Literatura

"Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!"

400 anys després de la mort de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona i primer poeta barroc en llengua catalana, se'l vol tornar a l'altar que havia ocupat fins a finals del segle XIX publicant-ne l'edició crítica de les obres, una biografia i dedicant-li actes i exposicions

Un gravat del rector de Vallfogona
Literatura
18/03/2023
7 min

Barcelona"És hora de tornar a posar el Rector de Vallfogona on toca: va ser el primer poeta barroc català, i li correspon un altar entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer. No ens podem permetre tenir-lo tan oblidat!", diu Josep Pedrals, poeta, rapsode i comissari de l'any dedicat a l'autor amb motiu dels 400 anys de la seva mort. Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1578/9 - Vallfogona de Riucorb, 1623) és una de les figures cabdals de la literatura catalana del segle XVII que, actualment, només els acadèmics, algun escriptor devot i un grapat de lectors curiosos coneixen. Durant segles, però, l'autor va ser considerat un clàssic i la seva popularitat va fer córrer poemes que se li atribuïen i que en realitat no eren obra seva, com ara En apreci d'estar enamorat, que acaba amb un vers estripat: "Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!"

"Tot i la seva inqüestionable qualitat literària, encara no es té cap edició crítica de la seva obra ni cap estudi interpretatiu d'importància", advertia el 2017 Josep Solervicens, filòleg i professor de literatura a la Universitat de Barcelona, al capítol dedicat a l'autor al quart volum de la Història de la literatura catalana (Enciclopèdia/Barcino/Aj. de Barcelona), que ajuda a desbancar definitivament la paraula Decadència per descriure la producció literària en català dels segles XVI, XVII i XVIII. Els últims anys s'ha treballat per corregir aquesta mancança. Albert Rossich, filòleg i catedràtic emèrit de la Universitat de Girona, s'ha encarregat d'editar i anotar Poesia completa, que Barcino publicarà aquest mes de maig. "És el volum primer de l'obra de Francesc Vicent Garcia, que inclou els sonets i les dècimes que va escriure –avança–. El segon inclourà els romanços i altres composicions en vers". Rossich, que va començar a estudiar l'obra de Garcia a finals de la dècada dels 70, creu que valdria la pena poder publicar també un tercer volum amb el teatre i les falses atribucions a l'autor. "Algunes d'aquestes atribucions han tingut una certa influència, i han contribuït a consolidar la figura del rector com un autor escatològic i poca-solta", explica. Una de les més populars en aquest sentit ha estat A un assumpto llépol, una extensa oda als excrements amb fragments com aquest: "Mirau si és cosa que importa / tràurer la merda de dins, / puix cagar als dematins / a tots los membres conforta!"

Fins ara, aquest poema havia sortit a les diverses edicions de l'obra de Garcia, començant per la primera, que va editar la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats el 1703. "El primer pas per canonitzar l'autor era publicar-ne l'obra completa com van fer llavors", recorda Josep Solervicens. El volum s'acompanyava d'una vida de l'autor que n'acabava d'entronitzar la figura. Escrita per Manuel de Vega, monjo del monestir de Ripoll, s'hi pot llegir: "Sabia amb increïble felicitat i facilitat estudiar i compondre".

La font monumental dedicada a l'escriptor a Vallfogona de Riucorb

Un autor versàtil i assequible

"Garcia es va convertir en model literari durant més de dos segles –diu Rossich–. Va ser el primer que va escriure en català a la manera moderna. Amb tota naturalitat va escriure sonets, romanços i dècimes, i ho va fer sense la pretensió de passar a la posteritat". L'ampli ventall de temes que es troben als seus poemes és un dels punts forts de la seva obra, segons Josep Solervicens: "Va des de l'erotisme fins a l'espiritualitat –assegura–. És molt bo creant un horitzó d'expectatives al lector per acabar sorprenent-lo. D'aquests finals en diem estirabots, però a l'època es coneixien com a metàfora de decepció, per influència dels autors barrocs italians". Entre els models de Garcia hi ha Lope de Vega, Torquato Tasso i Giambattista Marino. En un dels sonets del rector de Vallfogona que Solervicens destaca, el jo poètic observa una novícia que resa per aconseguir que la seva tia morta vagi al paradís. No pot evitar desitjar-la, però sap que ella no el correspondrà amb el seu amor, i acaba demanant que la seva sepultura sigui feta del mateix "marbre" dels seus pits.

"Des que el vaig descobrir a la biblioteca de casa amb l'edició de Sonets que Giuseppe Grilli va fer [Edicions 62, 1979], mai he deixat de llegir ni de recitar en públic Francesc Vicent Garcia –diu Josep Pedrals–. A l'escola ens havien parlat del període de la Decadència, i els poemes del rector trencaven amb aquesta idea. La manera d'escriure del rector és barroca, sí, però és més assequible de llegir que la de molts altres autors". De Garcia, Pedrals destaca "l'absència d'idealisme", la capacitat de "constatar la brutor del món" i que, al capdavall, "tot és una presa de pèl". Un altre autor contemporani que reconeix la influència del rector de Vallfogona i el barroc és Raül Garrigasait, que el dia 21 de març participarà a l'homenatge que es farà a l'autor al CCCB, i en el qual hi haurà també músics com P.A.W.N. Gang, l'actriu i dramaturga Berta Giraut, l'il·lustrador Marc Torrent i la historiadora de l'art Maria Garganté.

