Raül Balam Ruscalleda: "La primera droga que prens és amb la teva família"

BarcelonaRaül Balam Ruscalleda (Sant Pol de Mar, 1976) és cuiner i fill d’una nissaga restauradora com n’hi ha poques en aquest país: els seus pares són Carme Ruscalleda i Toni Balam. El 2013 va ingressar en una clínica de desintoxicació de la cocaïna, l’alcohol i altres substàncies. Aquesta experiència es pot veure al documental Camí lliure, que va ser la llavor del llibre que acaba de publicar gairebé deu anys després: Enganxat (Columna). El llibre, coescrit conjuntament amb la periodista Carme Gasull Roigé, narra sense filtres l’infern que suposa tenir aquesta malaltia i com n’ha sobreviscut. Actualment dirigeix el restaurant Moments de l’Hotel Mandarin Oriental de Barcelona, que ostenta dues estrelles Michelin. També gestiona la cuina d'El Drac de Calella de l’Hotel Sant Jordi Boutique i la del Sant Pau a Tòquio, així com la direcció del Cuina Sant Pau, a Sant Pol de Mar.

Explica'm què és un addicte.

— Un addicte no deixa de ser un malalt. Un malalt que té una tara al cervell, on els transmissors de plaer no connecten bé.

En el llibre deixes bastant clar que en aquest país tenim un problema amb l'alcohol i dius una frase que pot semblar gruixuda: "Els meus primers camells van ser els meus pares".

— Et faré una pregunta jo a tu. Si l'alcohol és una droga, ¿a tu qui va ser el que et va donar la teva primera copa? ¿O encara que fos mullar-te els llavis?

Devia ser en un dinar familiar, suposo...

— En un àmbit familiar. O sigui que la primera droga que et vas prendre va ser amb la teva família. Sona gruixut, però és una cosa molt normal en aquest país. Tenim molt normalitzat l'alcohol, i que els nens el tastin. Jo no estic dient que s’hagi d’implantar la llei seca, perquè si hi ha una prohibició encara hi ha més ganes de fer-ho. Però sí que hi ha d'haver una educació. Jo dic aquestes paraules que sonen tan gruixudes perquè la gent en sigui conscient. Sentim parlar del camell i ens ve una imatge d'una persona obscura en una plaça amb poca llum, en un raconet, on la gent va passant i que et va proporcionant droga. Però, esclar, l'alcohol també és una droga.

Seguint amb l'alcohol, ¿per què arrufen el nas a molts llocs quan dius que no vols beure alcohol?

— Perquè es veu estrany. Potser als restaurants cada cop es veu més gent que no pren alcohol, això sí. Jo tinc amics que per decisió pròpia no volen prendre alcohol i és una batalla que al final acaben cedint i tenint una copa a la mà perquè els deixin en pau. Jo ho acabo aviat: "No, no prenc alcohol". Si hi insisteixen: "Jo soc addicte, soc alcohòlic". A partir d'aquí, esclar, tothom et deixa en pau.

Hi ha gent que et diria que tu formes part d'un sector, el de la gastronomia, on hi ha molta droga.

— I en el periodisme, i en la política, i en el transport... és que n'hi ha tot arreu. El que passa és que estic en un sector que fa més soroll, però n’hi ha la mateixa. Si ara féssim una enquesta aquí dins [senyala la cuina del Moments], jo hi tinc un personal jove, responsable, que treballa. Del que fa fora de la feina, no en tinc ni idea, però jo no n'he vist cap col·locant-se ni borratxo per fer un servei. Al contrari, hem d'estar molt concentrats. El que passa és que la gent en té una percepció errònia.

Al llibre agafes la frase de la dimensió desconeguda: "Li pot passar a vostè".

— Crec que l'estigma, la idea preconcebuda del que és un addicte, no encaixa realment amb el que representa aquesta malaltia i fa que no vegis que la mestressa de casa pot ser també un addicta. Jo ho era perquè el meu cervell tenia una tara, però una persona que en faci un abús també pot desenvolupar i crear una dependència. I de dones n'hi ha moltíssimes. Dones que porten anys en un sofà que no es poden aixecar perquè tenen depressió, potser s'ha d'anar al fons de la qüestió, perquè jo he estat amb senyores així i ara tenen una vida totalment normal.

Imagina't que tu estàs en el paper d'un familiar que vol ajudar un familiar addicte. Quin consell li dones?

— És molt difícil. L’addicte, fins que no toca fons, no es deixa ajudar. En l'ingrés t'ensenyen a practicar l'amor dur. La família, per molts disbarats que facis, sempre et recull, i és un error. Potser t'han d'abandonar perquè acabis de tocar fons i perquè puguis arribar a un ingrés. Allà les sessions de teràpia amb família van molt bé, encara que la meva no va venir gaire. En aquestes teràpies s’hi expliquen els disbarats que havíem fet, perquè un addicte té una realitat distorsionada al 100%. La família també sana a l'escopir-ho, perquè els addictes desesperem. Arriba a tenir odi cap a nosaltres perquè som destructors.

