A la recerca de les identitats: trenta anys del final de l’URSS

L’ estiu del 1995 viatjava per Sibèria a la recerca dels canvis que s’havien produït a Rússia des de la desintegració de l’URSS quatre anys abans. Aquells dies les coses caduques, les ruïnes i la ferralla predominaven encara sobre les coses noves, que emergien com brots aïllats en l’immens territori.

Acabava d’arribar a Kizil, la capital de Tuvà, una de les repúbliques autònomes de la Federació Russa, situada al centre geogràfic d’Àsia, a la frontera amb Mongòlia. Em va rebre un representant de les autoritats de Tuvà. Li vaig explicar que m’interessaven els xamans i li vaig demanar ajuda per localitzar-los. “Sí, aquí moltes persones acudeixen ara als xamans per curar-se”, va comentar el funcionari, que en època soviètica havia treballat a la secció d’ideologia del partit comunista local. “I vostè, també hi recorre?”, li vaig preguntar. L’home em va mirar irònicament. “Jo encara soc antic i vaig al metge”, va contestar somrient.

Pot ser que el funcionari exagerés o fes broma, però aquella conversa és una anècdota il·lustrativa dels canvis que van trastocar els ordres establerts en l’espai que havia estat l’URSS. Amb tots els seus problemes i incongruències, la Unió Soviètica contenia una idea de progrés, encara que aquest progrés a vegades s’estancava, es deformava o es perdia. El 1995 aquella noció d’avenç cap a la racionalitat i la modernitat havia fet fallida. A Tuvà els xamans substituïen els metges de la mateixa manera que en petites ciutats de l’interior de Rússia les creus ortodoxes i les sotanes reemplaçaven la falç i el martell i els uniformes militars en la devoció d’antics combatents a l’Afganistan, reconvertits en sacerdots constructors de temples. A Txetxènia, la díscola república del Caucas rus, el ciutadà rus està avui a la mercè d’un capritxós règim musulmà. Allà les dones han tornat a ser sotmeses a regles arcaiques (casades contra la seva voluntat per les famílies, perseguides si tracten d’emancipar-se, obligades a cobrir-se el cap i fins i tot executades en casos de “deshonra”). El lideratge de Ramzan Kadírov, el patró d’aquest règim, és el preu que Rússia ha pagat per mantenir Txetxènia com a part del seu territori després de dues guerres (1994-1996 i 1999-2000).

L’URSS anava associada a un projecte de desenvolupament. Normes d’higiene, serveis mèdics, erradicació de malalties endèmiques i plagues, alfabetització, alliberament de les dones de l’opressió i noves possibilitats educatives. El llegat de l’URSS encara distingeix avui els territoris exsoviètics de l’Àsia central d’altres països de la zona.

A la dècada dels noranta, sota la presidència de Borís Ieltsin, Rússia va deixar abandonats els seus ciutadans a la llei del més fort i va renunciar a imposar criteris als seus veïns. Però el bagatge soviètic no va desaparèixer d’un dia per l’altre, sinó que es va anar dissolent amb elements nous i encara es dissol trenta anys després de la fi de l’imperi. En certa manera, l’URSS continuarà latent mentre continuïn existint les persones que la van conèixer i n’hi hagi que (sense conèixer-la) la imaginen i la idealitzen, i mentre pervisquin els resultats de polítiques practicades durant els 69 anys de la seva existència (des de la seva constitució en virtut del Tractat de la Unió el desembre del 1922 fins a la seva desaparició el desembre del 1991). Dmitri Furman (1941-2011), gran analista comparatiu de l’espai postsoviètic, opinava que el pas per l’URSS seria tan sols un episodi (i no el més important) per als nous estats euroasiàtics.

En la seva doble condició d’hereva de l’imperi tsarista i de la Unió Soviètica, Rússia intenta harmonitzar aquests dos períodes del seu passat, sobretot des de l’arribada de Vladímir Putin al poder l’any 2000. Sota el comandament d’aquest antic oficial del KGB, el règim rus ha desenvolupat trets neoimperials que alarmen els veïns. L’annexió de Crimea el 2014 va inaugurar una nova època que es caracteritza pel refredament de les relacions entre Moscou i Occident i per una creixent repressió de la dissidència (fins i tot quan és insignificant) a l’interior de Rússia. L’última reforma constitucional, aprovada de manera truculenta el 2020, permet a Putin, de 68 anys, romandre al poder fins al 2036.