"Vaig arribar al rector gràcies a l'antologia Poesia catalana del barroc, a cura d'Albert Rossich i Pep Valsalobre [Vitel·la, 2006] –diu Garrigasait–. Llegint els poemes del rector inclosos en aquella tria, però també dels altres autors, t'adones de la gran diversitat de recursos, registres i temes de la poesia catalana del segle XVII". La cosmovisió d'aquella època interessa Garrigasait per diversos motius: "És un estil de tensions i contrastos, de llums i ombres. El classicisme transmet equilibri. El barroc és, més aviat, nerviós". L'autor d'Els estranys cita com a exemple una dècima on l'autor explica com una noia beu d'un càntir. El contacte dels seus llavis vermells ("son preciós robí") transformen l'aigua en vi. "Garcia ho compara amb el miracle de Canà que apareix a l'Evangeli de Joan, en què, en un casament, Jesús converteix l'aigua en vi quan aquest s'ha acabat", explica Garrigasait.

Un altre poema icònic del rector de Vallfogona és el sonet conegut com Al crític lector, escollit enguany com el poema del Dia Mundial de la Poesia per part del departament de Cultura. El sonet, que s'ha traduït a 22 llengües, acaba amb aquesta contundència: "En terra estigues sossegat o ab ira, / sempre, pio lector, seràs un ase". "Després d'una exposició retòrica molt barroca, l'autor acaba amb una aparent poca-soltada –diu Albert Rossich–. Dient que el lector és un ase fa referència també a un tòpic del barroc: tothom és ignorant. L'home és ingenu: el món és vaporós i efímer. També el lector, al cap i a la fi, sap menys coses del que creu".

Un poema de Francesc Vicent Garcia al poble de Vallfogona de Riucorb

Defenestrar el clàssic

Si Albert Rossich ha estudiat l'obra literària de Francesc Vicent Garcia durant dècades, Enric Querol s'ha dedicat a reconstruir la vida del rector. Abans de Sant Jordi, el filòleg tortosí publicarà a l'editorial Rafael Dalmau el resultat de les seves investigacions, Francesc Vicent Garcia, poeta barroc. Vida i misteris del rector de Vallfogona. "El que es va anar transmetent de pares a fills va ser el personatge folklòric del rector –diu–. La imatge arquetípica és la del clergue foteta i molt enginyós, que en part és certa, perquè quan escriu és capaç de riure's de tot. Agafa els amics, familiars i veïns del poble i els converteix en matèria poètica, sense sublimar-los. El rector representa també la defensa de la quintaessència de la catalanitat enfront de la cort i el món hispànic que arracona Catalunya".

Nascut el 1578 a Saragossa, Garcia va créixer a Tortosa, envoltat de llibres. Després de la mort del seu pare (1582), la mare havia contret terceres núpcies amb un llibreter tortosí. La nova biografia del poeta "vol fer tabula rasa i reescriure-la en base a documents sòlids", diu Querol. El gener del 1607, Garcia va prendre possessió de la parròquia de Vallfogona de Riucorb, càrrec que va ocupar fins al final de la seva vida. El bisbe de Vic en va motivar l'elecció "en virtut de la ciència literària, claredat d'enteniment, honestedat de vida i costums", tal com explicava el canonge Ramon Corbella a la nota biogràfica que acompanyava Mostra dels escrits del doctor Vicent Garcia, rector de Vallfogona (1889).

Un dels episodis més sonats de la vida del rector va ser el viatge a Madrid del 1622. "La llegenda diu que hi va anar perquè l'hauria cridat Felip IV i s'hi va arribar a trobar Lope de Vega", explica Querol. El poeta i dramaturg madrileny es mirava un jove pobre que dormia damunt una pedra. "O el muchacho es de bronze o la piedra es de lana", recull Manuel de Vega a la nota biogràfica del 1703 sobre Garcia. "¿Qué más bronze, que no tener años once? ¿Y qué más lana, que no pensar que hay mañana?", va replicar Garcia. Lope de Vega va identificar l'autor i va dir: "Tu eres Garcia, a pesar del disimulo". "Avui sabem que l’anècdota és fictícia. Per això sempre havíem cregut que era una invenció, aquest viatge a Madrid –diu Querol–. Doncs no: ara tenim documentat que hi va anar el 1622. El que no podem demostrar és que allà l'enverinessin". Sigui cert o no, Francesc Vicent Garcia va morir poc després de tornar a Catalunya.

Tot i que va ser un referent durant més de dos segles, a partir de la Renaixença la difusió de l'obra del rector de Vallfogona "es va aturar en sec", recorda Raül Garrigasait. "Va ser el clàssic català més publicat al segle XIX, però no va encaixar amb la nova estètica de la Renaixença, del Modernisme i el Noucentisme", afegeix. Josep Solervicens precisa els motius del rebuig: "Se li criticava que feia servir una llengua plena de castellanismes, cosa que no és certa. També se li va retreure que la mètrica que feia servir no era la catalana, i que els seus models eren només castellans, encara que també fossin italians. Pensaven, erròniament, que la imitació és una simple traducció". Rere el rebuig de l'època, Solervicens hi veu prejudicis ideològics. La defenestració practicada entre finals del XIX i les primeres dècades del XX va ferir de mort la recepció de l'obra del rector de Vallfogona. El propi autor ironitzava sobre el seu talent en un poema en què apel·lava a la grandària del seu cap. "En comptes de construir cap imatge excelsa, diu: «El meu cervell és de la mida d'un orinal» –recorda Albert Rossich–. Les capacitats burlesques de Garcia li van permetre riure's d'ell mateix". Potser aquest detall faci encara una mica més necessari recuperar la seva obra, en un moment en què el sentit de l'humor irreverent més aviat escasseja.

stats