Parlem d'eines per sortir-ne. Primer vas anar a petar una psicòloga que no et va ajudar.

— Gens. Jo feia temps que veia que necessitava una solució i vaig buscar a Google un lloc que t'ajudessin a treure l'addicció. Però els addictes som els reis de la mentida. Jo hi anava només a deixar unes substàncies, les altres no. Però vaja, tampoc sabien gaire de què anava el tema. Fins al dia que em van dir que portés una foto de quan era petit. I llavors van començar a buscar qui era aquell Raül que era feliç, i què li havia passat. Buscar per què tu consumeixes. I al final no hi ha perquès. No hi ha culpables. No consumeixes perquè tens una mala mare o tens una mare molt exigent o tens una mare que passa de tu. Al final sempre són excuses que et dones a tu mateix. Ho fas perquè el teu cos ho necessita. Quan arribem a la clínica és molt fort perquè tots anem amb les mateixes excuses. Al centre em van dir: "Tu consumeixes perquè ets un malalt i prou". Després hi ha un procés molt llarg per aprendre a interioritzar que estàs malalt.

Quin factor pot fer saltar les alarmes?

— Has de tocar fons. I quan ho fas, les alarmes ja han saltat feia temps. El que passa que no hi havia informació. Pensàvem que era la millor manera de fer-ho així. Potser pensàvem que, esclar, pobre Raül, és l'estrès de la feina. Esclar, pobret. Jo havia agafat una depressió, entre cometes, i tenia la baixa. Perquè en teoria descansés i estigués tranquil. Però així es va disparar el consum. I la Mercè [la seva germana] un dia va venir a casa i va dir: "Se li ha escapat de les mans". Vivia com un animal. Si al final hagués sigut aquest, és una destrucció molt heavy. I llavors és quan van venir a casa els pares, i van dir: "Què fem?" Aquella tarda mateix ingressava.

Per com descrius la teràpia i la vida a l’Institut Hipòcrates, on vas ingressar, entenc que aquest tractament deu ser molt car.

— És car perquè és un tractament privat. Malauradament no està a mans de tothom. Jo vaig tenir la sort que he tingut pares que han treballat molt, s'han fet la seva vida i ho van poder gestionar. Però és molt trist que si tens una malaltia, l'OMS ho tracta com una malaltia, les institucions no hi facin res o molt poca cosa.

Quan tu t'adones que tens un problema, vol dir que t'has fos, probablement, tots els diners que tens.

— Sí, jo vaig ingressar amb deutes. No tenia res. Vaig tenir la sort de la família que tinc. La família treu els calés d'on sigui. Hi ha addictes que la família els ha fet demanar un crèdit per pagar-se el tractament i que avui encara l'estan pagant. Pensa que allò era un hospital obert 24 hores al dia. Allà tenies infermeres 24 hores al dia. És un seguiment molt intens. Vaig tenir teràpies de referència fins fa 3 anys. Primer hi vas cada dia, menys els diumenges. I llavors cada dijous fins que et diuen que n'hi ha prou. Després segueixes amb contacte amb els companys, però sí que arriba un moment que ja fas la teva vida.

Parla’m de la fase de la vergonya, que arriba durant el tractament.

— És que és molt estrany que sentis vergonya quan t'estàs recuperant i hi estàs posant remei. És un llast que la gent sàpiga que estàs fent un tractament. Però jo m'enrecordo d’escenes amb la meva mare l'últim carnaval. El meu nas devia ser un espectacle. Jo me'n recordo la cara de la meva mare, que em mirava. Això va ser dues setmanes abans d'ingressar. I allà no sentia vergonya. En canvi, quan t'estàs curant en sents molta. Sents vergonya el primer dia que vens a treballar. Sents vergonya de com et mirarà la gent. És la mateixa malaltia que t'està venent: "No te’n sortiràs".

Al llibre dius que la societat no està preparada per l'addicte recuperat. En què ho notes?

— Se'ns veu com estranys. Als Estats Units, si una empresa busqués un treballador, els que arribarien a finalistes serien addictes recuperats. Per la manera que porten la vida. Tenen una vida més ordenada, són molt complidors. Aquí et posarien a la cua. És veritat, però, que cada cop es parla més de malalties mentals i cada cop més gent pública està explicant que ha passat això. Conec una noia de fa molts anys que em va dir: "Gràcies a tu i al que has explicat, jo he pogut fer les paus amb el meu pare, que es va morir. Pensava que era una mala persona. I ara he entès que potser sí que estava malalt". Sempre ho hem vist com un vici: "S'ho ha buscat ell". Però la gent no s'ho busca. Tots hem experimentat. Tots. Potser a casa meva, la meva germana i jo, hem experimentat el mateix. Però la meva germana avui dia és mare, té dues filles, té un negoci, té una vida superordenada.

