Ramon Gener guanya el premi Ramon Llull amb ‘Història d’un piano’
El debut en la novel·la del músic i presentador s’endú els 60.000 euros per "un viatge de redempció a través de la música"
BarcelonaEl so vellutat d’un piano de cua que venien en una petita botiga del barri de Gràcia és l’origen de la novel·la que ha guanyat el 44è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull. L'autor és el músic i presentador Ramon Gener (Barcelona, 1967), que debuta en la novel·la amb aquesta Història d’un piano, "un viatge de redempció a través de la música que explica per què som com som i per què la música pot salvar-nos a tots", afirma.
"Si la música pot salvar-nos, la literatura també. I aquest llibre ha salvat el jurat. Hem tingut la sensació de trobar un tresor, un llibre majúscul. És una novel·la molt ben construïda, amb molta subtilitat, molt emocionant, i ens fa prendre consciència del passat recent i de com ens ressona ara. És un llibre que té un to elevat, jo hi he trobat moments d’èxtasi i de catarsi. No és un llibre de temporada, és un llibre per sempre", ha sentenciat Gerard Quintana, membre del jurat al costat de Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Carme Riera i Emili Rosales. La novel·la de Gener s’ha imposat a cinquanta originals. El guardó està dotat amb 60.000 euros i es publicarà el 6 de març en català a Columna, en castellà a Destino i també en portuguès.
Un piano que 'parla'
"Hi ha un ritual que faig cada dia quan em llevo al matí. Abans de fer res, baixo a la biblioteca i dono el bon dia al piano, l’obro i el deixo obert fins que me’n vaig a dormir", ha explicat l’autor, que conversa amb l’instrument. Un dia va tenir la sensació que el piano li demanava que expliqués la seva història. "Quan el vaig comprar estava en molt mal estat, estava destrossat, però era la marca que volia. Així que quan vaig tenir quatre calés el vaig restaurar i en van sortir algunes coses interessants, com el número de sèrie, que ens va revelar la seva edat, i va aparèixer una cosa insospitada dins el piano, que ningú no s’imagina ni allà ni enlloc", ha explicat Gener. El piano era un Grotian-Steinweg construït a Brunsvic (Alemanya) el 1915, amb el número de sèrie 31887.
Aquella pista va ser el tret de sortida per començar una recerca, juntament amb la seva dona, cap a la fàbrica alemanya on es va construir el piano, i d’allà a resseguir tota la història de l’instrument. "Soc un personatge del llibre –explica Gener–, però no és autobiogràfic. En realitat, és una biografia de l’instrument i de tots els que l'han envoltat durant més d’un segle. Tot el que passa és totalment real, els noms són reals, però allà on no arriba la realitat que has aconseguit descobrir, has d’omplir els forats amb ficció", ha revelat. El periple portarà el lector per Alemanya, França, Anglaterra, Polònia i, finalment, Barcelona, en una botigueta on el posa a la venda el misteriós polonès Janusz Borowski. El piano ha estat testimoni dels moments crucials del segle XX, amb les dues guerres mundials com a esdeveniments centrals, i retroba els personatges que viuen (i moren) al seu voltant. "Un piano és una màquina del temps, és un objecte per recordar els que ja no hi són", ha afirmat.
Una cara popular
Ramon Gener havia tingut una trajectòria musical com a baríton però, quan es va retirar, es va convertir en una cara popular gràcies als programes televisius de divulgació musical com Òpera en texans a TV3 i després en diversos canals del món amb This is opera, This is art i Això no és una cançó. En aquesta última dècada, Gener ja havia publicat llibres, però sempre d'assaig musical, com els títols Si Beethoven pogués escoltar-me (2013), L’amor et farà immortal (2016) i Beethoven, un músic sobre un mar de núvols (2020). "Aquest m’ha costat déu i ajuda", ha confessat l’autor: "Com em va dir un amic, escriure un assaig o un guió és navegar per un llac i escriure una novel·la és navegar a mar obert". "El navegant sap navegar. És un viatge pel temps molt ben construït", ha certificat el membre del jurat Carles Casajoana.
De tota manera, Gener no ha marxat del seu territori conegut, la música i el seu poder inigualable. "No hi ha ningú al món a qui no li agradi la música. És allò de Nietzsche: Sine musica nulla vita, sense música la vida seria un error. La música serveix per a tantes coses! Té el poder de redempció. Té el poder de parlar a tothom i també a cadascú de nosaltres, perquè quan sona una cançó sentim que ens apel·la només a nosaltres, i ens fem nostra aquella simfonia o aquella sonata, i passa a formar part del nostre imaginari particular i col·lectiu", ha explicat, amb el seu caràcter expressiu tan conegut. I, malgrat això, ha admès davant el jurat i la premsa: "Mira que em dedico a parlar, però avui em costa que em surtin les paraules".
