(Re)descobrir una obra mestra

“Gràcies a en Pau Vadell i Vallbona, que me la va recomanar amb vivor, vaig devorar la trilogia d’Almandaia. Tant la seva potència èpica com la seva tel·lúrica i marítima escriptura, amarada de lirisme, em varen impressionar i meravellar. Les llunes i els calàpets és una colossal novel·la que reverbera amb l’energia de les sagues èpiques, aquelles que immortalitzen els territoris a través d’una força expressiva que combina l’hiperrealisme descriptiu i el batec dels mites primordials. Aquest llibre és una fita que dialoga amb Pavese, García Márquez o Walcott, i és també un viu retrat de la nostra terra i de la nostra gent, amb personatges inoblidables marcats per les passions i les misèries. Aquesta portentosa obra confirma Antoni Vidal Ferrando com un autèntic tità literari”.

Aquestes són les paraules que vaig tenir la sort d’aportar al pròleg coral, escrit a partir de la participació de més de quaranta figures il·lustres de les nostres lletres, que ha aparegut a la nova edició, trenta anys després de la seva primera aparició tan celebrada, de la genial novel·la Les llunes i els calàpets d’Antoni Vidal Ferrando, primer capítol de tota una cosmogonia que captura l’esperit ancestral i real dels territoris meridionals de Mallorca. Tant l’aprofitament de l’efemèride com la publicació són un encert indiscutible de la Nova Editorial Moll, que a poc a poc i amb bona lletra està aconseguint treure a la llum títols significatius que mereixen atenció així com passió. Té tota la raó l’editor quan parla d’Antoni Vidal Ferrando com un veritable mestre de la paraula que ha sabut crear una obra que ha travessat les dècades tot incrementant el seu valor, i és que el debut novel·lístic amb Les llunes i els calàpets va significar un sacseig d’exaltacions que amb el temps no han fet altra cosa que confirmar-se. No s’equivoca Xavier Serrahima quan aporta una mirada que repassa el caràcter mític d’una escriptura que troba el perfecte equilibri entre el furor narratològic ben construït, l’altíssima sensibilitat poètica i l’enginy d’una mirada antropològica capaç de capturar l’essència d’un món a punt de desaparèixer per culpa del canvi de paradigma que va significar el bum turístic.

A partir de les peripècies concretes d’una família, l’autor ens convida a participar de l’huracà del tràgic segle XX amb extraordinària prosa faulkneriana que en tot moment porta el segell de qualitat del poeta responsable d’Els colors i el zodíac, Calvari o Si entra boira no tendré on anar. Antoni Vidal Ferrando va a la conquesta de l’enigma dels avantpassats amb la certesa que la memòria a voltes és impotent, i que les llacunes del misteri es poden omplir amb les suggestions de les ficcions que acaben essent tan grans com la vida, o més i tot.