¿Tu creus que el fet de ser d'una família coneguda t'ha beneficiat?

— Sí. Jo ho tenia molt clar. Me n'he d'aprofitar per explicar-ho al món. Jo soc molt conscient que molta gent no ho entendrà i que el titular que anirà primer serà el dels "primers camells". Però crec que he de fer-ho.

Tu has fet una altra cosa per donar un cop de mà, a banda d'explicar-ho, que és proposar receptes alternatives al llibre. No sabia que un addicte no pot menjar maionesa o quètxup perquè porten vinagre.

— No som conscients de fins a quin punt l'alcohol està present a la nostra vida. A tot arreu. Pensa que jo encara avui dia no tinc alcohol a casa meva per les ferides.

Però l'alcohol a la cuina és molt present.

— És la discussió eterna amb la meva mare. "És que s'ha evaporat", diu. Ja, però és que en porta. Sí que en podríem prendre perquè s'ha evaporat. Però el cap, aquest fiscal, ho sap. Això, aquesta informació, m'aniria directa al cervell. Allà hauria començat la recaiguda. Un altre dia seria una cervesa zero zero. Esclar, jo hauria dit que no, però aquest cervell em dirà: "Eh, l'altre dia vas prendre un rostit que duia alcohol i no et va passar res, perquè es va evaporar". Un altre dia te'n vas a un lloc i et diuen: "Vols un còctel sense alcohol?" I t'ho ficaran amb una copa ben maca i tot. I al final crees tantes informacions d'alcohol que un dia et dirà, avui toca.

I es pot viure havent d’estar-hi sempre tan pendent quan ets cuiner?

— Sí, esclar que sí. No passa absolutament res. Fem servir alcohol a moments per cuinar? Sí, però jo no ho tasto. Tinc la Jèssica, tinc en Juan, tinc la Clàudia, que m'ho tasten. M'he de fiar de les seves boques. Un dia fèiem un arròs amb picada de pescadors. I jo estic servint aquell arròs i dic que és fort de gust. No m'agradava la textura, ni el color... però jo no l’havia tastat. I la meva mare quan el tasta diu que és fort de gust. "L'has de tastar", em diu. I jo dic: "No te'l tastaré perquè porta alcohol". I dic: "Te'l faré sense alcohol". I la mare diu: "No, perquè la picada de pescadors porta alcohol". I l'altre dia vam fer la picada de pescadors sense alcohol, i va dir: "Avui és de 10 punts". Dic: "Doncs mira, avui no porta alcohol. El que passa és que avui l'he tastat". I demostra que la picada de pescadors es pot fer sense alcohol. Unes peres al vi? No, no les podràs fer mai. Perquè són peres i vi. Però pots fer un púding de pera, un pastís de pera, gelat de pera...

Molta gent no entendrà que te'n surtis en un entorn on hi ha tantes trampes per tantes bandes.

— No són trampes, sinó que és la meva feina. ¿I la reposadora d'un supermercat que hagi d'omplir de begudes la lleixa? És que és el mateix. Al final has de tenir molt clar on et porta això. Jo tinc molt clar que si un dia torno a beure no tindré la vida que porto ara que em fa molt feliç. I tot això m'ho ha donat haver fet un tractament, perquè abans potser tenia el mateix però no ho valorava.

Et fa por una possible recaiguda?

— No em fa por, però li tinc molt de respecte. Sé que no puc badar.

El que t'ha donat la malaltia és un nivell d'autoconeixement brutal.

— Jo sempre penso que seria molt guai que tothom ho pogués fer almenys tres mesos de la seva vida. Dedicar-te exclusivament a tu, a conèixer-te a tu. El que menys coneix una persona és a un mateix. Sonarà molt pedant, però jo ara m'agrado. I abans em molestava tot de mi. No m'agradaven els meus cabells, no m'agradaven els meus ulls, no m'agradaven les meves entrades, no m'agradava el meu cul, no m'agradava el meu nas, no m'agradaven les meves mans petites... I quan fas aquest tractament et dediques a tu i a dir: "És que el que hi ha". Ets una persona malalta i ho seràs tota la vida, i acceptes que el que és, és, i quan tot es posa a lloc et deixa de molestar.

El 5 de març farà deu anys que vas entrar a rehabilitació. Què faràs?

— El 5 de març cau en diumenge aquest any. Jo normalment els 5 de març pujo teràpia, aquest any ho faré el dia 6. També em tatuaré el palet que em marcarà els 10 anys. Per a mi és el dia més important de l'any, més que el meu aniversari. El dia que vas néixer, no en vas ser conscient, però soc conscient del que va passar el dia que vaig ingressar.

La celebració consistirà només en anar a teràpia?

— Sí, i compartir-ho amb els meus companys. És veure on era jo fa deu anys. Perquè veig els ingressats allà i veig com de malalts estan. La realitat distorsionada que tenen. I t'hi veus. I tu estàs molt bé, però et va molt bé recordar que vens d'allà.