Quina és la novel·la més radical de Mercè Rodoreda?

BarcelonaA principis dels anys seixanta, Mercè Rodoreda (1908-1983) treballava des de l'exili a Ginebra en dues novel·les: una d'elles, Colometa, va acabar sent La plaça del Diamant (1962), que no va trigar a convertir-se en el llibre més emblemàtic de l'autora, i al cap dels anys també en un dels més traduïts de la literatura catalana; l'altra era un projecte enigmàtic, estrany i inquietant que l'autora reprendria al final de la seva vida, La mort i la primavera (1986).

"Rodoreda va escriure La mort i la primavera amarada de l’eclosió de les segones avantguardes i del millor cinema i literatura europeus després de la Segona Guerra Mundial", explica Neus Penalba (Tarragona, 1982) a punt de fer les maletes per instal·lar-se a Filadèlfia, on a partir del curs que ve hi ensenyarà literatura catalana a la universitat, després d'haver-ho fet a Cambridge, París i Lió. Llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona, Penalba ha dedicat els últims anys a estudiar a fons "la novel·la més radical" de Rodoreda, i el resultat ha valgut la pena: Fam als ulls, ciment a la boca (3i4, 2024) ha merescut l'últim premi Joan Fuster d'assaig i permet resseguir l'accidentat periple del llibre fins a esdevenir una de les novel·les indispensables de l'autora, al mateix temps que en proposa una triple lectura, plena de matisos i enlluernadora.

"Vaig acabar teoria de la literatura sense que cap professor hagués mencionat mai Rodoreda –recorda–. Semblava un pecat llegir-la a la universitat. Era una autora que quedava relegada a la secundària, en el millor dels casos". Penalba, que n'havia llegit Mirall trencat (1974) a l'institut, quan ja era professora associada a la Universitat Rovira i Virgili va voler tornar a l'autora amb La plaça del Diamant. "És una novel·la més fosca del que ens han venut, sobretot arran de l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Sílvia Munt", assegura. Descobrir la vida de la Natàlia, la Colometa, a la Barcelona de postguerra la va animar a continuar, i en va llegir El carrer de les Camèlies (1966) i el volum que reuneix tots els seus contes. "El 2011 vaig trobar per atzar a les prestatgeries d'una biblioteca un llibre de Rodoreda del qual no havia sentit mai a parlar abans i que portava per títol La mort i la primavera –explica–. La novel·la em va produir un impacte emocional enorme. Recordo la sensació d'angoixa, de manca d'aire, mentre la llegia. Un cop acabada em vaig fer dues preguntes. La primera era: «Què volen dir, tots els rituals que apareixen al llibre?». I la segona: «Com pot ser que aquest llibre l'hagi escrit Mercè Rodoreda?»"

Bellesa i malestar

A partir de llavors, Neus Penalba va emprendre un viatge cap a les arrels d'aquella història plena de bellesa, però també de malestar. El narrador de La mort i la primavera és un noi de 14 anys que explica la idiosincràsia del poble, situat en un lloc i un temps indeterminats, on viu acompanyat del seu pare i la marastra. La força de les glicines eleva les cases dels vilatans, que viuen pendents d'un senyor tancat en una casa "amb l’espadat cobert d’heura que a les tardes d’acabament d’estiu semblava una onada de sang", escriu Rodoreda. Als afores del poble hi ha un bosc en què cada arbre allotja un difunt (abans que mori se li obre la boca i se li entafora un raig de ciment); a les dones embarassades se'ls embena els ulls per reprimir el seu desig; cada cert temps, després d’un sorteig, un dels vilatans és forçat a travessar el poble per sota, arrossegat pel riu, i quan en surt queda totalment desfigurat o fins i tot perd la vida.

"Rellegint el conjunt de l'obra de Rodoreda t'adones que La mort i la primavera és la seva novel·la més radical, però no és cap bolet –afirma Neus Penalba–. La violència explícita que hi trobem connecta amb la que també apareix a El carrer de les Camèlies, en alguns capítols de Mirall trencat o en contes com La salamandra i Una fulla de gerani blanc". Mercè Rodoreda va presentar una primera versió de La mort i la primavera al premi Sant Jordi a finals de 1961, i no el va guanyar, igual que havia passat anteriorment quan havia optat al mateix guardó (tot i que llavors encara portava el nom de Joanot Martorell) amb La plaça del Diamant el 1959 i Una mica d'història, una versió primerenca de Jardí vora el mar, el 1958. Abans de tenir forces per tornar a aixecar novel·les, durant els anys 40 i principis dels 50 Rodoreda havia escrit sobretot contes i poemes, però també havia pintat quadres, influïts per l'expressionisme, el surrealisme i el primitivisme. Tots tres elements tenen una importància ressenyable a l'hora de construir el món líric i terrible de La mort i la primavera.

Una novel·la sobre la carn i els ossos

"Rodoreda va continuar treballant en La mort i la primavera fins, com a mínim, el 1963. Llavors la va deixar estar, però la va reprendre als anys vuitanta, poc abans de morir –fa memòria Neus Penalba–. Contràriament al que s'ha dit, no és una novel·la concebuda en una etapa final, sinó que pren forma durant els anys creativament més importants de l'autora". Així i tot, Rodoreda es va adonar aviat que "un llibre així no podia ser acceptat a la Catalunya d'aleshores". A la correspondència amb el seu editor, Joan Sales, es pot resseguir el contrast entre la visió de l'un i de l'altra: "Sales li diu que el que pretén fer és una novel·la allunyada de la realitat, que no té res a veure amb la gent de carn i ossos, encara que sigui un llibre que va literalment de carn i ossos". Quan, el 1964, al cap de tres anys de no comentar-n'hi cap detall, Rodoreda hi torna, Sales li proposa que escrigui "una altra Colometa", perquè l'èxit de La plaça del Diamant ja és aclaparador. "Sales li estava demanant que prostituís el seu projecte creador i Rodoreda, que era molt hàbil, li va acabar entregant El carrer de les Camèlies, en què la protagonista, Cecília Ce, s'acaba prostituint".

