Digue'm quants anys té el teu fill i et diré què pot fer a casa

BarcelonaParar la taula, vestir-se, fer-se el llit, posar els plats al rentaplats, preparar-se la motxilla de l'escola, quedar-se sol a casa, ordenar l'habitació, tenir el lavabo net, passejar el gos o anar a l'escola sense la companyia dels pares són algunes de les moltes responsabilitats que de mica en mica han d'anar assumint els infants. Però el gran dubte és quan han de començar a assumir-les i per quin ordre. "Dependrà de les capacitats de cada criatura i del seu moment evolutiu, però en general van molt més avançades del que ens pensem els adults i hi ha hàbits que poden assumir des de ben petits, com portar els bolquers a les escombraries o parar la taula", explica Roger Ballescà, coordinador del Comitè d'Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Maria Elias, psicòloga clínica i experta en primera infància a l'àrea de salut mental de l'Hospital Sant Joan de Déu, va més enllà i diu que s'ha de començar a treballar entre els 18 i els 30 mesos. "És quan es desenvolupa el sentit de l'autonomia, quan l'infant s'adona que pot actuar de manera independent i que les seves accions tenen unes conseqüències, com per exemple que si tira una cosa a terra es trenca". I insisteix que assumint aquests hàbits, a banda d'aconseguir que els infants siguin més responsables i ajudin a casa, també fa que es desenvolupin com a persones perquè ser autònom fa augmentar la confiança i l'autoestima, desenvolupa el pensament crític i augmenta l'automotivació.

Fins que arriben als 6 anys els agraden aquestes tasques, perquè les perceben com si fos un joc, explica Maribel Martínez, psicòloga especialista en teràpia breu estratègica i directora del Centro de Terapia Breve. Són responsabilitats com ara desvestir-se i posar-se el pijama, ajudar a preparar l'esmorzar o donar de menjar el gos [mireu el gràfic]. Però cap als 7 anys hi ha un punt d'inflexió i comencen a practicar el que es coneix com la llei del mínim esforç: busquen excuses per no preparar-se la roba de l'endemà, per exemple, o per no posar els plats al rentaplats.

Per evitar aquesta situació, Elias recomana anticipar-s'hi abans no aparegui aquesta conducta. "És important que se sentin reconeguts com a éssers autònoms que poden prendre decisions i alhora tenen responsabilitats, per això s'han de valorar els seus petits esforços i que no tinguin la sensació que ho fan perquè ho diuen el pare o la mare", apunta.

Conseqüències immediates i proporcionals

¿Però què han de fer els pares si els fills acaben incomplint les seves tasques? Tant Martínez com Ballescà coincideixen a dir que hi ha d'haver unes conseqüències, "en aquest cas negatives". Tots dos matisen que no és el mateix que un càstig: "Si no vas a treballar, la conseqüència és que et faran fora de la feina: doncs si un nen no recull l'habitació, es pot quedar una tarda sense televisió", puntualitza Ballescà, que també és psicòleg, formador i supervisor clínic de l'Hospital Sagrat Cor de Martorell.

Les conseqüències, continua Martínez, han de ser "immediates i proporcionals". "Si no ha ordenat l'habitació un dia és excessiu deixar-lo sense televisió durant una setmana, tindria més sentit que, per exemple, fos una tarda", comenta la també autora del llibre ¿Cuántas veces te lo tengo que decir? (Arpa). Depenent de l'edat, tal com recull el llibre, les conseqüències en cas que facin les tasques poden ser: estar deu minuts més jugant al parc, poder sortir amb els amics, fer crispetes el divendres i veure una pel·lícula junts, tenir una petita paga setmanal o jugar deu minuts més a un joc que al pare i al fill els agradi. "No es tracta de comprar-los res especial ni fer-los regals, senzillament que tot allò que tenen, puguin continuar gaudint-ho o no segons el seu comportament", deixa clar l'autora.

Pel que fa a la immediatesa, la psicòloga recorda que els infants tenen un concepte del temps molt diferent del dels adults i quan són petits encara més. "Per a un nen, esperar cinc minuts pot ser una eternitat i una hora jugant, un minut. És per això que alerta que si no ha fet els deures un dimarts, no té sentit dir-li que el dissabte següent no anirà al cinema perquè aquell dia no se'n recordarà del que va passar dimarts i, encara pitjor, dimecres pot ser que tampoc els faci perquè ja sap que s'ha quedat sense cinema.

Quedar-se sol i anar a l'escola

Dos dels dubtes que més es repeteixen entre els pares és quin és el moment de deixar-los sols a casa i d'anar a l'escola sense la seva companyia. A partir dels 10 anys -asseguren els experts- ja poden estar estones sols. Però quan es quedin sols, els pares han d'evitar dir-los frases com "no has de tenir por" o "no pateixis", perquè solen generar l'efecte contrari. ""El més aconsellable és explicar-li que l'estona que estigui sol pot tenir una mica de por o angoixa, però que els pares tornaran de seguida i el proper cop segur que ja no tindrà aquestes emocions", recomana Ballescà. En el cas d'anar a l'escola, Martínez és partidària que al principi el nen vagi uns metres per davant dels pares perquè tingui la sensació d'anar sol i adquireixi les eines per resoldre qualsevol eventualitat. "L' edat en què comenci a fer-ho dependrà de si viu en una gran ciutat o en un poble, però a l'ESO (a partir dels 12 anys) ja solen anar a l'escola sense la companyia dels pares i, si és un municipi petit, als 10 ja ho podrien fer".

Però què passa quan a un infant no se li han derivat hàbits des de petit? "S'ha de fer una posada al dia de les responsabilitats que encara no té i establir unes normes consensuades amb els progenitors", apunta Martínez, que també deixa clar que la primera d'aquestes normes en tots els trams d'edat ha de ser respectar els pares. "Sense aquesta premissa no aconseguirem tota la resta, perquè estableix els valors de la família".

Hiperprotecció

El canvi de criança dels últims anys cap al model més respectuós ha tingut conseqüències negatives pel que fa a l'adquisició de responsabilitats. "Els últims estudis alerten que a les criatures els donem menys tasques significatives i això els comportarà un retard de la seva autonomia en l'adolescència", apunta Elias. Per a Martínez i Ballescà hi ha "hiperprotecció" dels pares. "L' únic que s'aconsegueix és transmetre al menor que és incapaç de fer certes coses i això, a la llarga, serà una desprotecció per a ell, l'invalidarà", asseguren.

Paradoxalment, aquesta hiperprotecció topa amb la rapidesa que tenen els adults perquè els nens creixin. "Per una banda, tenim pressa i els vestim com si fossin grans, però, per una altra banda, no els volem donar responsabilitats", apunta Martínez. L'altre aspecte que també han d'evitar els progenitors, segons aquesta experta, és caure en la permissivitat per intentar fer canviar els fills d'opinió quan no volen fer una tasca. "És vàlid que ho intentem, però al final es tracta de posar límits", conclou Martínez.