Viatge a Raroia, l’illa de l'expedició Kon-Tiki

RaroiaLa llanxa motora avança a tota velocitat per la gran llacuna, solcant una prima estela blanca sobre les aigües turqueses. A proa, la silueta d’un motu, un petit illot, es va engrandint fins a distingir-ne clarament la franja de sorra fina i la mitja dotzena d’altes palmeres que destaquen per sobre dels arbustos que en cobreixen la superfície. Uns minuts després la barca afluixa la marxa i s’atura just al costat de la platja. M’aclapara l’emoció quan salto a l’aigua i, avançant uns metres, arribo a trepitjar la sorra fina, plena de petits fragments blancs de corall i petxines. Aquest és un lloc amb què he somiat des de petit, quan vaig quedar impactat per la lectura de l’expedició Kon-Tiki. Fa 75 anys, sis escandinaus de llargues barbes i pell colrada pel sol van trepitjar aquesta mateixa platja després d’haver navegat durant 101 dies sobre un rai de troncs des de la costa del Perú per provar una teoria agosarada: que els polinesis venien d’Amèrica del Sud. Aquí, a l’atol de Raroia, una de les illes de l’arxipèlag de Tuamotu, a la Polinèsia Francesa, van acabar el seu periple. "Em sentia aclaparat. Vaig caure de genolls i vaig enfonsar els dits de les mans en la sorra seca i càlida", va escriure el cap de l’expedició, Thor Heyerdahl.

S’havien embarcat al port del Callao el 28 d’abril de 1947 i, empès principalment pels corrents marins, el rai va travessar mig oceà Pacífic. Després de més de tres mesos i uns 6.980 quilòmetres de navegació, el Kon-Tiki va acabar embarrancant a la costa coral·lina de l’atol. M’hi arribo i, quan veig com les ones encrespades de l’oceà espeteguen contra el corall, m’adono que va ser un miracle que cap dels sis tripulants acabés malferit: el lloc és ple de roques punxegudes i tallants capaces d’esquinçar la pell com si fossin bisturís. El rai sí que va quedar malmès, però la seva tripulació va aconseguir salvar gran part de les provisions i equipament, entre altres coses la ràdio, que els va servir per comunicar al món que havien arribat a Polinèsia. Heyerdahl va provar la seva teoria, però la genètica va acabar desmentint l’origen sud-americà dels polinesis, que provenen en realitat del sud-est asiàtic. Heyerdahl es va equivocar, però l’expedició Kon-Tiki segueix sent una de les grans aventures del segle XX i a Noruega Heyerdahl és considerat un heroi nacional.

Un estret sender em condueix fins al centre del petit motu. Per damunt del meu cap veig uns quants xatracs blancs que sobrevolen les capçades dels cocoters. Al centre d’una clariana oberta entre els matolls hi ha l’única construcció de l’illot: un monument de pedra amb una placa en record de l’expedició Kon-Tiki. Al darrere, mig estripades pel vent i el pas del temps, voleien un parell de banderes en homenatge als sis escandinaus: una de Noruega i l’altra de Suècia. El petit motu amb prou feines fa setanta metres de diàmetre, però em poso a la pell dels sis nàufrags i entenc les paraules després de tants dies a la mar de Bengt Danielsson, l’antropòleg de l’expedició i l’únic suec a bord: "El Purgatori ha estat una mica humit, però el Cel ha resultat més o menys tal com me l’imaginava".

Deixo l’illa de la Kon-Tiki i m’enfilo a la llanxa de nou per a anar cap a Garumaoa, l’únic poble de Raroia, situat a l’altre costat de la llacuna. M’hi han dut la Tiratu i la Hurirau, un parell de noies empoderades que han decidit marxar de Tahití i venir a viure a Raroia per a dedicar-se a la pesca, un ofici tradicionalment masculí. Mentre la Hurirau és dreta a proa, controlant la presència d’esculls coral·lins, la Tiratu maniobra la llanxa i la condueix cap a un dels indrets de pesca que tenen controlats en una aplicació del mòbil amb GPS. Quan arribem a una gran karena, una zona de corall baix que aflora quasi a la superfície de l’aigua, les noies paren el motor, llencen l’àncora i preparen les canyes.

