El regal del mestre

BarcelonaAcabava d’acomiadar la terrorista 1 a l’autocar perquè marxava de colònies, amb aquella sensació de llibertat que et dona entregar el teu òvul fecundat de fa 7 anys que ha sobreviscut de miracle fins al dia d’avui a una altra persona responsable perquè la faci sobreviure tres dies més, i, en un atac d'inspiració, vaig pensar: “Millor que activi les notificacions del xat de classe per, quan arribin les fotos, comprovar que la nena segueix amb totes les dents...”. I així va ser com, inconscient de mi, me’n vaig anar a treballar amb la bateria del telèfon a la meitat i sense carregador, living to the limit.

Deu minuts després, quan encara no havia ni olorat el primer cafè, una de les mares em va trencar els xacres amb el típic missatge que toca per aquestes dates: “Hauríem de regalar alguna cosa al mestre abans que s'acabi el curs...” Encara no l'havia silenciat que, de nou, altres començaven a engrescar-se a fer un llistat de LinkedIn amb tots els treballadors i simpatitzants que en algun moment de l’any havien tingut contacte amb la classe dels meteorits: el d’anglès, els monitors del menjador, la del gimnàs, la conductora de l’autocar, el de la farmàcia que ens ven loció antipolls, el de manteniment que els ha tret més d’una peça de Lego de les fosses nasals... i així anar fent una llista nivell programa electoral que tocava a dos regals per barba.

Portaven un quart de bateria decidint els candidats a rebre el nostre obsequi quan la cosa va pujar de nivell amb un: “I-Q-U-È-L-I-R-E-G-A-L-E-M?”

La pila de la pantalla del meu smartphone tremolava mentre començava un debat apassionant que podríem resumir així: pares amb germans petits que podrien presidir un càrtel colombià i els convenia crear una relació idíl·lica amb aquell mestre que proposaven un dia de spa, reiki o una sessió d’hipnosi per oblidar l’any –"està tot pagat"–; també hi havia els que tenien set de venjança després de rebre tones de manualitats durant el curs, d'aquelles que et deixen purpurina enganxada al parquet fins que van a la universitat que deien que cada nen fes un dibuix i emmarcar-lo amb litres de silicona, gomets i escuradents mentre reien malignament i acaronaven un gat; i els negacionistes, que no creien que s’hagués de fer cap regal perquè a ells no els regalen res a la feina. I tots ells, cadascú amb els seus arguments, m’anaven deixant la bateria més seca que un bacallà.

Quan a la pantalla marcava 8%, per fi, entre propostes de massatge tailandès, fotos mida pòster dels nostres vint-i-cinc fills en full HD o donar-los simplement les gràcies, van començar a arribar les esperades imatges de les colònies: Moglis de la selva hiperactius amb les pupil·les dilatades per la dopamina de ser en un lloc nou, corrent per la muntanya amb bastons esmolats i roba amb restes d’insectes, mocs i sang. La meva filla conservava les dents, thank’s God, i un 50% d’epidermis a cada ròtula, mentre el mestre, un noi que encara no sap el que és despertar-se a la nit pixat per un fill, sortia suant darrere seu, amb els ulls injectats en sang, una clapa de cabell clarejant per l'estrès i una expressió a la cara que si pogués ser en aquell xat demanaria a crits un val de regal per fer-se la vasectomia.

Eh, però compensa! La vasectomia, dic.