El millor llibre que he llegit aquest estiu
Demanem a gent de la cultura i lectors assidus que ens recomanin un títol d'entre tot el que han llegit aquestes vacances. I tu, quin ens recomanes?
"La punyalada és un monument a la llengua catalana"
El president d'Òmnium Cultural aprofita l’estiu per refugiar-se en els clàssics. “És una manera de resistir-se als imperatius de l’actualitat i prendre perspectiva respecte al present. El temps acaba fent la tria d’allò que acaba convertint-se en imprescindible”, diu. És dels que, a les xarxes, recomana lectures. Aquest any, El bell estiu de Cesare Pavese, Els estiuejants de Maksim Gorki o l’obra completa de Vicent Andrés Estellés. Però la lectura que recomana és La punyalada de Marià Vayreda (1904) en “la meravellosa edició” que n’ha fet l’Editorial Barcino: “És una novel·la muntanyenca torrencial, travessada de passions d’amor i odi salvatges i brutals fins als límits de l’humà, en una Garrotxa de carlins, trabucaires i contrabandistes. Un viatge al cor de les tenebres i un monument a la riquesa de la llengua catalana”. “Els clàssics s’han de revisar contínuament”, defensa Antich.
“Amb Hamnet he fet un viatge emocional”
Hamnet, de Maggie O’Farrell (L’Altra / Libros del Asteroide), va aparèixer a principis del 2021, però continua enlluernant els lectors. I si són gent de teatre, encara més, pel component shakespearià. És el cas de l’actriu i directora Aina Clotet. “Me l’havia deixat pendent perquè tenia nens molt petits i em feia cosa, i encara que continuen sent petits he pogut agafar certa distància. Perquè és un drama tan gran, el que explica! Però a la vegada l’he disfrutat molt”, assegura. “Té una capacitat per explicar personatges complexos femenins i per transmetre emocions brutal. Vaig fer un viatge emocional com feia temps que no em passava”. La va sorprendre sobretot “el pols narratiu” i –deformació professional– de seguida va mirar si se n’estava fent una adaptació cinematogràfica: “I sí, s’està fent”. O’Farrell ha sigut una descoberta tan feliç que ja té les dues properes lectures.
"Houellebecq ha fet la gran novel·la europea del present"
El gestor cultural Xavier Fina és dels que tria una dotzena de llibres per passar l’agost i n’ataca tres o quatre a la vegada. Dels que ha acabat, es queda amb un dels seus escriptors preferits: Anorrear, de Michel Houellebecq (Anagrama). “M’agrada el Houellebecq més gamberro i destroyer, el d’Ampliació del camp de batalla, Les partícules elementals i Serotonina, que són molt bèsties. Aquest és supertendre. A banda de dues escenes, és entranyable, és com si s’estigués morint. Com que li he llegit tots els llibres al llarg dels últims anys, és com que ens hàgim fet vells junts. I potser és que ha descobert això, que estimar i ser bona persona no està tan malament”, reflexiona Fina. Fins i tot li compra la tesi de fons: “La sensació que som l’última generació que més o menys ens en sortim. I una certa solitud radical –afegeix–, la sensació d’anar-me quedant sol, sense posar-me dramàtic, però realment vivim cada cop més aïllats –reflexiona–. És una gran novel·la europea portada al nostre present, un signe de l’època”.
“Vivian Gornick em fa pensar sobre els vincles amb la col·lectivitat”
La cineasta Neus Ballús ha rellegit La dona singular i la ciutat (L’Altra / Sexto Piso) de Vivian Gornick perquè recordava que l'havia impactat molt “com descriu la vida a les ciutats”. “Suposo que al viure en una ciutat gran com Barcelona de tant en tant també necessito pensar, reflexionar, i que alguns autors em donin claus sobre com crear vincles amb la col·lectivitat”, explica la directora de Sis dies corrents. El llibre, que funciona com una cara B de Vincles ferotges escrita 25 anys després, representa la conquesta de Nova York per una “flâneur femenina”, en deia l’autora. “M’agrada molt com descriu en forma de collage aquestes trobades casuals amb desconeguts al carrer barrejades amb trobades amb amics i familiars, gent que és més propera a tu. I com això per a ella dona sentit pràcticament a la vida en comunitat, i l’ajuda a suportar una soledat existencial”, explica Ballús.
“El mag és un 10, però no esperava menys de Colm Tóibín”
La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, aprofita l’estiu per fer vacances de literatura catalana, que és el que més llegeix durant l’any. Per això la seva tria és El mag, de Colm Tóibín (Amsterdam / Lumen), la biografia de Thomas Mann. “Es llegeix com una gran novel·la, un relat d’una família en un moment apassionant com l’Europa del segle XX. Tóibín té una fascinació per Mann, però en el fons troba en un altre autor una excusa literària per parlar de les seves pròpies preocupacions, de l’amor i la família com a elements fonamentals de la vida de les persones”, explica Arretxe. L’editora confessa: “Soc fan incondicional de Tóibín, faci el que faci. Té una capacitat gairebé oral de narrar, de crear un món, que sembla senzilla però és de gran complexitat i sensibilitat. És espectacular. Així que El mag és un 10, però no esperava menys de Colm Tóibín”, diu.