Busquen sobretot el mérou marbrée (Epinephelus polyphekadion), un serrànid que pot arribar a fer 90 centímetres de llarg i que aquí és molt abundant. La Tiratu obre un pot de vidre on guarda uns trossos de pota de pop que ha caçat prèviament, n’agafa un bocí, el clava en un ham i el llança a l’aigua. No han passat ni deu segons que la llinya ja es sacseja. La Tiratu fa una estrebada i ràpidament recull el fil al carret. La recompensa és un mero de tres pams de llargada que lluita en va per desfer-se de l’ham. La riquesa d’aquesta llacuna és tan gran que en una hora ja han pescat una dotzena de peixos i les dues noies se senten satisfetes. De tornada al seu illot, on els pares de la Hurirau tenen una cabana de pesca, les dues noies tallen els peixos en filets nets que fiquen dins de bosses de plàstic i les congelen en grans baguls alimentats per plaques fotovoltaiques. Els seus clients són diversos restaurants xinesos de Papeete, la capital de la Polinèsia Francesa, a l’illa de Tahití, a 740 quilòmetres de Raroia. Cada dimecres les dues noies recorren els sis quilòmetres de llacuna que les separen de Garumaoa, l’únic poble de l’atol, i embarquen el peix congelat a l’avió setmanal d’Air Tahiti.

Quan torno al poble i veig la vintena de cases espargides entre els parterres de gespa i a l’ombra de les palmeres em sembla estar veient les mateixes fotografies en blanc i negre que hi ha als dos llibres de Bengt Danielsson que he dut. El suec va tornar el 1950 a l’illa per passar-hi un any i mig estudiant la població nativa i va acabar escrivint una tesi doctoral i un altre llibre més divulgatiu, La isla de la Kon-Tiki, publicat per Juventud. Aquests dos volums permeten conèixer com era la vida a l’illa ara fa més de setanta anys, i faciliten la comparació amb la vida actual en una illa tan allunyada que no és turística.

Però de canvis n’hi ha: ho noto de seguida quan visito l’església diumenge. L’estilitzat edifici de maons i teulat de xapa metàl·lica segueix sent el més alt de l’illa, però ja no capta tants feligresos. A l’època de Danielsson tothom a l’illa anava a missa els diumenges: era el lloc de trobada setmanal. Les famílies s'hi reunien amb les seves millors gales per comentar les últimes xafarderies o, simplement, intercanviar impressions. Ara amb prou feines una trentena de persones omple l’església quan entren dos escolanets, seguits per dos homes amb casulla. No són capellans ni estan ordenats: són els katekitas, seglars formats per poder dirigir els serveis religiosos, fins i tot per distribuir el pa i el vi sagrats, però sense capacitat per exercir cap dels sagraments.

"Hem de compartir el capellà amb altres illes, així que el reservem per als actes més importants", em diu Jean-Paul Teto, el katekita que ha fet el servei. El capellà ve un o dos cops l’any, per la qual cosa els batejos, confirmacions i casaments s’acumulen en els pocs dies en què és a l’atol. Em presenta el Havini Teheipuarii i la Carine Hiti, una parella que té data per casar-se la pròxima vegada que vingui el capellà. Aleshores celebraran les núpcies en una festa multitudinària a la qual convidaran tot el poble i, com és tradició, menjaran tortuga cuita en un forn soterrat.

El Havini em convida a visitar els seus avis, Temuriaroha i Kahura, una tendra parella que passa el dia asseguda a l’ombra del jardí de casa seva. Amb 83 anys, Temuriaroha és un dels últims testimonis vius del pas de la Kon-Tiki. Li ensenyo les fotos dels llibres de Danielsson, que porto fotocopiades, i reconeix a tothom posant nom a aquelles cares de fa setanta anys. Em respon emocionat: en tota l’illa no hi ha fotografies tan velles i aquells parents i amics semblaven haver-se perdut en els temps. Els regalo les fotografies i ells, al seu torn, m’abracen i m’engalanen amb un collaret de petxines. L’avi veu la foto d’un nen, Rogo Tokoragi, i li veig una llàgrima a la galta. Era el seu millor amic, i amb ell van descobrir diverses llaunes de la Kon-Tiki a la platja de Garumaoa, empeses pel vent des del lloc del naufragi. M’explica també una anècdota sobre això: algú va obrir una d’aquelles llaunes, que era de melmelada, però desconeixent-ne l’ús i pensant que era cola, la va fer servir per mirar d’enganxar les soles de les sabates, que tenia una mica obertes. No va ser fins al cap d’una estona, quan va veure que tenia els peus plens de formigues, que va adonar-se que allò probablement era comestible. L’alcalde d’aleshores, pensant que devia haver-hi algun vaixell a l’altra banda de la llacuna, va enviar diverses canoes a investigar i va ser així que van trobar els escandinaus, dues setmanes després d’haver naufragat.