A Fam als ulls, ciment a la boca, Neus Penalba recorda com d'important era, per a Rodoreda, el projecte de La mort i la primavera. El 1961 havia escrit a Sales: "Us donaré una de les novel·les més importants que s'hauran escrit a Europa". Mercè Rodoreda es comunicava amb el seu editor des de Ginebra, "amb els ulls, el cap i el cor plens d'una sensibilitat que com a creadora ha construït a París la dècada anterior", escriu Penalba al llibre. Sales rebia les cartes en "aquella Barcelona grisa que ja no és europea, que no només ha estat reprimida, sotmesa i humiliada pel franquisme, sinó que entre el 1939 i el 1949 ha viscut també un procés de suplantació del sistema cultural català i de la seva hegemonia intel·lectual".

Els tabús de l'incest i el suïcidi

Entre les possibles influències de Rodoreda mentre treballava en el llibre hi havia la de l'estructuralisme. "Una de les lectures del llibre que proposo és antropològica –diu Penalba–. Eren anys en què l'estructuralisme tenia molt de pes a París, i una de les revistes de capçalera d'Armand Obiols [llavors parella de Rodoreda] era Les temps modernes, on escrivia sovint Claude Lévi-Strauss". L'influx de l'autor de Tristos tròpics es manifesta a La mort i la primavera, en què apareixen dos tabús "que Lévi-Strauss va estudiar a fons: l'incest i el suïcidi". En el cas de Rodoreda, un i altre punt són crucials per entendre la novel·la, encara que l'incest sigui "lingüístic": la marastra del protagonista en realitat no hi té cap lligam familiar.

Joan Sales no va editar mai La mort i la primavera. Mercè Rodoreda va morir el 13 d'abril de 1983 i l'autor d'Incerta glòria el 12 de novembre del mateix any. Va ser Núria Folch qui va confegir, a partir del material que havia deixat l'autora, la versió de la novel·la que va publicar per primera vegada Club Editor el 1986. El text va passar sense pena ni glòria, i a més va ser criticada per la família de Rodoreda. Una dècada després, Carme Arnau en va presentar la primera edició crítica (1997) amb la intenció de fixar filològicament el text, però va ser esmenada per una nova edició, feta per Arnau mateixa i Jordi Cornudella, presentada el 2008, coincidint amb el centenari del naixement de Rodoreda.

Inacabada però no incompleta

"És una novel·la inacabada, però no incompleta –defensa Neus Penalba–. La versió de Núria Folch és la que ha tingut més impacte, la més llegidora i la més coherent narrativament. S'ha traduït a diverses llengües [entre les quals hi ha l'anglesa (2009), la sueca (2021) i la turca (2022)] i ha estat reeditada recentment, per Club Editor [2017]". En aquell moment, coincidint amb la tensió creixent entre Catalunya i Espanya provocada pel procés d'independència, l'editorial barcelonina, dirigida per Maria Bohigas, va presentar La mort i la primavera com una novel·la sobre "la sedició".

"La paraula sedició no apareix enlloc de la novel·la –comenta Penalba–. L'epíleg que va escriure Arnau Pons és brillant i estic d'acord amb moltes de les coses que hi diu, però discrepo amb el fet que el poble del llibre sigui un lloc on no hi ha un cel possible". Una de les lectures de La mort i la primavera que proposa Penalba a Fam als ulls, ciment a la boca és l'espiritual. "Hi ha moltes referències metafísiques en l'obra de Rodoreda –continua Penalba–. La Cecília Ce d'El carrer de les Camèlies col·lecciona àngels i descriu la seva primera experiència sexual a partir d'una sèrie de metàfores sobre les ànimes i la lluna. Més tard trobem el fantasma de Maria a Mirall trencat, i el conte Semblava de seda [1978] ens explica l'aparició d'un àngel. Fins i tot al final de La plaça del Diamant, quan la Natàlia veu que comença a ploure, imagina que es faran tolls i que en aquests tolls s'hi banyaran els ocells i barrejaran el fang i el cel". Per a Penalba, la mixtura entre el que és "material amb allò més alt i espiritual" marca la narrativa de Mercè Rodoreda. "Hi ha tanta bellesa com crueltat", afegeix.

Els lectors catalans del 2017 van estar molt més disposats a llegir La mort i la primavera, i el llibre es va convertir en un petit fenomen editorial. El seu ritme i el flirteig amb els gèneres fantàstics –o més aviat amb el folklore primigeni– també batega en noves veus literàries com les d'Irene Solà i Pol Guasch. "Rodoreda està molt més de moda entre els joves de 20 anys que quan jo tenia aquesta edat –diu Neus Penalba–. Hi ha multitud de mems i stickers d'ella amb ulleres de sol postisses i frases com «Soc la reina de Catalunya i ho saps». La cultura pop ho acaba fagocitant tot: ho hem vist amb multitud d'escriptors, des de Virginia Woolf a Franz Kafka. El problema és que convertint Rodoreda en una gracieta torna a fer-se una apropiació cursi de l'autora. Ara es pretén que les noies de menys de 30 anys la llegeixin a través de missatges cuquis, sense tenir en compte que és l'escriptora més seriosa i rellevant de les lletres catalanes. L'operació que jo hi veig no és només de rejovenir-ne l'obra, sinó un exemple més de masclisme cultural".