“Estic atrapat en el Hollywood dels anys 60”
Triquell, un dels noms més populars sorgits del programa musical de TV3 Eufòria, és a l’estudi per compondre, produir i enregistrar els que seran els temes del seu primer disc, que sortirà a finals d’any i presentarà la primavera que ve. De moment, les actuacions que ha fet aquest estiu al Palau Sant Jordi i a Roses li han deixat espai per llegir històries com Hi havia una vegada a Hollywood (Columna / Reservoir Books), el llibre amb què Quentin Tarantino va debutar com a novel·lista i amb el qual va expandir l’univers de la pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt i Leonardo DiCaprio. “M’agrada perquè estic atrapat en el context cultural del Hollywood els anys 60, amb la història de Rick Dalton i la moguda que té amb el seu especialista/actor secundari i amb històries paral·leles com la de Sharon Tate i Charles Manson. Mola perquè entres molt en la ment del guionista, et dona una percepció més profunda del que passa i et crea un imaginari molt guapo”, diu el músic.
“És diferent portar els llibres de viatges de Jan Morris que una guia”
Xavier Graset ha anat de viatge a Trieste i Venècia, així que ha aprofitat per recuperar el llibre de viatges de Jan Morris de Trieste. O el sentido de ninguna parte que ja tenia a casa i per comprar Venecia en les reedicions que Gallo Nero està fent de l’obra de l’autora anglesa. “Són llibres de viatges, i és diferent que anar-hi amb una guia. Estan molt ben escrits i et permeten descobrir detalls com que quan van anar a recuperar la mòmia de Sant Marc a Constantinoble van cobrir el cos amb cansalada perquè els musulmans no el volguessin agafar”, explica el periodista. “Morris parla des de l’experiència d’haver-hi viscut. Crec que per primer cop hi va anar de jove com a soldat britànic, i després ja com a dona”, detalla. Graset aprofita l’estiu per llegir llibres d’autors a qui no ha d’entrevistar o per seguir-ne el rastre: després de llegir Bona sort (Periscopi) i entrevistar Nickolas Butler, en vol llegir tota l’obra i ha començat per Canciones de amor a quemarropa (Libros del Asteroide).
"No entenc com no coneixia aquest llibre"
La dramaturga i directora Victoria Szpunberg ja ha deixat enrere els dies de relax, lectures i mate i està fent una residència artística intensiva. Però aquest estiu ha llegit una cosa excepcional: “No entenc com no coneixia aquest llibre. M’ha flipat El pentateuco de Isaac del búlgar Angel Wagenstein (Libros del Asteroide). M’ha impactat per raons afectives i personals [fins i tot hi apareix citada la ciutat del seu avi, que avui és a Ucraïna] i també per raons generals, de plaer literari. De fet, el professor i assagista Santiago Gerchunoff diu que aquest llibre és el millor que s'ha escrit sobre la tragèdia del segle XX juntament amb Si això és un home de Primo Levi”, explica Szpunberg. En aquest cas és una novel·la sobre Isaac Jacob Blumenfeld, un jueu que neix en una ciutat que passarà a ser de cinc països diferents i que viu les dues guerres mundials i tres camps de concentració. “No para de viure desgràcies, però ho explica des d’un lloc amorós i trist. És una obra profundament tràgica, però alhora plena d’acudits, amb un humor molt jueu que té a veure amb la tendresa, la ironia, la quotidianitat, aquesta consciència existencial i de l’absurditat del món. Per exemple, cita l’Antic Testament i Karl Marx!”, diu.
“Pots traçar unes línies paral·leles amb la guerra de Nigèria, et ressona”
El director de teatre Àlex Rigola admet que coneix poca literatura africana, però, seguint la recomanació d’un amic, aquest estiu ha llegit Mig sol groc (Fanbooks / Literatura Random House). La segona novel·la de Chimamanda Ngozi Adichie funciona “com a lectura d’estiu, de sol i calor” perquè “ni que sigui pels colors i pels menjars et situa en un lloc desconegut per als que som caucàsics, hi ets un estranger”, observa Rigola. La novel·la se situa a finals dels anys 60, en l’intent d’independència de la República de Biafra, les províncies del sud-est de Nigèria. “A través d’una família i les persones que l’envolten traces unes línies llunyanes però paral·leles. És distant i a la vegada contemporani. Et ressona en moltes situacions viscudes. Veus com ho viuen, com esperen el reconeixement internacional i com va acabar malament; en el seu cas arriben a la guerra”. És una novel·la llarga, de més de 500 pàgines, de les que li agraden a Rigola per a l’estiu, que té més temps.
"Una invitació a prendre's l'humor molt seriosament"
“Els assajos sobre l’enginy i l'humor de Shaftesbury són una invitació que ens ve del segle XVII anglès a prendre’ns l’humor molt seriosament”, diu la filòsofa Marina Garcés, que ha aprofitat l’estiu per escriure el seu pròxim llibre i ha llegit poc “recreativament”. Sí que recomana el llibre Ensayo sobre la libertad de ingenio y humor, en què Acantilado va reunir dos dels principals tractats que va escriure Shaftesbury, filòsof de referència de la Il·lustració, que són Carta sobre el entusiasmo i Sensus communis. “En èpoques greus, de guerres, de foscor, de solemnitat, de dogmatisme (també ho eren aleshores), s’ha d’entendre que l’humor no és una forma d’escapisme i d’evitar la realitat sinó tot el contrari: l’humor, l’enginy, és la prova de la veritat. Qui no s’atreveixi a sotmetre les pròpies creences i afirmacions a la prova de l’humor és que té por. I Shaftesbury en aquests assajos ens convida a pensar-hi, i penso que avui és molt necessari tenir-ho en compte”.