Dies després, m’entrevisto amb Marcel Hiti, l’alcalde actual i net de l’alcalde que va rebre la Kon-Tiki. M’ensenya l’Ajuntament, un edifici de dues plantes que comparteix espai amb la petita consulta mèdica. A l’època de la Kon-Tiki, a l’illa hi vivien 127 persones. En l’actualitat, tot i que el cens apunta cap a 150 habitants, una tercera part són adolescents que passen tot el curs escolar a Makemo i Tahití, de manera que realment són molt pocs al l’illa i cadascú ha de fer una mica de tot i ser autosuficient. Per exemple, en Havini ha construït la seva pròpia llanxa amb taulons de fusta, i darrere l’Ajuntament un grup de veïns s’ha organitzat per tenir cura d’un hort de verdures que complementen la dieta de peix i coco que segueixen i que són els ingredients principals de cada àpat.

El coco segueix abundant en aquesta illa, com a l’època de Danielsson. De fet, és el motiu pel qual el Marcel ha arribat tard a la cita. Nu de cintura cap amunt i amb tot l’abdomen i els braços tatuats que li brillen de suor, s’ha excusat mentre es posava una samarreta atrotinada dient que «havia estat fent copra». La copra és la polpa blanca del coco assecada. S’embala en sacs i els vilatans la venen com a font d’ingrés al vaixell de càrrega que visita l’illa un cop al mes.

Demano al Marcel si em pot ensenyar com es prepara. Agafem unes bicicletes elèctriques de l’Ajuntament i anem per un camí de sorra fins una mica més enllà de la pista de l’aeroport, on en un cobert de palla vora la llacuna té les seves eines: una destral per tallar els cocos i una espècie de cullera esmolada per a separar-ne la closca. Davant el cobert hi ha una taula improvisada amb canyes i, a sobre, desenes de closques de coco partides per la meitat exposen la seva carn blanca al sol. «Amb només unes hores cada dia pots guanyar força diners», em diu, sense mencionar que el preu està subvencionat pel govern.

Alguns habitants de Raroia es gasten els diners guanyats així en l’única botiga de tot l’atol, el magasin de Gérard Charlot, que infla els preus dels productes aprofitant-se del monopoli. Hi compro una bossa de firi firi, uns bunyols de farina que fa la seva dona Vaea, i mentre soc a la petita botiga entra una dona amb una bossa plena d’ampolles buides de cervesa Hinano. Les ve a canviar per ampolles plenes i marxa en silenci. En Gérard em mira resignat: "Hi ha gent, aquí, que no sap gastar-se els diners en res més. Els treballadors de les tres granges de perles de la llacuna també beuen força el cap de setmana, quan venen al poble a descansar i estar amb la família". Potser ara beuran més que mai, penso, perquè un parell d’aquestes granges les han tancat a l’espera que obrin la frontera amb la Xina, ja que els operaris que empelten les perles són d’allà i no han pogut venir, cosa que impossibilita el funcionament de les granges.

Pocs dies abans de marxar visito l’escola. Només hi ha tretze alumnes, d’entre tres i onze anys, però estan entusiasmats amb la visita d’un estranger, i el professor, Jean-Jacques Moevai, els ha de calmar una mica. Els explico la història de la Kon-Tiki, que desconeixien força i els pregunto què volen ser de grans. Potser sense saber-ho, tots responen oficis que no podran exercir a l’illa. El despoblament futur sembla inevitable però després, quan hi parlo una estona, el Havini m’assegura que no és així: "Els joves volen sortir i anar a Tahití, on descobreixen que hi ha molt més al món que Raroia. Però quan maduren s’adonen que enlloc no trobaran la tranquil·litat, la riquesa i la qualitat de vida que hi ha aquí". I aleshores tornen. I segurament serà així. Raroia difícilment canviarà en els pròxims anys, i potser seguirà sent, com fa 75 anys, aquella illa sobre la qual Heyerdahl va escriure: "Bengt tenia raó, allò era el paradís".