fer viure la maternitat des d’un punt de vista molt diferent; se’ns van desmuntar totes les expectatives, però vam aprendre el significat real de la paraula superació.

És difícil expressar tots els sentiments que ens van envair quan vam rebre la notícia. De fet, com a mare he viscut una ambivalència d’emocions que mai hauria pensat que podien coexistir. D’una banda, l’alegria amb cada bona notícia de la salut de la Isona i la il·lusió de cada avenç que assolia la nostra petita. Mentre que, d'altra banda, la por i la incertesa em paralitzaven i em feien sentir que no estava a l'altura de la situació.

Quan va néixer la Isona, teníem el convenciment que ens havia tocat el primer premi de la loteria. De fet, és clar, comptàvem amb una cosa que ens pensàvem que era certa i segura: el naixement a prop de Nadal, tot havia d’anar bé, tres quilos dos-cents, una alegria inexpugnable. Però les coses es van torçar i el premi va ser un altre. Més gran, encara.

Amb la seva arribada, la nostra petita ens va ensenyar que si hi havia algú amb ganes de viure, era ella. Perquè els inicis no són fàcils i menys si has de començar a l'UCI de nounats de la Vall d’Hebron, però l’atzar té aquestes coses; és aleatori, et sorprèn i t’agafa desprevingut.

Somriures sota la mascareta

Però si parlem de loteria, podem dir que, malgrat la situació, ens van tocar els millors premis, perquè vam rebre un amor desmesurat; persones que feien 100 quilòmetres per abraçar-nos o portar-nos un tàper, els auxiliars, les infermeres i els metges que van cuidar la nostra filla amb tanta cura i tendresa, els cirurgians que un 26 de desembre ens feien el millor regal de Nadal o l’empatia de tots aquells que, en situacions semblants, ens animaven a la sala del cafè amb un somriure que s’intuïa sota la mascareta.

L’única certesa que tinc respecte de la maternitat és que és un procés complex per definició, en què conviuen sentiments salvatges i de supervivència i, alhora, et sents més vulnerable que mai. Tanmateix, es complica encara més si alguna cosa no surt com esperaves, i és que és difícil remuntar les expectatives, però amb una mica de paciència es pot aconseguir.

Ara que ja fa un any de tot plegat, m’he adonat que en tot aquest procés també he après a escoltar-me més i sobretot a ser amable amb mi mateixa. Després d’un llarg camí, puc afirmar que plorar és sanador i necessari, que es pot abraçar la tristesa perquè no tingui una connotació tan negativa, que l’acompanyament emocional d’un professional és imprescindible i que a la sanitat pública fa falta inversió en el servei d’atenció psicològica perinatal, la Lívia és excel·lent, però ella sola no ens pot atendre a totes.

Abans d’acabar, vull aprofitar aquestes quatre línies per donar les gràcies a tots els que vau cuidar sobretot de la Isona, però també de nosaltres. Tenim una família i uns amics que ens donen suport en tot i ens aguanten quan estem a punt de defallir, però sobretot tenim uns professionals sanitaris de qualitat, mai n'estarem prou agraïts.