Les quinze repúbliques federades que componien l’URSS han seguit els seus propis camins com a estats independents. Si s’exceptuen les democràcies del Bàltic, la majoria són estats governats per règims autoritaris, que imiten els rituals de la democràcia. Al Turkmenistan, a l’Àsia central, l’autoritarisme és descarat per la seva nuesa. A Rússia i especialment a Bielorússia les façanes democràtiques són cada vegada més fràgils per l’obstinació creixent dels seus dirigents de canviar les regles del joc per mantenir-se en el poder. Ucraïna, on s’han alternat sis presidents des del 1991, és una caòtica i ineficient democràcia.

En el procés de desintegració de l’URSS es van produir esquinçaments, en part potenciats pels jocs d’aliances entre els protagonistes de l’última gran pugna dels seus dirigents (el centre federal representat per Mikhaïl Gorbatxov i les autoritats comunistes soviètiques i la Federació Russa representada per Borís Ieltsin, que va abandonar el Partit Comunista el 1990).

En descompondre’s l’estat, les regions de Transnístria (a Moldàvia), Abkhàzia i Ossètia del Sud (a Geòrgia) i l’Alt Karabakh (a l’Azerbaidjan) van rebutjar sotmetre’s al nivell superior del qual havien depès en l’estructura administrativa escalonada de l’URSS. El 2021 aquests conflictes segueixen sense solucionar-se i se’ls han afegit altres de nous (Crimea i l’est d’Ucraïna). A més, Rússia ha ampliat la seva presència militar en aquestes zones problemàtiques. Després de la guerra amb Geòrgia el 2008, Moscou va instal·lar bases militars a Abkhàzia i Ossètia del Sud, i després de l’ofensiva militar de l’Azerbaidjan a l’Alt Karabakh el 2020 va enviar tropes pacificadores per protegir el minvat territori que li va quedar a la comunitat armènia després de l’èxit bèl·lic de Bakú. Rússia ha rearmat Crimea i la seva ajuda ha sigut vital per als separatistes de l’est d’Ucraïna (les autodenominades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk).

En els últims anys, l’accés laberíntic a tots aquests “llocs nàufrags” de l’imperi soviètic s’ha vist dificultat encara més per les mesures contra la pandèmia. La primavera del 2021, per recórrer els 780 quilòmetres que separen Kíev de la ciutat de Lugansk es trigava entre disset hores i dos dies, segons alguns ucraïnesos que van visitar els seus parents a la zona secessionista. Per arribar al seu destí, molts viatgers es veien obligats a creuar en dues ocasions la frontera entre Rússia i Ucraïna. Moscou ha repartit centenars de milers de passaports russos entre la població de les regions separatistes ucraïneses, com ja va fer a Ossètia del Sud, Abkhàzia, Transnístria i Crimea. Milers d’aquests nous ciutadans russos han estat traslladats a gèlides zones de Sibèria, per compensar la seva despoblació.

Un dels temes més candents a l’espai postsoviètic avui és la pugna per la història i la identitat entre Rússia i Ucraïna. Els dos països competeixen per la figura del príncep Vladímir, el personatge que a final del segle X va convertir al cristianisme l’antiga Rus de Kíev. L’estat de Vladímir va desaparèixer amb les invasions mongoles i no va tenir continuïtat fins als nostres dies, però és part del passat comú de Rússia i Ucraïna. La disputa entorn del príncep podria comparar-se així a una baralla entre França i Itàlia per l’herència de Juli Cèsar.

En nom del passat compartit, el president Vladímir Putin no reconeix de fet l’existència d’una Ucraïna independent de Rússia i menys encara l’existència d’una Ucraïna integrada a Occident. Putin ha insistit que russos i ucraïnesos tenen una identitat comuna en un article difós el juliol del 2021 a les pàgines del Kremlin (Sobre la unitat històrica de russos i ucraïnesos ).

Després de l’annexió de Crimea i l’ajuda prestada per Rússia als secessionistes d’Ucraïna, els jocs malabars del dirigent rus amb la història i el territori no poden ser considerats inofensius. D’aquí ve que Kíev tracti de distanciar-se de Moscou, no sols per mitjà del seu rumb prooccidental, sinó també en el camp de la cultura, la llengua i la història.

Ucraïna practica una política destinada a reforçar l’idioma ucraïnès, l’únic oficial de l’estat. Els russos formen la principal minoria del país, però l’idioma rus és el més mal tractat per la legislació ucraïnesa, que el discrimina fins i tot en relació amb les llengües d’altres minories. El “diferent tractament de la minoria russa” resulta “no justificable a la llum del principi de no-discriminació”, afirmava un dictamen de la Comissió de Venècia que el Tribunal Constitucional d’Ucraïna no va tenir en compte.

Per a confusió de la societat, els dirigents ucraïnesos juguen de manera propagandista amb les paraules i competeixen amb Rússia per “ocupar” símbols i termes utilitzats per “l’estat agressor”. Des de l’entorn del president Volodímir Zelenski ha sorgit la proposta de substituir l’alfabet ciríl·lic per l’alfabet llatí, cosa que respon a la idea de l’allunyament. Però del mateix entorn ve també l’ocurrència de reemplaçar el nom del país (Ucraïna) pel d’Ucraïna-Rus i el nom de la llengua (ucraïnesa) per russo-ucraïnesa. Historiadors i lingüistes adverteixen que la renúncia a l’alfabet ciríl·lic, que és part integral de la història i la cultura ucraïneses, portaria una perillosa desconnexió amb el patrimoni cultural acumulat durant segles.

Rússia i Ucraïna parteixen de posicions diferents en les seves polítiques per enfortir l’idioma oficial de l’estat (el rus i l’ucraïnès, respectivament). A Rússia l’idioma rus (a diferència de l’ucraïnès a Ucraïna) no està amenaçat per cap de les altres moltes llengües minoritàries de l’estat, una part de les quals té rang “d’estatal” en les repúbliques autònomes (àrees on predominaven comunitats culturals no russes). En nom de la llibertat d’ensenyament, la política lingüística russa ha degradat l’ensenyament d’altres llengües “estatals” en les repúbliques autònomes (37 llengües amb tal denominació en un total de vint-i-dues repúbliques autònomes, si es comptabilitza l’annexionada Crimea).

El cas més sorprenent és el del tàrtar (la segona llengua de Rússia pel nombre de parlants, prop de set milions repartits per l’estat). El 2004, el Tribunal Constitucional rus va prohibir el pas de l’alfabet ciríl·lic al llatí que el Tatarstan, república del Volga on resideixen dos milions de tàrtars i un milió i mig de russos, havia projectat introduir el 2012.

El 2017 l’idioma tàrtar (“estatal” en el territori de Tatarstan) va deixar de ser obligatori a les escoles d’aquella república, va reduir a dues el seu nombre d’hores setmanals i va passar a impartir-se només a petició expressa dels pares. Aquesta normativa, que s’aplica també a les altres llengües “estatals” de les autonomies, respon en teoria a les peticions de les famílies reticents al fet que els seus fills dediquin temps i esforç a les llengües nacionals en detriment del rus, perquè el rus és l’únic idioma en el qual es fa l’examen per concloure l’ensenyament mitjà i accedir al superior. El resultat d’aquesta política és un empobriment del panorama lingüístic de Rússia, els dirigents del qual rebutgen la diversitat perquè la consideren una amenaça per a la unitat de l’estat. L’estratègia de seguretat de Rússia, publicada el juliol del 2021, esmenta exclusivament la llengua russa i afirma que els “valors russos” són els que uneixen el país.

Pel que fa a les identitats personals, s’han vist afectades, a vegades de manera sobtada, a conseqüència dels conflictes entre Ucraïna i Rússia. El 2014, Aleksandr Zakhàrtxenko, un dels dirigents secessionistes pro-russos de Donetsk, explicava que durant el campionat d’Europa de futbol del 2012 havia seguit amb emoció un partit en el qual jugava la selecció ucraïnesa. “Estava assegut a les graderies, agitava una banderola ucraïnesa i em sentia orgullós de ser ciutadà d’aquest país”, deia aquell home que havia passat a sentir-se rus després de la intervenció de Moscou a Ucraïna.

Durant la perestroika, als anys vuitanta del segle passat, Gorbatxov va fer caure els tabús i va obrir el país al món. Ara el règim de Vladímir Putin s’atrinxera i rebutja la influència exterior. De Rússia emigren intel·lectuals crítics, advocats independents, polítics de l’oposició i amants de la llibertat. L’estat la caricatura del qual ha traçat millor que ningú l’escriptor Vladímir Sorokin (cossos de seguretat de mentalitat medieval que utilitzen tecnologies modernes) aixeca barreres (en forma de penes de presó, multes o prohibicions) contra enemics imaginaris, als quals qualifica “d’agents estrangers”, “indesitjables” i “extremistes”, i entre els quals inclou aquells que, fins i tot sense saber-ho, “han tingut alguna cosa a veure” amb els extremistes i també els russòfobs. Davant de totes aquestes categories, producte d’un pensament paranoic, Rússia ha anat teixint un entramat legal de línies de defensa, com qui emplaça filats, mines i fossats en una frontera destinada a protegir una suposada identitat basada en els valors russos. 

Pilar Bonet és periodista. Durant 34 anys ha estat corresponsal d'EL PAIS a la URSS, a Rússia i a l'espai postsoviètic. (De 1984-1991, de 1992-1997 i de 2001-2020). Els últims dos any ho ha fet com a corresponsal especial del diari, responsable de grans temes. Aquest article s’ha publicat en castellà al número 49 de la revista La Maleta de Portbou.